DB Multiverse

Capítol 10

Traduït per Bola de 8 estrelles

Un violent calfred sacsejà les espatlles de la Bulma

Quant de temps havia trigat ben bé a escriure el final de l'estranya aventura d'en Son Gohan?

Cinc minuts semblaven ben poc...

No obstant això, cap eco de veu feliç no venia a ressonar dins la sala subterrània... sols hi eren ella i el silenci...

Un silenci pesant, de plom... un silenci de mort.

Aleshores, els batecs embogits del seu cor de mare van envair les temples de la jove dona. Un tambor ensordidor d'una angoixa que empal·lidia el seu rostre.

La seva ma s'estirà molt lentament, i notà una impressió de cremada a la punta del dit en ordenar la reaparició del rellotge fatídic.

La seva mirada turquesa esdevingué, de cop, de color cendra...

El temps... el present, el passat, el temps futur... tot acabava d'aturar-se... la Terra ja no girava més. Totes les busques acabaven d'aturar-se en sec juntament amb el seu cor que marcava una pausa... que llavors explotà!

Trenta minuts!

Havien passat dos quarts d'hora ben bons!!

Tot esdevenia irreal... el temps, la pantalla, la sala, el sostre... el sòl sobre el qual la jove dona acabava d'esfondrar-se.

No era pas un sanglot el que emergia de la seva gola, dels seus ulls, del seu ésser... era un huracà, una onada trencant de bogeria que la submergia arrencant-li un llarg crit silenciós que no es va apagar fins que els seus pulmons es van quedar sense prou aire.

Quan, finalment, reprengué l'alè en una sèrie de singlots nerviosos que la sacsejaren violentament, fou per xisclar la seva pena, la seva desesperança, la seva fractura, tot cridant al màxim i exponent la desesperació insondable d'una mare que comprenia que el seu fill ja no hi era.

No, el temps ja no existia més... i era en un món sense cap més sentit on la Bulma es quedà postrada a terra per plorar i plorar fins extenuar-se; plorar fins a l'ultima llàgrima; plorar fins quedar-se sense forces per respirar; plorar a la mort com una lloba que udola amb totes les seves forces a una lluna tan llunyana.

Sí, voldria morir; oferir la seva vida; liquar la seva ànima per tal que el seu fill radiant tornés; deixar de viure per no sentir més la mossegada incandescent que la consumia; tornar a unir-se amb ell i retrobar-lo; estrènyer un cop més el seu cor entre els seus braços, la seva vida, miracle d'amor... esclat de felicitat.

Quan la Bulma aixecà finalment el cap, tenia dificultats per obrir les seves parpelles inflades per un munt de llàgrimes i les seves galtes cremaven per tots els sanglots patits.

El cap li donava voltes i les orelles li feien zum-zum. Posar-se dempeus amb les seves cames sense consistència li requeria d'un esforç que li semblava sobrehumà, i, un cop dreta, tingué la impressió irreal de flotar entre dos mons mentre no era capaç de desenganxar la seva mirada velada de la desesperant pantalla fatídica.

Algunes hores en aquell moment representaven un abisme, un penya-segat irrompible entre la felicitat i el dolor.

Ella ho sabia. Ho comprenia des de feia estona, mes el seu cervell refusava obstinadament de pronunciar els terribles mots, els mots inacceptables que li estriparien, per tant, el cos i l'anima:

En Trunks ja no tornarà més!

Al lluny... un home, els visiblement cabells estranys i grisencs del qual no havien vist una pinta des de feia temps. Mal afaitat, amb la panxona flonja sobresortint d'un barnús que feia pena i que ni s'havia dignat a tancar, veia, amb angoixa, com el sostre del seu refugi subterrani queia a trossos sota els rugits sords que feien tremolar les parets al seu voltant.

Les seves mandíbules es van crispar a mida que voltava, nerviosament, d'una banda a l'altra del petit espai del refugi atòmic que ocupava.

Rondinava:

—Havien de tornar avui, el dia del subministrament. Colla de malparits!

El seu ventre emeté, tot d'una, un esgüell revelador.

Sospirant, l'home agafà un marc que regnava sobre una pila de caixes que feia servir de bagul. La seva mirada varià amb emoció tot acariciant la foto d'una noia jove amb un somriure radiant.

El pobre home havia estat estripat per sempre més a causa de la pèrdua de la seva filla única que adorava, però, per moments, com en aquell instant on la fam i la por es disputaven el dret de torturar-li les entranyes, es deia que potser era millor que el seu estimat tresor no visqués l'infern que havia esdevingut aquell món.

Tot d'una, un terratrèmol apocalíptic acabava de desequilibrar-lo mentre una pluja de pols nevava des del sostre ja esquerdat en múltiples indrets. La llum de l'única bombeta vacil·là. No havia pas caigut lluny aquell cop!

Podria fer una creu sobre el subministrament. En el millor dels casos el comboi hauria donat mitja volta. En el pitjor hauria estat destruït.

Si fos el cas, implicava, de nou, dues llargues setmanes d'espera abans del pròxim... si encara n'hi havia, un pròxim!

Els ulls de l'home escrutaren el seu miserable domini. Sobre la vora de la taula, tres desafortunades galetes, ben seques i religiosament apilades, estaven recobertes de pols grisa. Al racó on hi tenia el punt d'aigua, el tub dentífric torturat ja no donaria més de si i la reserva d'aigua potable estava desesperadament buida. Ja feia temps que la que sortia de les canonades quan la xarxa funcionava, no era bevible. De ben segur que emmalaltiria una altra vegada!

Les seves mans es van crispar sobre el marc que en aquell moment premia contra el seu tors borrallut. N'estava segur: no hauria suportat veure la seva petita Videl viure tals turments!

El seu barbó tremolà alhora que la llum de dues grosses llàgrimes subratllava les seves parpelles que tancava dolorosament.

La valenta Videl... la filla del seu pare... la veritable prodigi d'arts marcials... quin desaprofitament!

Ja feia uns quants anys que el Sol havia cessat d'irradiar per sempre. Quants, exactament? No tenia pas la força suficient per comptar-los...

Les destruccions dels dos sonats ja havien pres amplitud, però la vida encara era suportable. La major part de la ciutat encara estava dreta i quasi tot funcionava. En aquella època encara era possible anar a fer els encàrrecs per procurar-se allò que es necessitava.

Calia sols prendre la precaució d'assegurar-se que els dos monstres no es trobaven pas per la zona. N'havien fet via transformant un barri ple de vida en una immensa tomba fumejant!

Producte d'un meravellós atzar, la seva ciutat havia estat sempre relativament indultada. La vila sols havia pagat dos cops el cost de la set de destrucció dels bessons diabòlics. El primer cop havien devastat un barri començant des del centre de la vila, però sols quatre edificis s'havien esfondrat completament. I el segon cop, havien estat interromputs per un increïble guerrer vestit de taronja i blau. Sens dubte, ell també era un androide, atès que tenia la facultat de volar com els altres dos i semblava pràcticament insensible a uns cops que haurien estabornit un exercit d'elefants!

Havia vist amb els seus propis ulls com era projectat a través de múltiples espessors d'edificis per retornar a corre-cuita a l'atac. Desviar a mans nues veritables míssils incandescents i escopir, al seu torn, coets de foc sols amb els seus palmells estesos endavant.

Cap ésser humà no era capaç de tals prodigis!

Aquell dia, havia acompanyat la nina dels seus ulls a renovar una mica el seu fons d'armari. Creixia tan de pressa... La ràdio havia advertit dels dos occidors més al sud, però, aparentment, la informació no era pas fiable. Els havien sorprès en el camí de tornada per una petita sèrie d'explosions ben a prop.

En aquests casos, cap indret no era realment segur. Valia més tocar el dos cames ajudeu-me!

I això era el que feia la densa multitud enmig de la qual, pare i filla es trobaren englotits en un tres i no res. Li calia la seva alçada i tota la seva força per protegir el seu tresor de les empentes que precipitaven nombrosos malaurats a terra.

En aquella època, s'havia afaitat el bigoti i tintat la seva espessa cabellera rinxolada de ros per tornar-se irreconeixible. Era, doncs, un anònim entre els anònims que obria pas a la seva filla entre el ramat histèric.

Per què aquelles precaucions singulars?

Ens hem de remuntar, encara, uns quants anys enrere... a l'època on el destí del món va començar a bascular.

Just després que els dos cataclismes ambulants haguessin esborrat del mapa una megalòpolis sencera en un sol dia, semblant lluitar contra uns misteriosos desconeguts amb uns poders molt extraordinaris com els seus. A partir d'aquell moment, havien accelerat considerablement la seva obra de destrucció i mort, i els seus danys prenien una amplitud inquietant.

Era tan inquietant que una multitud obstinada s'havia posat a assetjar la seva luxosa llar dia i nit corejant el seu nom. Ho havia intentat tot aleshores: els mals de ventre, un esquinç... fins i tot s'havia fet fer uns guixos per simular una fractura de braç i de turmell... però no hi havia hagut res a fer!

Un dia, la pressió de la multitud va ser tal que la reixa cedí i el populatxo el sorprengué sortint de la dutxa. Per descomptat, s'havia tret les seves excuses fictícies!

En pocs segons va ser vestit i empolainat amb el cinturó de Campió del Món per centenars de mans intransigents. Seguidament, va ser alçat per ser, literalment, transportat fins a un avió que el dugué fins a la perifèria de la ciutat veïna. Unes columnes de fum negre pujaven per sobre els gratacels mentre uns sorolls sords de deflagracions sacsejaven els camps limítrofs.

Una altra multitud l'havia aclamat estridentment per introduir-lo, tot seguit i sense deixar-li temps a expressar-se, dins d'un blindat hermèticament tancat que es posà en marxa a l'instant.

Retenint-se per no entrar en pànic, va haver d'afrontar la mirada dels soldats presents amb ell dins de l'enginy quan, un cop oberta l'escotilla, va dubtar a pujar els esglaons metàl·lics que conduïen a l'aire lliure. Un aire sacsejat per explosions titàniques i envaït d'una infinitat de guspires incandescents sorgides dels incendis que devoraven barris sencers.

Dins la mirada d'aquells homes hi llegia, en primer lloc, l'admiració i la esperança.

Va ser quan va pretextar una enèsima crisis gàstrica i després de veure l'expressió de tots aquells ulls passar de la llum a l'ombra de la decepció i dels retrets, que va tenir un impuls d'orgull.

Després de tot, ell era el Campió del Món. L'esperança d'aquells pocs soldats havia tingut el poder de revifar en ell el record dels "hurra" i de les aclamacions d'un públic que s'havia guanyat a pols. Les manades de periodistes demanant unes paraules amb un somriure d'ell; les noies histèriques xisclant abans de desmaiar-se al seu pas; les càmeres; el crepitar dels flaixos... era l'autèntic i l'únic, l'inamovible campió de tot el planeta.

Ell era en Satan!

No tenia cap dret a decebre aquells milions d'admiradors que tant li havien donat!

Va ser doncs, amb coratge i determinació, que finalment emprengué hissar-se fora del giny blindat. A més, les deflagracions ja s'havien allunyat.

Una petita aparició sobre el camp de batalla... i ja està! En un obrir i tancar d'ulls havia fet prova de bona voluntat. Allò seria suficient. De tota manera, no tenia el poder de volar per anar darrere d'ells... Quina bona excusa! Ha, ha!

El potent eco d'una enorme deflagració sacsejà llavors el barri en ruïnes.

Una formidable ona de xoc aixecà el terra com si aquest no fos més que un vulgar tapís. El campió, tot desequilibrat, es retrobà assegut de cul a terra mentre una pluja de pols i de grava de totes mides esfondrava algunes construccions dels voltants.

Conscient de com era de grotesca la situació, en Satan va fer un cop d'ull, tot inquiet, en direcció als blindats per adonar-se que aquests reculaven precipitadament mentre el seu blindatge ressonava sota els nombrosos bocins de runes que s'abatien a sobre d'ells.

Colla de covards!

Deixar-lo d'aquella manera, tot sol, a ell, el campió de totes les categories, enmig de tot aquell caos... de tota aquella misèria... sol i sense públic!

No valia la pena forçar-lo a prendre tants riscos!

Òndia... de fet...

Si no hi havia públic, era la millor ocasió per tocar el dos d'allà. Oli en un llum! Sortia guanyant ell!

Un darrer cop d'ull per estar-ne segur, però, al capdavall, encara que fos vist sempre podia dir que s'havia posat a córrer per perseguir l'enemic!

Llavors era millor fer el numeret. No se sabia mai!

Dempeus un cop més, el campió adoptà un d'aquells posats en què sols ell en tenia el secret, tot bombant el tors per a un públic invisible. Va fer passar, amb un gest imperial, cadascuna de les ales de la seva llarga capa de seda per sobre de les seves llargues espatlles. Amb allò tenia un aspecte ferotge, i ho sabia!

Seguidament posà les seves mans sobre els seus malucs en una actitud plena de virilitat, i es posà a donar voltes sobre ell mateix com per escodrinyar els voltants.

De sobte, es va inclinar de costat portant una mà a l'orella dreta. A continuació, amb un gran somriure de guanyador i aixecant unes celles expressives, estengué el dit índex en un gest de triomf.

L'instant següent, després de dos balanceigs de propulsió tan ridículs com la resta de la pantomima, va començar, finalment, a córrer per tombar a la cantonada del carrer més proper.