DB Multiverse

Capítol 4

Traduït per Bardock

Finalment, el silenci regnà sobre les runes i la pols grisa, sobre els cossos mutilats i el paisatge devastat.

L’ancià va recordar aquell curt instant d’indult després de l'estrèpit espantós produït per les innumerables detonacions que gairebé l’havien eixordat.

Des d’aleshores, es trobava sol, juntament amb el seu dolor i aquella satànica polseguera grisa. Res més tret del silenci, el dolor i la polseguera.

Qui no hagués viscut l’infern de tan a prop com ell, no podria comprendre la màgia d’aquell instant.

El silenci, el dolor i la polseguera. No hi havia res més. No hi havia més crits, ni fúria, ni sang... només el silenci, el dolor i la polseguera.

L’esclat sobtat de veus desconegudes va posar fi amb brusquedat a aquell moment màgic. Imposant-se als seus ulls closos sota el patiment i l'alleujament, un dolorós retorn a la llum abrupta d’un sol que s’havia oblidat de brillar.

Va trigar encara uns instants perquè la seva ment entumida pel cansament i el dolor reprengués el contacte amb la realitat. Uns segons llargs per tal que els seus ulls fossin capaços de distingir quelcom a part del reflex encegador de la llum sobre el gris de la polseguera, perquè les seves orelles poguessin desxifrar els mots perduts dins l’enrenou embriagador que les emplenava.

Un cop va alliberar-se d’aquella toixa sordor, va comprendre que els herois caiguts es cridaven i parlaven entre ells.

Tots encara eren vius. Fets a miques i derrotats però eren ben vius!

Va veure que un d’ells, el tap de bassa pelat amb uniforme taronja, treia forces de flaquesa per seure. Va observar com s’empassava quelcom que s’havia tret d'una butxaca petita per després aixecar-se com si res, com si mai no hagués estat ni vençut ni ferit.

Va fer uns ulls com unes taronges en veure que s’adreçava a cadascun dels seus companys per fer-los empassar el curiós remei que els permetia de recuperar-se sense cap esgarrinxada.

Què era, aquell prodigi tan estrany?

No ho havia somiat! Havia vist amb els seus propis ulls ardents de deliri com els cossos de tots aquells homes s’esmicolaven sota els assalts implacables dels dos dimonis angelicals.

L’ancià va sacsejar el seu cap. I si tot allò viscut tan sols era un malson? Era possible somiar despert? El despertar seria tan dolç!

Però encara no era l’hora per a la dolçor. Era la del patiment i de la polseguera; de la sang i del silenci. El silenci eixordador de l’ombra dels màrtirs crucificats a l’altar de la crueltat.

Un silenci religiós trencat per unes veus guturals.

Les mateixes que ressonaven arrencaren a l’ancià de la pantalla de color turquesa dels seus pensaments.

Ja no sentia que el dolor li recorria tot el seu cos, ja no sentia que la pols s’enganxava a la seva pell repleta de febre i de sang. Ja no veia les runes que l’envoltaven. A través del prisma glauc d'una mirada gairebé extingida sols veia unes vagues silueta dempeus.

Seguia observant i el seu cor s’agitava cada vegada més en comprendre que l’arcàngel havia marxat tan bon punt havia aconseguit aixecar-se.

La seva esperança s’envolava mentre l’impossible feia que s'imposés, de nou, la bella pantalla turquesa.

Precisament, la pantalla turquesa: havia tornat més blava, més verda i encara més brillant... una pantalla que s'allargava sobtadament en un llarg passadís brillant i acolorit. I al final... sí, allà baix, al final: l’Alba... una Alba somrient, una Alba que l’esperava, una Alba que el cridava. L’Alba... eternament... bella.