DB Multiverse

Capítol 30

Traduït per Bardock

Al principi, aquell gest el va sorprendre. El trobava realment reconfortant.

Va tractar d'empassar-se els sanglots que el sacsejaven amb força.

El seu cervell estava saturat per la tempesta d'un oceà de pena i de culpabilitat i no era capaç de reflexionar... ni d'analitzar... ni de reconèixer...

No sabia pas a qui pertanyien aquelles mans suaus... ni la cortina sedosa d'aquells cabells rossos... ni el blau d'aquella mirada lluminosa espurnejant...

Només comprenia la calor reconfortant de la seva presència.

El seny d'en Krilin se n'havia anat en orris sota l'impacte violent del xoc de la mort d'en Yamcha.

Romania dòcil i sense reacció deixant-se amanyagar per l'androide.

Ni tan sols estava en condicions d'entendre els sons de les veus que percebia sota el vel cotonós de la seva ment.

L'A-17 s'aproximà a la seva germana, la qual estava acoquinada davant del guerrer perdut en la seva desesperació. No comprenia la seva actitud curiosa:

—Què t'agafa, ara?!

L'A-18 va alçar la seva llambregada pura com un llac sobre el seu germà. Ella el va respondre amb veu baixa, gairebé vacil·lant:

—No ho sé... Crec que em fa llàstima...

Descontent, l'A-17 va grunyir estenent un dit amenaçador vers l'home estès a terra:

—No m'ho sé acabar! Ho enllestiré encarregant-me d'ell de seguida!

L'A-18 es va alçar d'una revolada amb vehemència:

—Alto el foc! Ell ni tan sols sap on és!!

Dues mirades d'un blau elèctric s'enfrontaren. La mossa sabia que el seu germà era capaç de matar el seu protegit tan sols per caprici. Sentia, de sobte, la necessitat de salvar la vida d'aquell ploricó atordit...

La situació era nova, per a ells. Era la primera vegada que una discrepància els oposava amb tanta força.

Fins i tot l'estrèpit de l'enorme explosió no aconseguí treure en Krilin de la seva catatonia. Es deixava arrossegar i restava inexpressiu sota el vent formidable que se l'emportava com si fos un titella sense fils. Aleshores es trobava més lluny. La mirada perduda i sense vida i els seus braços caigueren dèbilment al sòl.

Fou a través d'una espelma humida i borrosa que va percebre un exocet daurat abatent-se sobre dues siluetes estranyes.

El míssil de llum daurada semblava un infant embolcallat pel sol.

Després d'una coreografia que el cervell de l'homenet no comprengué gens ni mica, la petita silueta daurada restà sola.

Aquesta, s'acostava a ell. Va sentir un so estrany. Que potser era un d'aquells guardians misteriosos de l'Altre Món?

En Son Gohan sacsejà amb inquietud l'espatlla d'en Krilin, el qual, aparentment, el veia sense mirar-lo:

—Krilin! Estàs bé? Respon-me! Sóc jo, en Gohan!

Desconcertat per l'absència de reacció del seu amic, el jove guerrer va recuperar el seu estat normal i va parlar-li amb veu baixa:

—I ara... em reconeixes?

Un bufit d'angoixa pujà a la gola d'en Son Gohan:

—Krilin... t'ho prego... parla'm...

Però el seu amic estava en un altre món. Un món on no comprenia res.

Els ulls del jove Guerrer de l'Espai s'ennuvolaren mentre es redreçava. Havia fet tard.

Unes llàgrimes silencioses emplenaren les galtes d'infant mentre la seva mirada va portar-lo al cos ensangonat d'en Yamcha.

Massa tard!

I al lluny...

Va ser tremolant que començà a caminar mecànicament vers la despulla immensa. La punxa d'una llança incandescent va perforar el seu pit més dolorosament a mida que s'apropava.

Talment com el dia de la mort del seu pare, desitjava que el temps s'aturés... que retrocedís... o que aquell temps no hagués existit mai... que tan sols fos un malson... qualsevol cosa menys allò.

Ai las...

Va acotar el cap. Dempeus, va eixugar-se els mocs al costat d'allò que restava del seu avi bon jan que sempre l'havia mimat amb tanta delicadesa.

Després es va esfondrar tot sacsejat per una onada de sanglots, enterrant el seu cap en el cos encara tebi i crispant els seus petits punys sota la coacció d'un patiment incommensurable d'impotència.

Amb el rostre emplenat d'enormes llàgrimes, va redreçar la testa per escrutar les rodalies. Cap rastre de la seva mare!

Va aixecar-se lentament eixugant-se els seus plors i empassant-se el seu dolor.

Si havia descobert que la Chichi no era allà, era impossible que no se n'adonés que els dos androides l'observaven en silenci al lluny.

Ell els havia colpejat amb tot el seu poder i totes les seves forces de Superguerrer... però no havien sofert cap dany!

La seva veu d'infant va grunyir:

—On és, ella?

L'A-17 va ignorar supèrbiament aquella pregunta:

—El fill és un Superguerrer... sorprenent! Sembla que el nostre amic Gero no havia contemplat aquesta possibilitat...

L'A-18 esclafí una rialla:

—No diguis bestieses... ni tan sols sabia que existia aquest mot...

L'A-17 va prosseguir:

—Tant és... tant si és un Superguerrer com sinó, això no canviarà absolutament res...

Els ulls del vailet Son Gohan esguardaren amb incomprensió aquells dos éssers que fugien de qualsevol tipus de lògica.

Va designar la despulla del seu malaurat avi:

—Per què? Per què ho heu fet, això? Ell era completament inofensiu!

L'A-17 es redreçà:

—Tens raó! Era completament inofensiu... però força arrogant alhora!

La còlera fou tan brutal i profunda com el dolor. Una ona d'energia intensa electritzà el cos del brivall que va encendre's sense previ avís amb una intensa llum daurada alhora que cridava:

—El meu avi no és així!! No us perdonaré que parleu així d'ell!!