DB Multiverse

Part 3, Capítol 42.

Un nou imperi

Traduït per Skywalker

 

En Blizzard va sentir que l'atac calent li aixafava la caixa toràcica. Interromput bruscament en el seu salt, el seu moviment es va invertir pel dolor! El seu cos va ser llançat a través sostre ja destruït. Mentre cridava, va intentar treure's la bola d'energia que ja estava a mig camí dins del seu cos. Degut a la seva mida gegant, l'atac semblava una minúscula bola incandescent, intocable. Llançat verticalment cap amunt, va travessar tots els pisos superiors.

 

El príncep dimoni va empènyer i empènyer amb totes les seves forces. Va concentrar el seu atac i, tot i que ara estava molt lluny, encara va poder exprimir les seves forces per augmentar el seu poder i seguir arrasant el cos de l'emperador des de dins.

 

Aquest últim va continuar el seu ascens, pujant cada vegada més amunt, i de cop i volta, no gaire lluny d'on estaven situats els satèl·lits geoestacionaris, l'atac va esclatar dins el seu cos. En Blizzard es va esbocinar en innombrables trossos, els més centrals i vitals dels quals es van desintegrar. L'explosió d'energia pura va créixer en grandària, fent-se més gran i més gran, expandint-se al buit, sense aire que la frenés.

 

Els habitants de la capital van mirar cap al cel per veure com apareixia de sobte un segon sol, que creixia d'una manera preocupant. I de sobte l'aire es va empènyer cap avall, i una terrible ona de xoc va aixafar les cases i els habitants, ferint la majoria de la gent de l'exterior, matant-ne alguns, i destruint molts edificis.

 

L'Snower, amb el cos fumejant per haver retingut el seu atac durant tant de temps, amb les mans encara alçades, esbufegava amb força. Semblava que amb prou feines podia aguantar-se sobre les cames. Va ser un espectacle increïble veure un Dimoni del Fred aterridor i esgotat.

 

Els rebels i guerrers de la cort no van gosar tornar-se a moure. L'Snower va abaixar el cap i va continuar respirant amb força, amb els ulls ben oberts. Ell mateix no esperava acabar en aquest estat. Mai s'havia esforçat tant en tota la seva vida.

 

Quan alguns es van atrevir a parpellejar, un guerrer de la cort va parlar:

 

—No us confongueu malparits, el nostre príncep encara és més que capaç de matar-vos a tots amb un sol gest!

 

El públic va tremolar i va esperar una mica més.

 

El dimoni va aixecar el cap i es va girar cap a aquest guerrer.

 

—És cert, el meu bon Dilat. Què li ha passat a en Blizzard?

 

—És mort.

 

—M'ho confirmes! —l'Snower va plorar.— En Dilat és capaç de rastrejar una forma de vida a anys llum de distància! El meu pare, l'emperador Blizzard, ha mort! Ara prenc jo el comandament, i les coses canviaran!

 

La majoria dels rebels van ocupar posicions de lluita.

 

—No més combats —va dir el nou emperador.— Calmeu-vos i doneu-li tractament curatiu a en Krämm i a tots els supervivents! En aquest moment, ordeno a tots els nostres exèrcits que cessin els combats. Tots els planetes que demanen la independència la tindran, immediatament! Els rebels ja no es consideren enemics de l'estat. Vosaltres inclosos. I si voleu formar part del meu nou exèrcit, que definitivament serà necessari per a lluitar contra qualsevol nostàlgic del vell imperi, tindré l'honor de donar-vos la benvinguda.

 

—Un... nou imperi? —va demanar un rebel.

 

—Sí, un nou imperi, més humil i més obert —va dir el Dimoni.— No més conquestes destructives. La megalomania s'ha acabat.

 

 

Tant els rebels com els guerrers de la cort es van quedar de pedra. L'Snower anava a permetre que l'imperi es desmantellés? Així com així?

 

Tots es van relaxar una mica quan els empleats del palau van entrar a l'estança habitació amb robots mèdics i es van moure per l'habitació, tractant aleatòriament lluitadors d'ambdós bàndols. Molt ràpidament, els guerrers presents es van unir de nou en grups de soldats i rebels, però cadascun va ser tractat sense discriminació.

 

L'Snower va seure en un dels seus trons flotants preferits i un robot li va fer algunes proves, sorprenent encara més el públic. L'Snower necessitava cures!...

 

Es van intercanviar unes quantes paraules, però la sala va romandre en silenci. Els rebels desconfiaven de l'Snower i no li van treure els ulls de sobre. Els soldats de la cort, però, no s'oblidaven dels rebels.

 

—Primer comunicat —va dir el Dimoni del Fred al seu escrivà.— Terrible atac al palau de l'emperador. En Blizzard ha mort! Declaració de l'Snower en breus! Envieu-ho a tots els mitjans de comunicació de l'univers ara mateix. Que ho anunciïn, que es preparin. D'aquí a una hora faré el meu discurs, no vull que li falti audiència.

 

Es va girar cap a l'habitació.

 

—Aleshores, estimats ex-rebels, qui de vosaltres vol unir-se al meu exèrcit? A la resta, us demanaré que sortiu, aquesta és una sala d'audiències privada. Que no tingui sostre no canvia res.

 

—Lord Snower —va dir un rebel gros, que havia afegit Lord per a l'ocasió perquè sabia on era i tenia instint de supervivència.— Entenem que el seu desig era ocupar el lloc del seu pare. Però deixar que l'imperi perdi dominis i que els planetes guanyin la seva independència és una cosa que ens costa de creure. Com li beneficiaria això? Mai has mostrat la més mínima desviació de la línia de l'imperi en la teva pròpia política fins ara.

 

—Això és perquè no volia ser expulsat, o assassinat. El meu poder era gairebé nul fins ara, i intentar canviar la línia del meu pare des de dins no tenia cap possibilitat d'èxit. Vaig mantenir un perfil baix, em vaig posicionar en punts estratègics i vaig prestar ajuda contra ell en secret. El control de la meva família és enorme, ho veu absolutament tot. Estava encadenat. Calia ser molt discret i reduir el nombre d'intermediaris. Però he aconseguit moltes coses. En aquests moments, cada cop més petites organitzacions estan sortint per ajudar a provocar un gran canvi per la llibertat i en contra de l'imperi. Algunes persones saben que les he creat jo, altres no. Per cert, senyor Prolidane, recorda aquella trucada radiofònica del 16 d'agost de fa vuit anys, amb informació secreta sobre el transport de combustible? Vaig ser jo, en persona.

 

Els ulls del guerrer es van eixamplar de sorpresa, recordant aquella llunyana missió de sabotatge, i també es va sorprendre que l'Snower conegués el seu nom.

 

—Quin benefici trauries de tot això? —va dir altre rebel, igual de cautelós.

 

—Alliberar l'univers d'un jou absurd que porta durant milers d'anys, no és un benefici en si mateix?

 

Tothom va mantenir el front arrugat. No podien dir-ho en veu alta, però ningú creia en aquest canvi sobtat d'opinió de l'Snower, i estaven segurs que, en molt poc temps, es faria càrrec de les batalles i es convertiria en el tirà del Fred que aquest imperi estava acostumat a tenir.

 

—Si l'univers queda lliure, ja ningú em necessitarà —va dir una lluitadora que portava un maquillatge de combat metàl·lic a les galtes i una fulla de tall a cada braç.

 

La guerrera va donar l'esquena al Dimoni i va caminar cap a la porta més propera, que estava ben oberta.

 

Els rebels van aguantar la respiració mentre la miraven marxar. Tots els ulls van seguir el seu moviment. L'Snower li dispararia a l'esquena? Era el moment de la veritat. Es tractava d'un doble discurs sàdic on la conclusió seria, de fet, bastant òbvia: "Segueix-me o mor"?

 

—Fes el que vulguis, Gatilyla —va dir simplement, perdent interès, mirant una pantalla on la informació es desplaçava.

 

Aleshores, el so dels seus passos va quedar fora de l'abast. Ningú li va impedir marxar, cosa que era una mostra de bona fe de cara als rebels. Però ningú es va atrevir a fer un pas endavant. Unir-se a l'exèrcit del Dimoni, fins i tot si era per a participar en la creació d'un món de llibertat, es considerava massa oportunista. S'estava formant part del costat enemic. L'imperi havia fet tant de mal! Encara que fos egoista, el que encara volien de tot cor era veure l'Imperi reduït a cendres, no pas que canviés!

 

L'Yshar, el dretà, va fer un pas endavant, lentament i vacil·lant.

 

—Un gran mestre em va fer entendre que la meva mà esquerra, que al meu planeta serveix per a perdonar, fa temps que no perdona ningú —va aixecar el braç, que mostrava signes de combat: li havien arrencat una peça de roba, i tenia una ferida superficial, ara envoltada d'una cinta curativa, regal dels metges de palau.— Siguem sincers: no és la nostra desconfiança cap a tu, que segueixes sent un Dimoni del Fred, el que ens impedeix proclamar la nostra alegria davant l'anunci del probable alliberament dels planetes colonitzats. És el nostre odi a l'Imperi. Perquè sí, lluitem més sovint contra un boc expiatori que per una bona causa. Aquest Imperi ha assolat els països de molta gent d'aquí, fins i tot els dels guerrers de la cort. Aquest imperi, doni l'excusa que doni, que també va governar, Sn... Lord Snower. Vau dirigir exèrcits que van crear aquest mal. Sou part integral d'aquest mal. Sou realment legítim per a liderar aquesta renovació?

 

El final del seu monòleg va fer estremir els seus amics. L'Yshar volia morir? Fins i tot si la pregunta tingués una justificació ètica, l'Snower era, abans que res, el nou líder, perquè literalment ningú a l'univers, excepte potser el seu germà, podria aturar-lo! En fer aquesta pregunta, jugava amb els nervis de l'Snower, molt més que la guerrera que havia sortit de la sala una estona abans. Fins i tot si el Dimoni decidís respondre amb un somriure, alguns creien que era obvi que l'Yshar seria assassinat en pocs dies.

 

L'Snower no era tot somriure, però va respondre amablement.

 

—Efectivament, no tinc cap motiu per ser estimat. Guanyaré la meva legitimitat amb els anys. No penseu que tinc previst quedar-me assegut al meu tron. A alguns guerrers de la cort no els agradava que ho fes l'antic emperador. Conec molt bé la política de cada món i la seva organització. Necessites un cervell com el meu per a gestionar aquesta transició. Necessites la meva força per aixafar a tots aquells que vulguin recuperar l'antic Imperi. Seràs testimoni de la meva eficàcia. I si no em creus, pots marxar o intentar matar-me.

 

El final de la diatriba de l'Snower, però, va fer somriure a algunes persones. Després de diversos mil·lennis sota diverses famílies de Dimonis del Fred, tothom sabia que matar-ne un era gairebé impossible. Aleshores, després d'un batec de cor, hi va haver un segon somriure: aquest acte impossible era precisament el que havien intentat avui els rebels.

 

—Lord Snower —va respondre l'Yshar, que no va oblidar la seva raó per marxar—, vas dirigir personalment un grup d'atac contra el meu planeta natal, arran d'un atac terrorista. Aquell dia vau matar tres mil dues-centes disset persones. A continuació, vas instal·lar una càmera per mostrar al meu poble la teva execució del líder "terrorista". Amb la teva pròpia mà vas matar el governant de l'hemisferi nord elegit democràticament.

 

L'Snower no va respondre de seguida perquè sentia que aquest rebel no esperava una resposta. Però igualment estava preparant el seu contraatac dialèctic, perquè si el silenci era massa llarg, es convertiria en un silenci culpable.

 

L'Yshar va aixecar la mà esquerra en un gest nerviós que podria semblar un atac. Llavors va assenyalar al Dimoni, en una posició que significava "hola" per a alguns pobles, "mor malparit" per a d'altres, i "ets tu qui fa tanta pudor?" entre els indígenes Jeuhtlavédi.

 

—Lord Snower, et perdono les teves accions passades i demano oficialment formar part del teu exèrcit de renovació.

 

I ja està. Un rebel havia canviat oficialment de bàndol. La resta de membres de la rebel·lió van sentir cert alleugeriment. No havien de ser els primers. Un cop començat el moviment, podien seguir-lo. No serien ells els qui la història els recordaria com a canvia-capes.

 

I aleshores, si el govern no els agradava, sempre podien tornar-se a rebel·lar: tenien experiència en això...

 

—Benvingut, Yshar el dretà. Tenint en compte el vostre nivell i habilitats, crec que podries unir-te a un esquadró de la ciutat, directament com a Oficial, és clar.

 

Els més lents finalment es van adonar que l'Snower semblava conèixer a cadascun dels guerrers rebels! Així com detalls sobre les seves habilitats! Van quedar impressionats per la seva intel·ligència i la seva implicació. Llavors, els Dimonis del Fred eren realment capaços de retenir tota aquesta informació sobre tantes persones?

 

De fet, l'Snower havia participat en l'organització d'aquell atac contra el palau de l'imperi. Per això en formava part. S'acabava de prendre el seu temps en rellegir-se els expedients dels cent rebels allà presents, així com els dels guerrers de la cort presents al palau i a la ciutat. Tampoc era tant, de fet.

 

A poc a poc, els rebels van marxar o s'hi van unir. Alguns dels guerrers de la cort també van marxar, tot i que no es van atrevir a dimitir obertament. Quan van abandonar la ciutat, alguns vells enemics van acabar el seu combat mortal iniciat al palau.

 

Quan en Krämm va recuperar la consciència, va proclamar que creia més en les accions que no pas en les paraules, i que només es comprometria quan la nova política de l'Snower fos visible. Va marxar amb l'espasa més perillosa del món a la mà, sense saber si mai podria haver destruït un Dimoni del Fred.

 

—Però... i el seu germà, en Frosty... està al seu bàndol? —va preguntar un soldat aprofitant un silenci.

 

—Malauradament no. No ha de tornar viu de la seva expedició.

 

Una lleugera onada de pànic va arrasar l'assemblea. Alguns dels guerrers de la cort van pensar que haurien d'haver repudiat l'Snower immediatament i haver-se mantingut al bàndol d'en Frosty.

 

—Us espanta el meu germà? —va preguntar l'Snower gairebé burletament.

 

—El teu germà ens aterreix. Tothom sap que és encara més fort que vostè. Ni a vostè, mai l'hauríem intentat atacar-lo. Avui hem vingut amb la intenció d'atacar simplement al seu pare enllitat. Si no hagués estat sol, no hauríem vingut mai.

 

L'Snower va somriure per dins. Sempre era agradable recordar la superioritat dels Dimonis del Fred sobre els altres.

 

—Excepte jo avui, només un ésser en tot l'univers ha aconseguit la gesta de matar un Dimoni del Fred en els últims temps. I aquesta és la persona que en Frosty coneixerà.

 

—Sabem que aquest "Superguerrer llegendari" va tenir molts problemes contra l'Ice Kurima. També vaig sentir que va morir llançant-se a l'espai.

 

—Hauries de llegir la meva biografia, Cal Toufi. Mai deixo res a l'atzar. Els meus plans sempre han sigut un èxit, perquè sempre obro diversos camins cap al triomf. Podeu considerar en Frosty mort, encara que ell no ho sàpiga.

 

 

La Hanasia es va apropar a un pilot de la nau.

 

—Aquest estadi és com un planeta, o surarem com ara mateix a la nau?

 

—Què dius? —va respondre el navegant, anomenat Tuik.— No estem surant, hi ha gravetat artificial!

 

—Sí, d'acord, però em sento com si pesés tres grams. A cada pas que donem casi acabem xocant contra el sostre. Ja els hi ha passat a algú.

 

En Tuik va mirar amb aprensió els petits abonyegaments del sostre, creats per diversos Guerrers de l'Espai que havien xocat amb el cap mentre es movien. Estava sorprès: s'haurien d'haver trencat el cap, no al revés!

 

—La gravetat de la nostra nau és de 4π m/s². Que s'ajusta a la norma ISO-5555 "Interestel·lar". No puc fer-hi res si el teu planeta té una gravetat setze vegades més! (Això és una aproximació per part seva, la gent d'en Tuik compta amb base 16).

 

—I l'estadi, és igual de lleuger?

 

—Ha d'estar a l'alçada dels estàndards de l'imperi, així que... espera, no... —va tocar una consola.— És un terreny bèl·lic, així que potser...

 

—Cent vint-i-un coma trenta-set metres per segon quadrat —va dir una veu tranquil·la darrere d'ells.— Pressió atmosfèrica de 842 hectohèrcules. Nitrogen 58%, oxigen 34%, diòxid de carboni 6%. Temperatura: 288 graus Kelvin i 3 Hobbes.

 

Els dos es van dirigir cap al lluitador que havia llençat aquesta informació amb el to monòton d'una llista de la compra.

 

—Bé, exacte —va dir el navegant,— a l'estadi pesaràs més.

 

—Però no he menjat gaire.

 

En Tuik la va ignorar mentre mirava cap amunt. Sobretot, en el que pensava era que s'havia de quedar a la nau ben lluny de l'estadi, perquè si hi posava els peus, quedaria aixafat pel seu propi pes. No els músculs d'un Guerrer de l'Espai.

 

 

—Lord Frosty, un petit grup de naus rebels s'acosta, provenen del planeta.

 

El Dimoni va fer un gest i la pantalla va mostrar el que havia anunciat el seu soldat. El toc caòtic dels exèrcits rebels era reconeixible per la disparitat dels seus vehicles espacials. Alguns eren naus civils modificades, alguns eren d'un exèrcit independent, alguns d'un sistema, altres d'un altre... Eren molt dispars. D'altra banda, també hi havia un bon nombre de naus clarament procedents del mateix fabricant. Netes, semblaven noves. Va deduir que era l'exèrcit local del planeta. Viatjaven còmodament per l'espai, amb força facilitat, tot i ser una espècie aïllada...

 

—Estan ben informats —va dir.— Així que hi ha talps a l'imperi i realment ho hem resoldre. Encarregaré a l'Snower que faci un informe especial sobre aquest problema. Segur que ho sabrà fer, i podem confiar en ell.

 

—Encara estem lluny del planeta, milord. La batalla espacial és inevitable. Preparem les armes?

 

—Sí. No obstant això, reuniu l'exèrcit i preparem-nos per al combat cos a cos. Dubto que ens hagin enviat una armada que no sigui capaç de resistir els nostres canons.

 

Petites alarmes, llums vermelles, van sonar per tot arreu, i els soldats es van preparar.

 

L'Avoka va imaginar els milers de possibles futurs d'aquella primera batalla de míssils. En Yikoun va començar a tremolar d'excitació i va bavejar impacient.

 

En Frosty es va moure cap al centre de l'estadi, trencant les línies que els soldats havien començat a formar. Ells es van apartar a grans salts enrere presos pel pànic per no quedar-se en el camí que estava realitzant el Dimoni del Fred. Va mirar al cel, satisfet. Mentre que els éssers normals només podien veure la llum generada per l'escut, ell podia distingir les minúscules variacions i percebre perfectament els punts que s'acostaven. I llavors els míssils disparats per la seva estació es van anar allunyant. Va fer un somriure satisfet. A en Frosty li encantaven els atacs amb míssils. Eren com boles d'energia però amb forma de petits robots kamikazes independents. Els destinataris els podien veure de lluny, sobretot a l'espai, i fer tot el possible per contrarestar-los. Normalment llançant altres míssils. Mentre que un Dimoni del Fred simplement s'hauria interposat en el seu camí i els hauria deixat explotar contra el seu cos. A en Frosty li agradaven els míssils perquè li feien pessigolles.

 

 

En Mahissu va agafar a la Hanasia pel braç i la va estirar cap a una finestra.

 

—Mira, reina meva. Aquell punt, podria ser...

 

—Bé, ja ho saps —va dir la Hanàsia molesta,— està bé quan estem junts, t'ho asseguro. Però també m'has de donar una mica d'aire, saps? No soc la teva reina, no pertanyo a ningú.

 

—Ah... —va dir en Mahissu, obrint els ulls de bat a bat.— Era una forma de parlar, ets la reina de tots els Guerrers de l'Espai, així que la meva reina també... I què vols dir amb aquesta història sobre l'aire? Creus que estic massa present? Jo? No és veritat! I francament, no m'hi vaig capficar gens quan t'ho vas fer amb aquell cap de la guàrdia, tot i que el dia abans em vas prometre que em volies, i...

 

—Oh, aquella vella història! Ja veus, si això et molesta tant, prefereixo que ho deixem. Estàs massa a sobre meu.

 

—Què!... Aleshores millor! Qui em va interrompre enmig del meu viatge, quan pretenia estar a milers de quilòmetres de la capital, per tenir sexe? Fa por, per cert, que puguis saber on soc en tot moment i que puguis cobrir qualsevol distància en pocs minuts. Però... però també, per què em dius tot això ara!? No parlava gens d'això! Mira!

 

Va assenyalar cap a la finestra.

 

Davant d'ells, una plataforma es feia visiblement més gran. La Hanasia es va estremir. L'horrible aura del seu oponent la va aterrir, fins al punt de fer-li tremolar els ossos.

 

—S'ha detectat un atac amb míssils! —va cridar en Tuik.

 

—Contraatac enviat —va respondre un altre pilot, més tranquil.

 

La Hanasia podia seguir amb els seus ulls els petits cilindres que estaven sortint de les seves naus. Aviat es van fer massa petits com per a que ella els continués percebent... però va veure les seves explosions a la llunyania, gegants i lluminoses.

 

—Segon enviament! —va cridar algú.

 

Durant un minut, la Hanasia no va poder veure l'estació que s'acostava, a causa de les incessants explosions entre ells. I de sobte, quan les explosions van disminuir, va veure que feia aparició i no va poder veure res més que això: una enorme nau de ferro que superava la mida de la capital dels Guerrers de l'Espai. Havien arribat.