DB Multiverse

La història dels Dimonis del Fred

Traduït per Bardock

Els Dimonis del Fred, una espècie estranya que evolucionaren en una roca gegantesca tènuement il·luminada per una estrella moribunda, foren els únics animals que posseïen diversos codis genètics diferents. Podien transformar-se i millorar. Quan volien reproduir-se, creaven ells mateixos un nou conjunt de tots aquests codis genètics.

Quan foren descoberts per uns exploradors, aquests quedaren absorts per l'existència de vida en aquell asteroide sense ozó i sense protecció contra els raigs espacials diversos que feien mutar permanentment els codis genètics d'aquells monstres. Un asteroide on la temperatura oscil·lava entre menys deu i menys cent cinquanta graus Celsius. El roc, tan gegantesc com gasós alhora, era al tocar d'un forat i la gravetat era un centenar de vegades superior a tot planeta proveït de vida. Amb prou feines estava recobert amb una capa d'un quilòmetre d'atmosfera formada per alguns gasos estranys que s'estavellaven contra el sòl, de vegades en estat líquid. I els Dimonis del Fred eren els seus únics habitants.

Respiraven i de vegades bevien el gas carbònic per exhalar oxigen. Quan la composició de l'atmosfera estava alterada, la nova generació d'aquesta s'aconseguia respirant l'oxigen i escopint-lo en forma d'aigua. Res no semblava obstaculitzar la seva supervivència. La seva resistència i adaptació els permeteren d'anar on volguessin.

A alguns els hauria agradat de grimpar muntanyes. Allà no hi havia atmosfera. Davant el buit, haurien utilitzat les seves closques com a escafandres i haurien cavat en el sòl a fi de recercar un mineral que satisfés llur/s estómac/s.

Sense depredadors, i dotats d'una força natural, tingueren temps de desenvolupar amb naturalitat la seva intel·ligència fins al punt d'esdevenir autèntics genis. Després d'aventurar-se en altres planetes, van aprendre l'art del combat i comprengueren de seguida que eren superiors a totes les altres formes de vida.

Molts d'ells esdevingueren bèl·lics i alguns es dedicaren a construir imperis i cultures amb el seu nom. D'altres, alliberaven els oprimits i aportaven justícia i prosperitat. Uns altres ignoraven les batalles que esclataven pertot arreu i vagaven, independents i neutres, a la recerca de les meravelles de l'espai.

Poc nombrosos al principi, gairebé tots morien durant els segles següents mentre descobrien l'univers. Un d'ells desaparegué súbitament en llançar-lo contra un sol. Immediatament després, tots els altres aprengueren a desplaçar-se per l'espai. Altres patiren atacs nuclears, biològics, quàntics, però la següent generació ja no temé mai més tot això. Quan passaren alguns segles, els reialmes una mica estables foren establerts. Es massacraren entre ells i sols una família hi regnà.

La gent pensà durant una temporada que tot s'havia acabat, atès que sabien sobre la seva dificultat per procrear. Però cada emperador acabava sempre engendrant un o dos fills capaços també d'engendrar. Si més no, la gent no ho acabava d'entendre. No comprenien que els Dimonis del Fred eren el paradigma de la supervivència, i que el seu llinatge no s'extingiria mai. Encara que només hi hagués una sola família i un sol infant per generació.

Conscients d'aquest fet, els quatre Kaitos es van reunir. Com ja sabeu, tot i ser de rang inferior als Kaitoxins, tractaven de mantenir l'univers en equilibri. Fins i tot en Kaito del Nord era allà, malgrat que vivia molt i molt lluny respecte els altres

En aquell moment, sols una família regnava en una part molt reduïda de la galàxia. Els estralls de les guerrers causades pels dimonis encara eren latents, i hi va haver una vegada que tot un planeta fou destruït per culpa d'una disputa. La força dels dimonis era immensament poderosa -superior a la dels Kaitos- com per ser tolerada en el món dels vius. No obstant això, es suposava que no s'havien d'involucrar directament en el lliure albir dels mortals.

Aleshores, es va proposar una solució que reduiria l'impacte dels dimonis sense haver-los de destruir. Al cap i a la fi, el més conflictiu eren les guerres internes dels dimonis. Només s'havia de limitar el seu nombre. Així, se'ls va obligar a limitar el seu nombre d'hereus.

—Com ens ho farem per aplicar aquesta regla? —demanà un dels Kaitos—. Saben de l'existència d'un món després de la mort i que està governat per éssers com nosaltres, però això no serà suficient per obligar-los a obeir-nos..

—Si l'únic que els importa és la força, aleshores els hi donarem. No crec que s'apropin mai, ni de bon tros, al poder d'un Kaitoxin.

—Però els Totpoderosos Kaitoxins no s'involucren mai en temes d'allà baix.

—Aleshores, entre ells i nosaltres...

Hi havia el Gran Kaito, el poder del qual era molt més gran i que s'encarregaria de transmetre el missatge. Va entrar en el món dels vius i va transitar, sense que ningú no pogués aturar-lo, pel domini dels Dimonis del Fred. Va vèncer noquejant, amb una sola mà, tots els membres de la família. Tot seguit, els explicà la directriu divina.

L'ordre no fou oblidada durant milers d'anys. Però el pare d'en Blizzard, que havia decidit d'estendre el seu reialme, va començar nombroses conquestes i tenia una altra concepció de la situació. S'havia adonat que era molt més fort que el seu pare i que el seu fill aviat seria més fort que ell. Va decidir que era el moment ideal de reprendre el control total de la galàxia tal com havia succeït una desena de mil·lennis abans quan centenars de dimonis es repartien l'univers. I un antic missatge lliurat pels Déus no l'aturaria pas. Així doncs, va ometre intencionadament la informació a la seva descendència.

Amb tot, podríem pensar que l'evolució de la força dels dimonis no era calculable. Quan lluitaven entre ells, les batalles eren titàniques i no admetien comparació amb la resta de mortals i, quan atacaven als darrers, els sobrepassaven tant que era impossible canviar res.

Per tant, fins i tot abans que només restés una única família, els Dimonis del Fred esdevenien cada vegada més i més poderosos. Nombrosos observadors estudiaven llurs detalls i actes més ínfims i mesuraven el seu corresponent impacte, intercanviant informació en indrets interestel·lars. Calculaven la seva velocitat, la seva força, i la seva energia en comparació a altres dimonis i altres éssers vius de l'univers. Els debats sobre aquests elements ínfims generaven controvèrsies.

Algunes persones trobaven que aquells debats eren una ximpleria.

Però ells seguien esdevenint més poderosos. Era un fet constatat que les noves generacions tindrien cada vegada més problemes per controlar la seva força i les seves emocions. Els accidents eren cada cop més freqüents i els estralls eren colossals.

La mesura es produí enmig d'una transformació total del cos tot reduint la força del dimoni. Uns milers d'anys després, això no fou suficient i alguns dimonis utilitzaren una segona transformació addicional a la primera.

A pesar d'això, en guerres entre clans, una transformació de restricció de força podia ser perillosa, ja que el dimoni es convertia en un objectiu massa fàcil perquè trigava massa temps a reprendre la seva forma original per defensar-se.

Els dimonis eren nombrosos i havien canviat d'aparença en tot aquest temps. Però tots tenien característiques comunes. Es notava d'una hora lluny si un dimoni estava en la seva forma de restricció. L'equilibri perfecte entre autocontrol i poder no s'aconseguia mai en la seva forma original, i, una vegada més, la resta de l'univers en pagava les conseqüències.

Alguns Dimonis del Fred cèlebres

Cryogen (-8651, -8412)

Filòsof, escriptor, va abandonar la seva llar a la jove edat de 67 anys a fi d'escriure amb calma. El seu pare era Senyor d'una desena de sistemes i tractà, en va, de tenir un segon fill perquè el succeís. Després de nombroses peticions, va acceptar unir-se al reialme i, a partir de la successió, va instaurar un règim democràtic que va desaparèixer de seguida. Li devem llibres com Crítica de la força pura, Ergo fred, ergo sum, i L'analogia de la caverna del glaç.

Frozen (-7612, -7386)

En diverses llengües, aquest Dimoni del Fred era considerat del sexe femení. La Frozen heretà de ben jove el feu dels seus pares, els quals moriren en un suposat accident de nau espacial. Després de desempallegar-se del seu únic germà/germana, va produir, amb una màgia desconeguda, un fred glacial en tot el seu planeta matant, al seu torn, totes les formes de vida. Va matar, tota sola, els altres set Dimonis del Fred i congelà els seus reialmes de la mateixa manera. No va tenir mai cap fill i la seva ambició no s'aturà fins que va morir per causes desconegudes.

Artic (-5921, -57??)

A ell li devem la invenció de la primera forma de reducció. Especialment poderós, va participar durant un segle en guerres diverses, suprimint dimonis i poblacions senceres. Després, afirmant tenir por de la seva pròpia còlera, va canviar de forma i va esdevenir molt més feble. Viatjà de món en món per transmetre un missatge de pau, però fou perseguit per altres dimonis. Alguns combats l'obligaren a reprendre la seva forma inicial i de resultes d'això va causar molts estralls a nivell planetari. Vivint cada vegada més amagat a fi que no li seguissin la pista, ningú no sap quan va morir realment.

Com que la Hanasia no era allà, a en Mahissu li cediren la casa de la mossa perquè dormís. Era negra nit des de feia estona i no hi veia res, a dins. Una lluor molt tènue provinent del gran foc del centre del poble il·luminava amb prou feines les parets. Va cercar, a les palpentes, la màrfega que li serviria de llit. Estava acostumat a l'inusual confort dels pobles remots.

Es quedà perplex de palpar un llit de fusta d'una certa qualitat que li indicava que passaria una bona nit. Però, en posar-se a sobre, va notar el cos d'algú.

—Au!

—Que hi ha algú? —va fer el narrador.

—Aquest llit està ocupat! Fora!

—D'això... dorm en el llit de la seva líder durant la seva absència?

—Tinc tot el dret! La Hanasia és la meva xicota!

—Hm... per la teva veu, diria que tens deu anys i dubto que la Hanasia t'hagi ofert el seu llit.

En Harik s'alçà del llit i cercà el narrador tot fent moviments de braços a l'aire.

—Ets el narrador?! Et prohibeixo que la toquis!

—Hm... doncs ja és massa tard, marrec.

—Et desafio! El guanyador podrà anar-se'n al llit amb la Hanasia!

—No saps ni què significa, això...

—Fora!

En Mahissu seguí el raig de llum i va sortir de la casa. En Harik va sortir darrere d'ell. No tenia deu anys. Com a molt set o vuit.

—Ets realment menut.

—He aplanat les costures a paios més grans que tu! —respongué, llançant-se sobre en Mahissu.

—Ho dubto molt—. En Mahissu evità el primer atac tot allunyant-se i envolant-se. En Harik saltà immediatament vers ell i li va etzibar diversos cops que el narrador va aturar mentre seguia allunyant-se verticalment. Aleshores, en Harik va saltar a la teulada de la casa i s'abalançà de nou cap a ell. No semblava pas saber volar i flotava enmig dels seus salts.

—Ets millor que no em pensava —digué en Mahissu parant els cops amb menys facilitat de la que s'afigurava.

—La Hanasia m'ha ensenyat a lluitar! —respongué el vailet. En Mahissu l'atrapà pel braç i el va fer girar pels aires i, després, el va engrapar amb una presa immobilitzant.

—Escolta, petit, tu no pots lluitar amb mi. Torna d'aquí a deu anys, si vols. Però, mentrestant, seré jo qui dormi aquí.

—En deu anys... d'acord! —va fer en Harik intentant empènyer el braç del seu rival—. En la mateixa estació i en la mateixa nit! On? Aquí?

—Però... —va dir en Mahissu alliberant-lo—. Pensa que és molt probable que ens trobem sovint si tots dos interactuem freqüentment amb la Hanasia. No t'amoïnis per l'organització del nostre futur combat.

En Mahissu va aterrar al terra en veure que l'infant ja no volia atacar-lo.

—Ets fort, petit. Més fort que un marrec de la ciutat.

—La Hanasia és la meva mestra —mormolà en Harik encreuant els braços per semblar més valent. Aleshores, saltà de la teulada de la casa i partí a la seva pròpia vivenda, on un llit de palla molt menys còmode l'estava esperant.

«En deu anys — pensava—, em faràs veure la padrina, nano. Jo no sé lluitar... i en deu anys...»

En Mahissu era un jove Guerrer de l'Espai i a aquella edat, els amors monògams de llarga durada eren extremadament estranys. Ni tan sols se li passava pel cap que, en un any, aquella Guerrera de l'Espai seguís satisfent els seus desitjos.

Era molt feliç. Es deia que els narradors tenien un romanç en cada poble, però ell no tenia tant d'èxit. Més aviat prim, el seu avantatge li atorgava ser tan ràpid com lleuger alhora i físicament no era el típic forçut. Era un honor per a ell que la Hanasia s'hagués llençat a sobre d'ell. Una mossa realment especial i amb una força increïble que segurament esdevindria, aviat, la Reina dels Saiyans.

En Mahissu havia vist diversos Reis i Reines en acció a la capital, i estava segur que cap d'ells no hauria estat capaç d'humiliar-lo en una cursa tal com havia fet ella. Guanyar-lo en velocitat, alguns potser sí. Però no hi havia ningú com la Hanasia capaç de volar amb tanta precisió a cegues en una postura no aerodinàmica i donant-li peixet.

La Hanasia era realment fascinant i, un cop esdevingués Reina, se n'oblidaria d'ell, segurament. Havia volat en direcció a la capital, oi? Doncs així, l'endemà partiria cap allà perquè no s'ho volia perdre.