DB Multiverse
Hanasia, la Reina dels Saiyans
Escrit per Salagir
Adaptació per Bardock & Neferpitou
Aquesta història té lloc al planeta dels Saiyans, molt abans que la seva població terroritzés tota la galàxia sota el lideratge del Rei Vegeta...
Si alguna vegada us havíeu preguntat com havien conviscut aquests éssers tan poderosos; si voleu saber el destí d’aquests Guerrers Mil·lenaris abans d’en Broly; o si us fascinen les aventures d’uns lluitadors exhaltats en un món bàrbar, aleshores endinseu-vos en el món de la Saga Hanasia.
Part 1 :123
Part 2 :4567891011121314151617
Part 3 :1819202122232425262728293031323334
El reforç de l’artilleria manual
Traduït per Bardock
En Mahissu dirigia la seva tropa de Saiyans vers la capital. Sabia que la batalla havia començat. Havia acceptat el braçalet de contacte Tsuful que el convertia en l’anàleg de conseller de la Reina. Era un gran poder i tenia la intenció de fer-lo servir.
—Què són aquelles llums del cel? —va demanar un dels vilatans situat al seu costat.
—Són les llunes plenes que us transformaran en Oozaru. Encara no les mireu. Quan hi siguem a prop tindran un impacte equivalent a la lluna plena i vull que tots ens transformem alhora per a mantenir l’efecte sorpresa.
—Atenció!!!
Una bola de foc perduda es dirigia cap a ells. S’allunyaren una mica lateralment i passà al lluny. Va col·lidir contra el sòl darrere d’ells i provocà un enorme cràter emplenat de fum. Massa poderós per a ser obra d’un Guerrer de l’Espai.
—Quina felicitat, no havia vist mai la capital —va fer una Guerrera de l’Espai massa jove per a participar en la guerra segons el criteri d’en Mahissu.
—Si encara segueix dempeus... —va dir el rondallaire—. «I si sobrevius» —va finalitzar mentalment.
Les boles del cel es feien més grans. I els impactes més i més nombrosos. El grup va distingir unes capses brillants encastades a terra i cadàvers d’invasors.
—A terra! —cridà en Mahissu—. A partir d’ara ens arrossegarem pel sòl discretament i, sobretot, no mireu enlaire!!
Les seves ordres foren repetides entre la multitud perquè arribessin a tothom. Malgrat la seva poderosa veu de rondallaire no podia ésser escoltat per la totalitat dels cent vuitanta-set Saiyans que l’acompanyaven de diversos pobles, d’entre ells alguns membres de l’exèrcit llestos per a lluitar de nou.
El seu braçalet va sonar un parell de quilòmetres després. Una veu deformada li indicà que eren força a prop com per a ser influenciats per les boles del cel i que a l’esquerra un pujol petit no era pas lluny i que els permetria de veure gairebé tot el camp de batalla.
En Mahissu els va fer trotar pel turó a fi de reunir-se. Els va concedir uns segons per a gaudir de les vistes tot recordant que no havien de mirar cap al cel.
Cap estratega que conegués la naturalesa dels Saiyans hauria apostat per un efecte sorpresa com aquell. Era evident tenint en compte que d’aquella població, com a mínim tres o quatre haurien mirat al cel i els simis gegants, que creixerien com a fongs, es farien notar.
Això no obstant, el pla rutllà. Tots anhelaven marcar diferències en la batalla i estaven preparats, si era convenient, a seguir les ordres d’un Guerrer de l’Espai el temps que es portés a terme el pla. A més, es sentiren submergits en aquell espectacle estrany que cap d’ells no s’havia imaginat. Micos gegants pertot arreu a ple dia. Desenes i centenes de cràters i de morts. Uns punts petits volaven entre ells: eren els enemics. Una llum volava: la seva Reina.
De fet, un Guerrer de l’Espai, un de sol, va seguir amb els ulls un dels puntets i el seu esguard es va clavar en una de les llunes. En lloc d’apartar la mirada, tal com hauria fet la resta, va restar contemplatiu. Aleshores, els seus ulls van esdevenir blancs. Una Guerrera de l’Espai va reconèixer la característica de la rigidesa abans de la transformació en Oozaru. I, sobtadament, es va afuar sobre ell i li va arrancar la cua.
A l’espai, a la nau almirall, aquest grup havia estat detectat. I es va transmetre la informació de forma radiofònica.
—Reforços, i què? —va dir-se el general—. Ja me n’ocuparé després.
Ja havia guanyat la batalla, atès la gran majoria dels supervivents guillaven en totes direccions -excepte al mar-. Alguns Guerrers de l’Espai, per a ésser prudents, s’havien tallat la cua i restaven arran de terra. Tot això li semblava bé a la Hanasia, ja que no es podia preocupar per ells. Però el General Chatteron prosseguia matant a tort i a dret.
En Chatteron va clavar la mirada en la seva nèmesi. Certament era l’enemic més poderós dels presents, després de l’ésser lluminós, és clar. Aquell mico gegant no tenia la ira consumada dels altres. Era molt més calmat, bastant més... professional. Restava en posició de combat, cosa que cap altre simi feia. S’havia escapat de la majoria dels atacs del general, i colpejat nombroses vegades amb força i precisió, però no l’havia arribat a atènyer.
Formava part de l’elit més alta i, a més, havia eliminat diversos guerrers d’elit de la cort. Seguia viu a pesar que l’Esquadró Hot havia atacat en primera instància els autòctons més poderosos. Això significava que havia escapat de l’esquadró. Un currículum increïble.
Però front el general Chatteron, la seva mort seria imminent.
El mico avançava desplaçant la guàrdia i acumulant cops. Semblava flotar entre capes d’aire, ballant seguint fils invisibles. Era una successió d’atacs i de reemplaçaments de posicions defensives perfectes, d’una virtuositat sense precedents.
Però per a en Chatteron, aquesta dansa estava efectuada a càmera lenta.
Va volar entre els braços peluts del monstre i va utilitzar la seva gran talla per atrapar-ne un d’ells tot tirant-lo enrere. Amb la seva força descomunal, era com si forcés el moviment d’un nen. Amb una sola acció va doblegar el seu adversari en dos, retenint-lo presoner amb una clau de braç de primer any de judo. A continuació, va empènyer la bèstia gegant cap a baix i el simi s’esclafà contra el terra incapaç de moure’s i va escapar-se de l’empresonament girant-se i volant, tal com volia fer.
Com que els moviments del mico havien cessat, el general només havia d’acabar amb ell amb una bola d’energia.
L’Oozaru tenia cinquanta-tres anys. En aquella època, tenint en compte l’esperança de vida d’un Saiyà, estava en una edat avançada. Els joves pretensiosos i plens de vida podien anular l’experiència d’un veterà. Malgrat les seves nombroses ferides i cicatrius, en Luberkut no havia arriscat tant la seva vida en un combat. Sempre havia sabut retirar-se quan el següent cop podia provocar una ferida seriosa. Si no hagués estat tan cautelós, potser podria haver estat coronat Rei dues o tres vegades.
Poc temps ençà ho havia intentat per darrer cop. Aleshores, no sabia que seria l’última vegada. Era evident que aquella Guerrera de l’Espai, la Reina, no seria mai vençuda. En Luberkut no creia en el destí. De fet, cap Guerrer de l’Espai. Seria com acceptar que no controlen les seves pròpies vides, l’antítesi de l’independentisme Saiyà. Però era desconcertant constatar que el propi poderós poble Saiyà no podria haver resistit mai la invasió de dimonis. La seva arribada havia coincidit, sens dubte, amb la veritable llegenda Saiyana que apareixia cada mil anys.
I ell, un combatent veterà, que havia patentat el seu propi estil de lluita, havia posat contra les cordes cada Rei Saiyà, sobreviscut a cadascun dels combats malgrat l’obvia amenaça -potser perquè abandonava ràpid-, es feia matar per un invasor al bell mig del camp de batalla amb centenars de la seva mena.
De cap manera.
S’escoltà a uns metres al lluny el soroll desagradable -només per a algunes oïdes- d’ossos trencats. L’esquinçament d’alguns músculs. En Luberkut, tombant-se a la inversa tant com li permetien les articulacions del seu braç i fregant el terra, es va trobar davant per davant amb l’invasor tan poderós. Amb el seu braç vàlid li va etzibar el cop de puny més poderós de què era capaç. El dolor va recórrer tot el seu ésser. El seu puny havia copejat un roc en fusió, és a dir, el cos gairebé immòbil del general qui carregava una bola d’energia. El seu braç havia quedat malmès i el dolor semblava augmentar lentament i amb delectació arreu del seu cos gegant.
El general havia endurit instantàniament el seu vol a fi de no ser expedit a diversos quilòmetres pel cel a causa de la trompada. Sols va recular uns metres, però el món semblava parpellejar des de la seva perspectiva per primera vegada.
Deixant caure el braç del mico caure i oblidant la bola d’energia que s’acabà esvaint, es va palpar el rostre per a esguardar a continuació els seus dits. Una lleugera contusió, amb sang. La seva. És clar que havia patit dolors per culpa del seu combat intens i fins i tot alguna esgarrinxada. Les seves víctimes eren tan nombroses que algunes havien tingut la fortuna de tocar-lo.
Però aquell simi l’havia tocat més que ningú. I si tot l’exèrcit no estigués totalment derrotat, els seus experimentats còmplices haurien atacat servint-se de la confusió. Feia dècades que el General Chatteron no s’havia trobat en una situació tan “crítica”.
—Enhorabona —va fer. I va llançar la bola d’energia sobre el fatigat mico gegant tot escurçant el seu patiment.
Per als Guerrers de l’Espai, el gust de sang a la boca no era del tot desagradable.
Per descomptat, l’evolució indueix els animals de diverses espècies a no agradar-los-hi allò que suposa una evident disfunció del sistema de supervivència, a saber, tenir sang fora de les venes. Per a aquests éssers, la violència dels quals constituïa el seu equilibri mental, el gust i inclús l’olor de sang, indicaven una victòria sobre l’altre. No cal dir que en la boca és diferent. La Hanasia no era una vampira i, igual que nosaltres, pren una lleu expressió de disgust quan les papil·les gustatives envien el senyal de líquid de vida a la paret bucal.
La Hanasia no era una vampira, però sí una Guerrera de l’Espai. Una Supersaiyana: la Supersaiyana. Aquest senyal era el que li produïa excitació. I li va recordar que la sang recorria sempre pertot el seu cos. La Hanasia va esbufegar pels aires i va desplegar la seva lluminosa aura groga fent augmentar la calor al seu voltant, assecant la sang que emanava en cadascuna de les seves ferides. Els seus cabells es van dreçar encara més mentre cridava la seva còlera vers el seu esbargit enemic.
A mida que els seus músculs s’inflaven, la Hanasia sentí que els petits talls es tancaven. No s’havien guarit, però la sang ja no fluiria més. Mentre explotava la seva energia va tenir la impressió –tot i que només era una impressió-, que el seu poder augmentava. Havia d’esclafar aquell dimoni. Havia de fer-ho, si no tots els Guerrers de l’Espai moririen.
La Hanasia es va llançar novament contra el llangardaix brillant amb totes les seves forces.
El general Chatteron havia guanyat la batalla. Tant li feia que dos guerrers d’un poder mil vegades superior als altres lluitessin en un duel aeri. Una batalla es compta en termes de soldats, i ja no en restava cap.
Informà de la situació, confirmant allò que veia la nau almirall ben resguardada a l’abric de l’estratosfera.
—Per part nostra, el Governador Ice Kurima, vàlid. Jo, vàlid. Els guerrers de la cort Peronipe, ferits, i en Chili, invàlid. L’adversària, la “Superguerrera”, vàlida. Nombrosos guerrers gegants, invàlids, inconscients o morts. Els altres han tocat el dos. Al lluny, un exèrcit de reforços que no gosen intervenir.
La nau almirall es disposava a ordenar-li que se n’ocupés perquè era obvi que maquinaven alguna cosa. Però en informar que sabia on eren, havia confirmat que havia decidit fer-ho ell mateix, o no. Tenia un rang superior a l'almirall i no procedia tornar-li a demanar que ataqués tot i que això era el que desitjava l’almirall.
El general confirmà per les seves paraules que no actuaria de forma immediata. Va acomodar-se i va prendre una respiració. S’havia esforçat molt i es concedia aquella pausa perquè sabia que si aquells reforços es transformaven, els esclafaria de la mateixa manera que l’exèrcit més nombrós.
Va mirar amunt. El cel estava il·luminat per algunes boles brillants com sols més grans però menys agressius. I dos poders monstruosos, les repercussions del combat dels quals es perdien en l’espai o s’esclafaven contra el sòl provocant sismes i destruint muntanyes. Podrien destruir el planeta si volguessin. Però no devastar la seva superfície, assecar els seus oceans, destruir tota la seva constitució fins a un quilòmetre sota el nivell del mar, deixant només lava fumejant, com només ell i alguns guerrers podrien fer. No. Podrien fer esclatar en mil milions d’asteroides aquell planeta deu vegades més dens de l’habitual o potser reduir-lo a cendres.
En Peronipe, normalment amb manca de seny, sols va observar l’extraordinari combat el qual podia seguir amb prou feines la meitat dels moviments, talment com el seu general. El seu líder d’esquadró encara estava aferrat al seu braç, però era incapaç de queixar-se i es trobava sense forces per a dir-li que es dirigís a una nau per a ésser guarit.
La Hanasia havia atrapat els braços del Dimoni del Fred. I aquest sostenia els seus avantbraços. Tenien la mateixa alçada. L’Ice va etzibar puntades de peu implacablement, però ella les va aturar amb les cames. Va colpejar-la amb la cua, però la Hanasia també tenia cua i la parà. Va estrènyer amb més força les mans per a esclafar-li el braç, però va respondre fent el mateix i va adonar-se que ella tenia més força en la punta dels dits. Va sentir un dolor intens en els seus braços. Però si la deixava perdria aquella confrontació i de ben segur rebria més trompades. Aleshores va lamentar no tenir un làser en els ulls.
Per a respondre la seva lamentació, la Hanasia l’esguardà de forma garneu que es podia interpretar com un Ara veuràs..., però no va disparar cap raig pels ulls. Sí que va obrir àmpliament la seva boca i, davant l’estupefacció del seu adversari, va escopir una bola de foc molt poderosa de ple al seu visatge. En Kurima va deixar anar els seus braços i va rebre l’atac a la testa, fent que tombés enrere tot cridant de dolor amb fum que emergia del seu rostre. Aquell era l’atac més poderós que havia entomat.
Foll de ràbia, va tornar a atacar i va agafar la davantera sobre la Hanasia, qui estava cada vegada més i més fatigada. Ho havia donat tot en els darrers minuts i, tal com havia comprès des d’un bon començament, ell era més fort.
Per això, s’havia reservat un trumfo.
La Hanasia s’allunyà disparant nombroses boles de foc poderoses. L’Ice Kurima les desvià però no la va empaitar. Va servir-se d’un breu respir per a fregar-se el rostre que seguia negre a causa de l’atac bucal de la Hanasia.
Però el fet de concedir una pausa que la Hanasia requeria fugint d’ell fou un error per part seva per molt que ell també en fes ús. Mai no s’ha de d’atorgar un respir a un adversari que ho fretura.
La Hanasia esguardà enlaire les boles lluminoses i la seva mirada es va clavar en una d’elles.
El cercle en el cel produïa una llum més forta que la lluna plena. Després d’observar-lo un instant llarg, va quedar hipnotitzada. Coneixia aquella sensació estranya durant la qual la seva cua s’eriçava. El fet d’estar transformada en Superguerrera no semblava canviar res durant el procés, si no que li permetia de percebre deu vegades més els detalls de la transformació.
La seva primera lluna plena fou quan tenia quatre anys. La memòria dels Saiyans era com era, però se’n recordava bé. Es comportava com qualsevol altre infant de la seva edat amb especial propensió a destruir la seva pròpia habitació. El seu pare i la seva mare la renyaren i l’ajudaren a recuperar els sentits. La segona vegada havia intentat volar i controlar el seu flux d’energia... Satisfeta del seu nivell, va desafiar el seu pare a un duel. Una bona allisada.
El cel s’ennuvolà una mica. En veure-ho en altres, sabia que els seus ulls s’havien tornat vermells. De seguida, dues mandíbules van obrir-se pas sota la pressió de les dents que s’engrandien. Aleshores, els músculs van augmentar-li. Tot d’un plegat, el seu volum va veure’s duplicat tot estripant la seva vestimenta reial. A continuació, va créixer i el seu cos, cabell i cua es van recobrir de pelussera groga, no marró com era habitual.
El món es va contraure al seu voltant. Tot allò semblava un somni i es va sentir atreta pels seus instints primitius. Però no es va deixar dominar. Va mantenir el control. I quan sentia que tornava al sòl, s’envolà i esguardà el Dimoni del Fred. Aquest romania bocabadat. Podria haver-la atacat com ella havia fet amb el seu germà. Beneit.
L’Ozaru daurat era en totes les pantalles de l’exèrcit del Fred i de control dels Tsufuls. Alguns van aplaudir perquè de ben segur que s’havia tornat més poderosa que el seu adversari. D’altres temien fortament per la supervivència del seu planeta.
La Hanasia va deixar entreveure un tret de la seva nova personalitat i va clavar al camp de batalla un xiscle que es va estendre a diversos quilòmetres. Tot seguit, es va llançar sobre el llangardaix de forma molt més ràpida del que la seva nova corpulència li permetia d’imaginar.
—I què, micos idiotes? Què canvia si sou gegants o petits? —va cridar l’Ice Kurima en el curt segon de temps-distància que els separava.
Va obtenir la resposta. La Hanasia va assestar-li un cop de puny i va estendre el braç pensant que aturaria el cop o que s’aferraria al braç ja que en aquells moments era com una agulla. No el va detenir. La força del cop va enviar el seu braç cap a ell fent que es doblegués amb la resta del seu cos i tot el seu lateral va sentir el xoc de l’atac. Fou projectat a gran velocitat vers el terra on va quedar enterrat.
L’Ice va sortir-ne de seguida però va ser rebut per una Hanasia que l’havia seguit a tota velocitat. El va colpejar de nou i només va tenir temps de posar els braços en forma de creu davant el seu visatge. Aquesta vegada va ser expel·lit vers el cel i va parar el desplaçament mitjançant el vol. El dimoni va friccionar-se la cara, confirmant gràcies al tacte que estava sagnant.
Això l’emplenà de ràbia i va apuntar amb les seves dues mans obertes per a disparar un poderós atac d’energia. No destruiria el planeta, no. Però tots els cossos, els autòctons inconscients o ferits, els que fugien, el poble que podia veure, moririen i serien esborrats del mapa. El general seria capaç de fugir protegint-se de l’impacte que l’atenyeria a distància. I potser aquell mico daurat gegant sobreviuria, però seria malferit.
Ningú podia aproximar-se al poder de destrucció dels Dimonis del Fred.
La llum encegadora del seu atac mostrava el seu poder i va partir llargament en forma de raig vers el sòl i el mico. La Hanasia va descloure la seva àmplia gola i va escopir un atac. A les pantalles de control dels Tsufuls, tots els indicadors estaven al màxim i es van encendre diverses alarmes. La Chiin-Lee no havia vist res semblant des del Guerrer Mil·lenari.
Els dos atacs van topar a mig camí produint un esclat intens de llum però sense explotar. En lloc d’això, les dues energies es van empènyer com un estira i arronsa invertit de corda. L’Ice va incrementar l’energia que enviava tot aprofundint el seu atac. Va augmentar els seus músculs i va desencadenar una part del seu poder amagat i el seu atac començà a guanyar terreny.
La Reina dels Guerrers de l’Espai no tenia por. Estava transformada. De manera doble. L’energia que desprenia era com dues vàlvules de poder obertes de bat a bat. Va empènyer amb més força i l’aura daurada que emanava va duplicar el seu poder. Fins i tot, el vent va empentar alguns cossos mastodonts.
En un obrir i tancar d’ulls, l’atac enfilava el cel en direcció al dimoni. Sobtadament, veia que l’entomaria de ple. L’Ice Kurima, esporuguit, es va arraulir tot protegint-se i creant una mana de barrera d’aura. Va notar que l’atac s’estimbava contra l’escut, que penetrava i... una explosió.
El cel es va farcir de milers de colors a causa de la detonació. Una ona feia vibrar el terra. Al lluny, el grup de Guerrers de l’Espai es protegia quan passava per sobre d’ells. En Kurima va caure a terra, ferit, fatigat i vençut per primera vegada.
Però no era mort. La Hanasia n’era conscient. Uns segons després podria tornar a lluitar de nou. Es va preparar per abalançar-se sobre el cos i rematar-lo quan va percebre un moviment sospitós. I molt seriós.
No necessitava girar-se. Ho comprengué en parant atenció a les energies de l’altre enemic, que havia aturat la seva massacre per a observar el combat, i que es trobava situat darrere d’ella just on no podia atènyer-lo. Havia disminuït al màxim la seva energia i desplaçat ràpida i discretament arran de sòl tot vorejant els cossos.
El General Chatteron havia cuidat fins al mínim de detall a l’hora de passar inadvertit. La concentració del seu adversari durant el duel de boles de foc li havia permès de finalitzar el seu apropament, però, malgrat tot, no sabia abaixar de forma completa la seva energia. Es trobava a la seva esquena per sobre de la seva cua i la seva mà aixecada descendia a plena velocitat tot esdevenint afilada com una espasa.
En Chatteron disposava d’un auricular de comunicació i la nau almirall li havia proporcionat una informació que havien pogut constatar. Amb la finalitat d’escapar, els Guerrers de l’Espai s’havien tallat la cua i s’havien tornat petits. La cua era obligatòria per a la transformació i fàcil de tallar. Era informació molt valuosa.
Reiniciem la novel·la!
Després d'uns quants anys aturada, reiniciem la novel·la de Multiverse!L'última pàgina recent publicada, la 145, és l'última pàgina que va deixar feta en Bardock, però a partir d'ara ho aniré fent jo com i quan pugui (accepto ajuda!), així que no hi haurà la periodicitat que hi va haver en el seu dia.
Salut!