DB Multiverse

Conte Tsuful: en Tokashitema i l'ogre solitari

Traduït per Bardock

En Tokashitema i els seus dotze companys estaven perduts. Havien viatjat pels mars durant set dies i no havien tornat a veure terra ferma. Les estrelles no eren visibles i els vents ja no els responien. L'embarcació es va estavellar contra les roques durant una nit boirosa. Van trobar una illa. Van endinsar-se en aquella terra desconeguda tot il·luminant entorxes i desfilant en fila índia.

Van fer la volta a l'illa en un obrir i tancar d'ulls. Estava constituïda únicament d'una roca enorme que s'elevava com una petita muntanya amb un cim. En un dels cantons, una obertura gegantesca feia d'entrada a una caverna que s'enfonsava en el sòl. Quan en Tokashitema i els seus companys es preguntaven si havien de visitar-la, el terra va començar a tremolar. Uns passos molt pesants s'escoltaven cada vegada més pròxims. Un ésser gegantesc, que feia nou vegades l'alçada d'en Tokashitema, va arribar a la gruta. Va córrer joiosament cap a ells.

—Per fi —cridava amb una veu que ressonava—, per fi tinc companyia en la meva illa! Passeu, passeu, criaturetes! Sou els meus convidats!

En Tokashitema i els seus amics es van esguardar. Haurien volgut escampar la boira, però no podien anar enlloc. Llavors, el van seguir al fons de la gruta, la qual donava a una gran caverna totalment equipada pel gegant. Hi havia una catifa al terra, els pèls de la qual feien pessigolles fins als genolls dels menuts Tsufuls. Un gran llit, perfectament fet, i prestatges amb milers d'objectes fascinants o simplement quotidians, però de mida força més grans.

—Instal·leu-vos on vulgueu —va dir el gegant. Els Tsufuls van mirar durant un instant l'única cadira que sobresortia i a continuació es van asseure en un racó del moble—. Oh, em sap greu, però no tinc menjar per oferir-vos. Però tinc begudes!

I va obrir un armari gegant i va treure ampolles gegants que contenien begudes de tots colors. Les va deixar sobre la taula i va obrir un calaix. Va treure de dins diversos didals, els va donar als seus convidats i els va omplir una mica.

—Estic sol aquí —semblava cridar el gegant—, i sóc feliç de tenir companyia per fi! Parlem i bevem plegats!

I ho feren. En Tokashitema va explicar com era el seu país i el gegant els va explicar llegendes oblidades. Quan ja era tard, el gegant va treure mocadors i altres teixits petits que tenia i els va oferir als seus convidats perquè ho fessin servir de llit. Però abans d'apagar les espelmes, el gegant va adoptar un aire seriós.

—Ja fa més de mil anys que no menjo —va dir—. Aquesta nit encara puc aguantar-me, però, a partir de demà, em menjaré un de vosaltres cada dia—. Tots els companys es van sobresaltar i el més jove va mullar el seu mocador—. I ara, bona nit! —va acabar dient i va bufar les espelmes. L'endemà al dematí, el gegant que era un ogre, va atrapar un dels companys i se'l va cruspir tot cru. Tots volien guillar, però el seu vaixell estava malmès i necessitarien dues setmanes de treball acarnissat per reparar-lo.

Van plorar el seu amic desaparegut, però l'ogre no volia malgastar el seu temps.

—Juguem a algun joc! Puc tallar un petit dau que podreu llançar. Passem el temps, hi ha tantes coses que podem fer plegats!

En Tokashitema no hi estava d'acord:

—No jugarem amb tu. T'has menjat un dels nostres!

—Era necessari —va dir l'ogre—. Estava afamat i vosaltres sou el meu únic menjar. Sé que és un inconvenient, però, mentrestant, aprofitem el temps! No he tingut mai convidats i m'encanta que estigueu amb mi.

En Tokashitema respongué:

—Si la nostra companyia el reconforta, no cal que ens mengi.

Mentre el grup analitzava els danys del vaixell, l'ogre els mirava de lluny tot avorrit. La seva mirada era trista. Va refregar les seves quatre cames a terra i es va posar de mal humor. En Tokashitema es va dirigir cap a ell i li va dir que li farien companyia si no se'ls menjaven.

—Ho intentaré! —va dir l'ogre, entusiasmat.

Van jugar a daus i a endevinalles. Per la nit, malgrat les seves reticències, van dormir amb l'ogre per tal d'evitar la pluja. I a l'endemà, mentre una part dels mariners començava a reparar el vaixell, d'altres jugaven i xerraven amb l'ogre. No va menjar-se ningú.

Però el dia següent, en plena partida de joc de mots, l'ogre no es va poder contenir i va enxampar el més jove dels companys i se'l va endrapar. Tots van protestar i l'ogre va excusar-se, però no va canviar res. I com que ningú ja no volia jugar amb ell, va rondinar:

—Estic intentant contenir-me al màxim —va dir l'ogre a en Tokashitema—. Però tres dies més tard, va menjar-se un altre company. Dos dies després, un altre. L'ogre atrapava cada vegada un company d'en Tokashitema i no aquest darrer, ja que era l'únic que anava a parlar amb ell. Unes setmanes més tard, només quedaven en Tokashitema i l'ogre a l'illa. El darrer dels companys, que sabia que moriria aviat, va decidir no ocupar-se de l'embarcació en veure que al vaixell encara li quedava molt per ser reparat.

Durant els dies següents, l'ogre i en Tokashitema continuaren conversant sense menjar-se l'un a l'altre. Més d'una setmana més tard, en Tokashitema va quedar perplex:

—M'estic retenint —va dir l'ogre—, m'aguanto perquè si mors tornaré a estar sol.

I es va reprimir. Va continuar contenint-se durant diverses setmanes i diversos mesos. Tots dos eren amics forçosament. I en Tokashitema no va adonar-se del pas del temps. Un dia, l'ogre va mirar cap al cel:

—Ja ha passat un any des de la teva arribada.

—Un any, ja? Crec que podries haver-te estalviat de menjar-te els meus companys durant tot aquest temps, no?

L'ogre va mirar la mar durant una estona sense respondre. I després va dir:

—No és fàcil d'escollir entre dos desitjos contradictoris. Abans que només restessis tu, podia menjar, però si ho fes ara, tornaria a estar sol.

—O sigui que és això —va respondre en Tokashitema—. Ets egoista. Si et quedes sol és només perquè sembla que no tens en compte els altres. Sé que podrien passar mil anys i que no em menjaries, però si un altre vaixell s'estavella aquí, veuria els seus tripulants fer-se menjar els uns rere els altres.

Amb aquestes paraules, en Tokashitema es precipità cap a la mar. L'ogre va tractar de salvar-lo, però sols va trobar el seu cadàver. Es trobava un altre cop sol i foll de dolor. No obstant això, va decidir no menjar-se'l i enterrar-lo. I els següents mil anys va retre-li homenatge a la seva tomba, afamat.