DB Multiverse

Fa 2.000 anys

Traduït per Bardock

Els Saiyans contemplaven la posta de sol. Somreien perquè aquella nit la farien ben grossa.

Els nens sortiren de les seves habitacions, les quals eren com una espècie de tenda de campanya fabricades amb fusta i pells de bèsties. Els Saiyans odiaven construir i per això intentaven que aquelles tendes es mantinguessin fermes i no fossin ensorrades accidentalment. Els Saiyans van abandonar el poblat i van dirigir-se cap a una praderia llunyana.

Tot estava calmat i la majoria dels animals es trobaven amagats dins dels seus caus. Sabien perfectament què estava a punt de succeir. I els Tsufuls també. Aquests, vivien en unes habitacions construïdes i excavades en la profunditat del sòl, ben allunyats del territori dels Guerrers de l’Espai.

En el centre del grup, un nen mirava el cel ben orgullós, igual que altres nens de la seva edat, ja que aquesta era la primera vegada que per fi veurien la lluna presentant el seu disc totalment il·luminat. El cicle natural de la lluna plena tan sols es completava cada vuit anys. Un adult el va empènyer. El marrec va clavar-li un mastegot, fent-lo volar centenars de metres. Aquest nen era, de lluny, el més fort de tot el poblat, i es deia Brasca.

La lluna es va il·luminar. Tots els Saiyans la miraren directament amb els seus propis ulls. Tots ells començaren a engrandir-se. Estaven transformant-se. En qüestió de segons, van convertir-se en goril·les gegants. Els Saiyans veien el món cinquanta metres per sobre del que era habitual. Tot semblava molt petit i no se'n sabien avenir. Començaren a córrer i, fruit de la pròpia emoció, saltaven turons.

Un nadó començà a cabriolar per tot arreu. Era ben petit en comparació a la resta, però superava amb escreix la mida dels arbres més alts del bosc. Malgrat la seva mida, es sentia molt lleuger i s’ho passava bomba corrent entre les cames dels adults. Un d’ells el va enviar pels aires com si fos una pilota de futbol. Des de temps immemorials, els Saiyans havien educat els seus fills etzibant-los una puntada de peu com a mostra que estaven essent emprenyats.

En un racó, un Guerrer de l’Espai, que havia mantingut la seva aparença, plorava. Era important que els altres no el veiessin plorant. Molt commovedor! Feia molts anys, va perdre la seva cua en un accident, i esperava que, amb el pas del temps, l’hi tornaria a créixer. Però no fou així...

Boscos sencers foren destruïts, milers d’animals esclafats i el paisatge devastat. Quan els Saiyans feien festa, la feien ben grossa!

De sobre, va escoltar-se un crit. Tothom es va girar. Veieren que en Brasca patia un fenomen estrany. Els seus músculs es van inflar i cridava fruit del patiment.

Al seu voltant, començà a formar-se una ràfega de vent, igual que quan els Saiyans més poderosos d'aquella època concentraven la seva energia per destruir tot allò que els rodejava. El mico començà a flotar pels aires. Es tractava d'un poder insòlit que mai ningú no havia vist. Seguia concentrant energia i levitant. Una gran borrasca va envoltar-lo. De cop i volta, el color del seu pelatge va canviar, brillant i esdevenint daurat. La potència de la seva energia va abatre tots els habitants del seu poblat.

En Brasca patia. Continuava aplegant energia. De sobte, va obrir la boca i va escopir una bola de foc d'una potència tan colossal que ningú de la galàxia no podria igualar-la durant segles. La bola va anar directa cap a una muntanya i va desfer-la, com si aquesta fos de mantega. Els arbres van desplomar-se a terra a causa de la explosió. Un Guerrer de l'Espai, que era al ben mig del recorregut de la bola, va ser destruït com un mosquit. La bola de foc semblava envolar-se cap a les estrelles, però en realitat seguia el seu moviment rectilini, allunyant-se de la curvatura del planeta. El seu poder destructiu era tan immens que ni tan sols fou atreta per la gravetat. Es va perdre per l'espai i, finalment, fou succionada per una estrella.

El goril·la daurat començà a picar-se el pit, a punt d'esclatar de ràbia. Tot seguit, va agarrar la seva cua i va arrencar-se-la d'una estirada. Va perdre la seva transformació i el coneixement, desplomant-se sobre el terra.

Al continent veí, els Tsufuls, que s'amagaven dels Saiyans en unes vil·les subterrànies en la profunditat de les muntanyes, van percebre aquella onada d'energia i es van inquietar. Van decidir enviar espies al lloc on procedia el rebombori.

Fins i tot equipats amb simples armes de foc que disparaven bales afilades i verinoses, i uns vehicles una mica sorollosos però una pèl més veloços que una cavalcada Saiyana, els Tsufuls temien aquells micos que no dubtaven ni un sol moment en devorar tot allò que passava per davant d'ells.

L'endemà, en Brasca es va llevar força tard. Tenia migranya. Durant setmanes, no va succeir res destacable, i al·legava no recordar absolutament res d'allò que havia succeït.

Una nit com qualsevol altra, després d'una picabaralla originada per una discussió d'un tema sense importància, la batussa va empitjorar. En Brasca va matar un dels seus opositors. No era la primera vegada que succeïa un fet com aquell, però els altres van embogir. Arremeteren contra ell però tots foren despatxats sense dificultats. Van aixecar-se i van contraatacar seriosament. La tensió va augmentar quan en Brasca va arrancar-li un braç a un d'ells.

No obstant, això era força habitual entre els Guerrers de l'Espai.

Allunyats d'allà, damunt d'un arbre i amagats entre les fulles, dos Tsufuls observaven l'escena a través de binoculars.

Altres Guerrers de l'Espai, que eren força poderosos, es van unir a la batalla. El líder del poblat veí va concentrar la seva energia fent girar l'herba del seu voltant. Era l'hora de demostrar a aquell nas de mocs què era un guerrer de debò. En Brasca sabia reconèixer l'energia d'un bon lluitador i va deixar anar la cara del Saiyà que esclafava amb les seves pròpies mans.

Va obrir el palmell de la seva mà per tal de fer aparèixer una bola de foc. Alguns d'ells reconegueren aquella cosa pels incidents de la nit de lluna plena i, instintivament, s'allunyaren. El líder va contemplar la bola lluminosa amb interès, i aleshores va abalançar-se sobre el seu adversari. En Brasca llançà la bola com si fos una pedra. Va impactar contra el líder, causant una gran explosió amb el xoc. El líder va cessar de córrer i va caure d'esquenes.

Va aixecar-se entre el fum. La reva roba estava estripada i sagnava per tot arreu. Es va enrabiar. Ambdós adversaris s'abalançaren l'un a sobre de l'altre i intercanviaren diversos cops durant un instant. Els Guerrers de l'Espai i els Tsufuls, com a espectadors, no tenien cap mena de dubte: en Brasca tenia les de guanyar.

A terra, gairebé vençut, el líder del poblat veí va escopir una mica de sang. Estava empipat. Feia molt de temps que no perdia cap combat. Aleshores es va aixecar i va concentrar la seva energia. Va etzibar un gegantesc cop de puny al tors d'en Brasca, el qual no es va moure ni un sol centímetre. No va fer ni l'intent d'aturar-lo ni d'esquivar-lo. Així doncs, va rebre el cop de ple sense ni tan sols immutar-se. Va notar que l'energia li creixia sense límits al seu interior.

Una ràfega de vent l'envoltà i els seus cabells van esdevenir daurats i s'eriçaren per sobre del seu cap. Una aura daurada tenyida de color verd l'il·luminà.

Els Tsufuls restaren estupefactes. Després d'un instant de terror, van posar en funcionament la seva calculadora d'energia. L'agulla girà sobre si mateixa diverses vegades, començà a tremolar i va fer diverses voltes en diferents oscil·lacions. Usaren els binoculars per observar què pretenia fer aquella caldera, que produïa més energia que totes les seves plantes de carbó.

La caldera semblava tele-transportar-se. De fet, en Brasca va desplaçar-se en un instant just davant del seu adversari i li va etzibar un cop de puny. El seu oponent caigué d’un sol cop, vomitant sang i desplomant-se a terra.

Amb un somriure sàdic, es va girar cap els altres que fugien cames ajudeu-me. En Brasca va llepar-se la seva mà plena de sang i esclatà a riure. Va estendre els seus braços i va sentir com el flux d’energia encara li recorria per tot el cos. Va crear una bola de foc i va enviar-la als seus peus. El sòl s'esquerdà, explotà i tota la plana fou destruïda. Els espies van tremolar quan van adonar-se que el terrabastall s'havia format a pocs metres d'ells. En Brascà girà la mirada vers ells. Els havia detectat.

Els espies Tsufuls estaven entrenats. Des de temps immemorials els Tsufuls convivien i cooperaven entre ells. Històricament, només hi havia una solució en front dels Guerrers de l'Espai. Una part del grup, quan es trobava en perill, s'havia d'enfrontar amb l'enemic mentre els altres fugien. Així doncs, saltaren de l'arbre sostenint-se amb el seu braç dret. Un cop eren a terra, van mirar-se les mans. Un havia fet el símbol de les tisores, i l'altre el de la pedra.

Van pujar a les seves motocicletes, les quals havien utilitzat anteriorment en mode silenciós. Van engegar el motor d'arrencada i van desblocar l'acceleració. Els silenciadors sortiren dels tubs, expulsats per uns potents gasos d'arrencada. Els fusells s'il·luminaren i cadascú d'ells sortí en direccions oposades. Un d'ells es dirigia cap a on era en Brasca. Estava disposat a morir i no tenia por. Encara que n'hauria de tenir, de por...

Alguns metres abans del contacte, el Tsuful tombà bruscament per passar pel costat del guerrer. Meravellat per la reactivitat de l'artefacte enemic, en Brasca va observar com s'allunyava, alliberant un núvol de fum negre. El guerrer va estossegar. Aquella olor de contaminació era insuportable. Va desplegar la seva energia i va dissipar tot aquell fum. Va agafar impuls i, en un tres i no res, va atrapar la màquina que corria a una velocitat de 250 km/h. Va agarrar la motocicleta, va esclafar el metall de la seva carrosseria i s'envolà amb la seva presa.

El Tsuful fou expedit diverses vegades en diferents direccions, però seguia afermat. Va treure la seva arma i va disparar-la a boca de canó contra el tors del seu enemic, que semblava més gran i musculós que abans. Les bales quedaren esclafades i sortiren rebotant. Les bales més poderoses dels Tsufuls eren capaces de perforar el cos d'un Saiyà valorat en 100.000 zenis!

El guerrer aixafà la motocicleta juntament amb una cama de l'espia. El darrer cridà de dolor i es va doblegar en dos. Va aprofitar per recarregar la seva arma. Aquesta vegada va disparar contra el rostre del seu rival, però el resultat va ser exactament el mateix. "Sé què estàs tramant!", digué el Saiyà assenyalant cap el bosc. Entre els arbres, es podia apreciar el fum dels motors de l'altra motocicleta. L'espia va apercebre que sobrevolaven a uns cent metres del terra.

En Brasca creà una nova bola d'energia i la va disparar en direcció el bosc amb la intenció de fer-la esclatar contra l'altra motocicleta. La bola de foc destruí tots els arbres que trobà en el seu camí i el seu objectiu va sentir un soroll estrany darrere seu. Es va girar i va veure que la bola devastadora s'aproximava a la velocitat del so! L'espia girà bruscament 90 graus i va apagar el motor intentant estavellar-se lleument entre els arbustos.

L'explosió va causar que trossos de pedra i d'arbres fossin expedits per tot arreu. El Tsuful fou travessat per les runes.

Al cel, en Brasca reia perversament, i es va girar per mirar el seu ostatge, el qual va treure un objecte circular i de color gris. Amb un crit de ràbia, el Tsuful, que sostenia una granada amb la seva mà, va apropar-se al Guerrer de l'Espai i l'hi va col·locar al seu rostre. Quan va esclatar, la pròpia explosió va detonar altres granades que duia a sobre. La motocicleta i el seu conductor van quedar espedaçats. Però el guerrer emergí del fum indemne.

Un instant després, els Saiyans acudiren al lloc en grup. Altres poblats es van desertar per comprovar què succeïa i contrastar què eren aquelles explosions. Alguns Guerrers de l'Espai van activar l'alarma mentre fugien; d'altres volien presenciar un combat ben espectacular.

El paratge es convertí en un camp de batalla. El fum emergia del sòl abrasat. Hi havia restes de trossos de metall, i en Brasca era al ben mig de tot. Aleshores havia duplicat la seva massa muscular.

Va esdevenir una muntanya de músculs, i el nen que havia sigut fins aleshores era més gros que la resta dels Saiyans. Era extremadament impressionant. Estava envoltat de la seva aura daurada i els seus ulls van tornar-se completament blancs.

Molts Guerrers de l'Espai van morir aquell dia.

L'espia Tsuful va apanyar-se-les per embenar les seves ferides i tornar a la costa. Allà l'esperava un vaixell amagat en una cala per tal de reportar tot allò que havia succeït.

Al continent dels Tsufuls, hi havia molt d'enrenou. Els dies següents, en Brasca va matar desenes de Saiyans, va destruir paisatges i s'aproximava perillosament a les vil·les ocultes dels Tsufuls. Una recerca exhaustiva els va permetre investigar un succés anterior. 1.000 anys abans, s'havia descobert un Guerrer de l'Espai amb cabells daurats. Era molt més poderós que els altres, però va morir ben jove, poc després d'haver-se transformat.

"És evident", digué un científic. "És un fenomen recurrent. I seguirà millorant."

"És intocable. I la seva energia és indestructible i inesgotable!"

"Si no el destruïm, arrasarà tot el nostre món. Degut a la seva invulnerabilitat física, haurem de buscar una alternativa d'atac."

"Gas? Verí?"

"No. El gas s'esvairia degut a la ràfega de vent que ell mateix generaria, i el verí dubto que fos capaç de perforar la seva pell. Podríem intentar que n'engolís una mica, però us recordo que, després de la seva transformació, no ha menjat ni ha begut res!"

"El problema ja està resolt", digué, de sobte, algú.

Els científics es van girar vers el missatger que acabava d'entrar.

"En Brasca ha mort aquest matí. S'ha desplomat tot sol, destruït i consumit per la seva pròpia energia."

Per als Tsufuls i per als Saiyans allò era una alliberació.

"Creu que aquest cas es tornarà a repetir, cap?", preguntà un Tsuful arxivant les dades per al seu ús futur.

"Sí", respongué. "D'aquí a 1.000 anys. I encara serà més estable. No durarà tan poc, sinó que trigarà unes setmanes en morir. Potser viurà encara més. Destruirà tot el món, ja que el seu poder augmenta amb el pas del temps exponencialment."

"D'aquí a 1.000 anys ja tindrem la tecnologia necessària per destruir-lo!"

"Tant de bo..."