DB Multiverse

Capítol 7: La tècnica d'en Kibitoxin

Traduït per Bardock

En Vegeku, assegut a terra, escoltava atentament en Kibitoxin, qui tractava d'explicar-li el funcionament de la seva tècnica:

—És realment similar al teu Canvi de lloc instantani —explicà el Déu—. Digues-me què fas quan l'utilitzes.

—Bé, no em concentro en el lloc on vull anar, sinó en una persona que hi hagi i en noto l'energia —digué en Vegeku amb els braços encreuats i els ulls mirant al cel, com a símbol que estava reflexionat—. A continuació concentro la meva energia per propulsar-me a l'espai a prop de l'energia detectada.

—És pràcticament el mateix procediment —somrigué en Kibitoxin—. No trigaràs gaire a aprendre la tècnica. Com a molt, una setmana...

—Cof! —va fer en Vegeku altivament—. En tres dies en tindré de sobres.

—Confio en tu —rigué en Kibitoshin, conscient del zel del seu amic en aprendre tècniques, sobretot les més interessants—. En primer lloc, hem de meditar —digué—. Tractant-se d'una tècnica mental és fonamental que estiguis preparat.

En Vegeku somrigué al Déu i després va tancar els ulls. Les seves faccions es van relaxar, així com els seus músculs i el seu cos. En Kibitoxin va intuir que el Guerrer de l'Espai havia deixat la ment en blanc. S'allunyà sense fer soroll per meditar i no interferir. Unes hores més tard, en Vegeku va notar que el seu poder mental estava en el seu màxim esplendor. Obrí els ulls amb determinació per entrenar-se. En Kibitoxin, que ho va notar, s'aixecà i li explicà:

—Abans havies de localitzar una força per desplaçar-te. Ara has de visualitzar un lloc. Veus la roca d'allà? —li preguntà el Déu assenyalant amb un dit l'imponent roca que feia una desena de metres—. Has de desplaçar-te al seu costat. Pren-te el temps que necessitis.

En Vegeku assentí amb el cap i tancà els ulls una altra vegada. El record de la roca era força clar al seu cap. Es va imaginar a si mateix assegut en la seva posició al costat de la roca. Va començar a canalitzar la seva energia al seu cervell i va col·locar dos dits al seu front. Va projectar el seu cos i va obrir els ulls per constatar... que no s'havia mogut gens ni mica.

—Ja sabia que no te'n sortiries a la primera. No t'amoïnis.

En Vegeku sospirà decebut. En aquell moment, en Kibitoshin demanà:

—Sempre m'he preguntat com entres a casa teva. Al capdavall, també és un lloc. No penses en el teu apartament, oi?

—De fet —confessà en Vegeku— detecto l'energia del meu veí.

El Déu somrigué davant de l'astúcia del seu amic. Un somriure que el Guerrer de l'Espai li va tornar abans de tancar els ulls una altra vegada per tornar a fer l'exercici. Unes hores més tard, un rugit el va fer sortir del seu tràngol. El Déu el mirà estranyat. Tan sols va ser capaç de fer una petita ganyota de vergonya i de timidesa:

—Tinc gana...

En Kibitoxin va sospirar a causa de la comicitat de la situació. S'aixecà i indicà una direcció a en Vegeku.

—Allà baix hi ha una petita barraca on hi ha tot el necessari per cuinar. Necessites que et prepari res?

En Vegeku va aturar-se durant uns segons. No havia cuinat mai sol. La Bulma i la Chichi sempre li havien preparat el menjar. Estava a punt d'assentir, però el seu orgull el va aturar:

—No, gràcies. Ja m'apanyaré.

En Vegeku s'envolà cap a la direcció que en Kibitoxin li havia indicat. Va girar-se cap a la susdita barraca però va restar en silenci davant del menjar emmagatzemat a l'interior. No havia cuinat mai en la seva vida. No volia demanar-li consells de cuina a un Déu. S'aproximà a la nevera i devorà tots els aliments en el seu estat inicial, és a dir, freds i crus. Després de buidar la despensa, es va sentir una mica millor. Resignat i frustrat, va tornar de nou al lloc d'on havia vingut i es va seure. Tractava de buidar la seva ment, però el seu estómac encara es contreia dolorosament. I hauria de suportar allò durant tot un any? En Vegeku va arrufar les celles tot vaticinant que arribarien temps difícils. Inquiet, en Kibitoshin va obrir un ull per observar el seu amic, però va tancar-lo de seguida. Havien de concentrar-se per tal que el Guerrer de l'Espai aprengués la tècnica el més aviat possible. No era pas una qüestió de força física ja que en Kibitoxin va reconèixer, volenterosament, que era molt més dèbil que el seu amic. En Vegeku havia de restar en pau i harmonia.

L'endemà, en Vegeku seguia meditant. El Déu va omplir de menjar la despensa buida de la barraca. El Guerrer de l'Espai no es sentia gaire tranquil. El preocupava no poder deixar les coses clares a la Bulma i a la Chichi. Volia dir-li a la Chichi que preferia estar amb la Bulma i viure amb ella en lloc de viure sol. Però no volia ser gaire dràstic. Aquesta situació li incomodava molt i trobava impossible meditar l'esperit. Va sacsejar el seu cap tot angoixat. Va decidir que, un cop aprengués aquella maleïda tècnica, esclariria la situació. La resolució l'alliberaria del pes que havia de suportar sobre les seves espatlles. Es va focalitzar en la roca que el seu mentor li havia indicat el dia anterior. Va veure-la i va sentir-la amb més claredat a la seva ment. Havia de dirigir-se cap allà. Sentia que la seva energia l'empenyia endavant. A continuació, sentia que passaria el mateix que amb el seu Canvi de lloc instantani. Es va moure a través de l'espai i va obrir els ulls. Encara no s'havia mogut. Aleshores, què havia de fer per desplaçar-se? El Déu, percebent el cansament del seu company, es va aixecar i li va proposar:

—Necessites ajuda? Un consell, potser?

—No, hauria d'apanyar-me amb les teves indicacions... —respongué en Vegeku contraient els músculs.

En Kibitoxin sabia per què refusava la seva ajuda. En Cèl·lula i en Bu havien après aquella tècnica només veient-la una únic cop de ben a prop. Es va culpar a si mateix de no estar a l'altura d'aquells dos genis. El Guerrer de l'Espai va exhalar amb força. Va canalitzar la seva energia al màxim. No era una tasca tan complicada. En lloc de dirigir-se a una font d'energia, havia d'anar a un indret. Havia de trobar una mena d'enllaç. Tenia aquella roca al cap. A mesura que observava, va començar a notar l'escletxa més petita i la fisonomia de la tija d'herba més diminuta. Però potser no era suficient per anar a aquell lloc. Potser havia de sentir-lo. Aquella devia ser la diferència entre les dues tècniques. No importava si podia visualitzar el lloc. El que importava era sentir el lloc com si fos una energia per tal de desplaçar-se on desitjava. Va posar el seu dit índex i el seu dit cor per tal d'augmentar la seva concentració. Aquella roca era un ésser viu. Al seu voltant hi havia herba, molsa i tota classe de bestioles. En Vegeku va percebre que tots aquells éssers es reunien al lloc al qual volia anar desesperadament. Aleshores, va tractar d'impulsar la seva energia vers la roca. El seu rostre es va contraure a causa de l'esforç. Va arrufar les celles tot tens. Va obrir els ulls. Va adonar-se que havia fet un bon bot d'una bona dotzena de metres. En Kibitoshin exclamà:

—Per fi has descobert el secret! Torna a la teva posició original i practica fins que hagis adquirit una mica més de precisió.

En Vegeku, amb un somriure d'orella a orella, es va aixecar i es va dirigir al lloc al qual havia vingut. No va asseure's perquè preferia descansar després del seu segon intent.

En Kibitoxin estava molt content del seu deixeble. En cada temptativa s'aproximava una mica més. Amb aquell ritme dominaria la tècnica l'endemà, tal com havia dit. En Vegeku va tornar a buidar la despensa durant el dia. El jove Déu pensà que el seu deixeble hagués après la tècnica molt més ràpid si no hagués estat tan afamat. Sobretot perquè aquella tècnica consumia molta reserva d'energia. L'endemà, en Vegeku es va teletransportar a només cinc metres del seu objectiu.

—Tracta de situar-te a menys d'un metre —digué en Kibitoxin—. Aleshores, intentarem una cosa més difícil.

En Vegeku es va concentrar amb totes les seves forces. Va posar-se dos dits al front i va desplaçar-se. Va recular de seguida, tot sentit la roca freda contra el seu colze. Finalment, va somriure d'orella a orella feliç per haver aconseguit el seu objectiu. En Kibitoxin el va felicitar:

—Molt bé, Vegeku! Ara has d'intentar desplaçar-te cap a un objecte que no puguis veure. Veus la barraca del menjar? T'hi has de situar a menys de tres metres.

—Cof! Bufar i fer ampolles! —fanfarronejà el Saiyà.

Va fer servir els records de la despensa i va desaparèixer de cop i volta. Va aparèixer a una dotzena de metres allunyat de la barraca. Va tornar al costat de la roca teletransportant-se tot decebut. En Kibitoxin somreia:

—No et desesperis tan aviat. Pren-te el temps que necessitis. Quan apareguis a menys de tres metres de la barraca, avisa'm, i realitzarem la prova difícil.

—Quina serà?

—Aniràs a un lloc que coneguis i que no estigui en el domini dels Déus. Per exemple, casa teva.

En Vegeku va empassar saliva. No tot serien flors i violes...

—No has arribat, encara? —preguntà en Kibitoxin a en Vegeku quan el darrer tornava d'un nou intent.

—Quatre metres... —rondinà el Guerrer de l'Espai.

—Mira-ho pel costat bo; t'hi estàs apropant —va encoratjar-lo el Déu.

—No es tracta del límit que m'has imposat, sinó que sento menys la cabina que no pas la roca —grunyí un exasperat Vegeku.

—És normal; no la veus —va explicar en Kibitoxin—. Acabaràs arribant-hi.

—Tant de bo! Fa un dia que m'entreno sense descans! —va exclamar en Vegeku.

Tot seguit va reprendre la seva posició de concentració. L'exercici era força més difícil del que s'havia imaginat. Amb el Canvi de lloc instantani no importava la distància. Però, amb aquella nova tècnica, mentre més lluny estava l'objecte, més energia havia de consumir. A més a més, estava afamat. Ho va tornar a intentar però va aparèixer a quatre metres de la barraca. Va tornar al seu punt de sortida i va adonar-se que en Kibitoxin el mirava amb un aire preocupat.

—Deus tenir gana —va suposar—. Hauries de descansar una mica. Et portaré alguna cosa de menjar.

—No. Me'n sortiré —interrompé el guerrer ferotge—. Estaré afamat perpètuament durant un any. M'hi hauré d'acostumar. Els tres dies estan a punt d'acabar i encara no ho he aconseguit. Quan ho aconsegueixi faré un descans per menjar.

En Kibitoxin va respectar la decisió del Saiyà i va asseure's amb les cames i els braços encreuats per meditar. En Vegeku va desaparèixer i va reaparèixer una mica més a prop del seu objectiu.

Ho aconseguiré..., pensà. Cada vegada m'hi apropo una mica més. He d'aconseguir-ho.

Va posar-se dos dits al front però va marejar-se en el moment de desaparèixer. La fam l'havia derrotat. Necessitava nutrients però no volia comentar-li-ho a en Kibitoxin, ja que acabava de refusar el seu oferiment. Al cap i a la fi, hauria de batallar contra la fam durant un temps. Va fer servir una mica de la seva energia, va posar els dits al seu front i a continuació tot es va enfosquir.

En Vegeku obrí peniblement els ulls. La primera cosa que va veure va ser un Kibitoxin inquiet i inclinat al seu costat. Va parpellejar diverses vegades per restablir la seva visió. Tot estava ennuvolat al seu voltant. En Kibitoxin sospirà alleugerat en adonar-se que el seu deixeble ja s'havia despertat.

—Et trobes bé, Vegeku?

El Guerrer de l'Espai va grunyir i va posar la seva mà dreta al seu front. A més de mal de panxa, també tenia mal de cap. Va adonar-se que en Kibitoxin havia portat disset plats ben abundants. En Vegeku mirà confós el seu mentor, el qual va respondre-li tàcitament apropant-li un plat de fideus saltejats amb pollastre.

—No et reprimeixis. Menja una mica! No dominaràs la tècnica més ràpidament si forces els teus límits d'aquesta manera!

En Vegeku no va respondre de seguida. No sabia què dir. Es va aixecar, va agafar el bol i va murmurar un tímid "gràcies". Va engolir tots els plats silenciosament en un obrir i tancar d'ulls. Es sentia força millor però encara tenia un forat a l'estómac.

En Kibitoxin li digué:

—M'hi jugo el coll que ara seràs més precís.

I ho va encertar. En Vegeku va aparèixer a dos metres de la barraca. Va tornar satisfet.

—Et deixo escollir: emprenem la part difícil demà al matí i descanses durant la resta del dia, o ho intentem ara mateix.

—Ho intento ara mateix! —presumí en Vegeku.

—Com vulguis. Intenta aparèixer a la sala d'estar de casa teva. És força més dur perquè has de teletransportar-te a un altre món. Concentra't bé si no vols tenir algunes... sorpreses desagradables.

—Com per exemple?

—Trobar-te a la sala de bany del teu veí.

—Ah, sí, és clar... —murmurà en Vegeku, molt segur de si mateix.

Va concentrar-se en el seu apartament. El sofà, la tauleta, els plats apilats, la catifa marró... Va cercar una engruna de vida. Es va focalitzar en la seva planta verda. Necessitava tenir tots els detalls d'aquell indret en la seva ment perquè sinó fracassaria. En Kibitoxin va notar com l'energia d'en Vegeku supurava pels porus de la seva pell, tot revelant l'extrema concentració del seu deixeble quan, de sobte, el seu deixeble va obrir els ulls i va posar dos dits al seu front abans de desaparèixer... per reaparèixer una mica més lluny uns segons després. El Déu, curiós de saber on havia aterrat en Vegeku, va llançar-li una mirada interrogativa, a la qual el Guerrer de l'Espai va respondre:

—He aparegut al passadís.

—Està molt bé! —el va felicitar en Kibitoxin—. Encara no tens la precisió adequada, però no passa res. T'has teletransportat sense cap mena d'incident en un temps rècord!

—No. No està gens bé! —s'enervà en Vegeku—. M'esforço de valent tractant de focalitzar un lloc i concentrar la meva energia abans de desaparèixer i no sóc capaç de fer-ho bé!

En Vegeku va desplegar la seva energia amb violència.

El seus cabells es van eriçar una mica i van prendre un color daurat. La seva extensió sobtada d'energia va alliberar unes grans ràfegues de vent, tot fent volar en Kibitoxin. El Superguerrer va cridar:

—N'estic fins als nassos de ser una ombra del que era abans de néixer, de les responsabilitats de pa sucat amb oli, de trencar-me el cap per passar el temps equitativament amb la meva família, d'estar entre l'espasa i la paret, i, sobretot, de la meva maleïda manca d'energia!

Va sobrepassar el nivell de Superguerrer per passar a un nivell superior. La seva aura va esdevenir més daurada que mai, tot enlluernant el Déu que tremolava davant de la còlera incontrolada del seu deixeble que continuava cridant les seves lamentacions:

—Vull que em deixin viure en pau! No he fet res de dolent en aquesta pantomima de vida! No em mereixo tot aquest patiment! M'agradaria engegar-ho tot a la porra! N'estic fins al capdamunt dels meus problemes, de la meves famílies i dels meus antulls!

Va acabar emetent un llarg crit mentre el seu poder arribava a un nivell sense precedents tot esdevenint un Superguerrer de segon nivell. En Kibitoxin no es creia el que veien els seus ulls. El poder d'en Vegeku era incommensurable. No havia sentit mai un poder com aquell! Va adonar-se que tremolava com una fulla i que estava profusament impressionat.

S'aixecà titubejant i s'aproximà a en Vegeku. El darrer li va llançar una mirada tenebrosa, la qual reflectia el seu malestar.

—E... Escolta, Vegeku... Ca... Calma't, d'acord? —balbucejava en Kibitoxin—. No passa res si no ho aconsegueixes a la primera. És normal, però, sisplau, controla't...

En Vegeku abaixà la mirada. La vena del seu front bategava amb força. En Vegeku va doblegar el seu colze i va dir:

—No... no aguanto més aquesta situació...

—Necessites reposar, company. Relaxa't i vés a dormir. No passa res si no domines la tècnica en tres dies. Serà igual d'impressionant si ho fas en quatre.

En Kibito en va necessitar quinze per aprendre-la..., pensà el Déu tot emmurriat.

En Vegeku va relaxar els seus músculs. Els seus cabells es van tornar negres i es van contraure una mica. La seva aura va reduir notablement la seva intensitat. Finalment, va dirigir-se al lloc on havia dormit els altres dies sense dir ni ase ni bèstia i es va estirar. S'adormí de seguida. En Kibitoxin, encara en estat de xoc a causa de la còlera del seu deixeble, també va estirar-se però amb la ment una mica inquieta.

L'endemà, quan en Kibitoxin es va despertar, va adonar-se que el Guerrer de l'Espai no hi era. Va intentar localitzar la seva energia per tal d'unir-se a ell però no ho va aconseguir. L'energia d'en Vegeku havia desaparegut, literalment, del domini dels Déus.

Va tractar de cridar tot espantat el Venerable Kaitoxin, quan, tot d'una, l'energia d'en Vegeku va reaparèixer. Aleshores va volar a tota velocitat cap a ell. En Vegeku estava dempeus i somrient. Quan va veure el seu mentor, va declarar tot ple d'orgull:

—Ho he aconseguit!

En Kibitoxin va sospirar alleugerat. Digué:

—Si em permets, farem una visita al planeta que t'he trobat.

El Guerrer de l'Espai va assentir vivament. Va engolir una vintena de plats ben diferents. Aleshores va deixar que en Kibitoxin situés una mà a la seva espatlla abans de marxar cap a una destinació que era totalment desconeguda per a ell. Quan va obrir els ulls, es va trobar en una vasta planera tota plena de flors. Una lleugera brisa estival va sacsejar l'herba verda, així com les fulles dels arbres alçats per tot arreu. El cel, cobert per alguns núvols, radiava amb el blau més pur que havia vist en la seva vida. També hi havia alguns animals desconeguts per a en Vegeku. Va cridar-li l'atenció una espècie de cànid tigrat d'un metre d'alçada amb potes i pelatge de color blanc. L'animal va esternudar una flama imponent abans de desaparèixer en un arbust. Estupefacte, el Guerrer de l'Espai va preguntar tímidament:

—És aquí on conrearé les mongetes màgiques?

—Justa la fusta —confirmà en Kibitoxin—. És aquí.