DB Multiverse

Capítol 30

Traduït per Bola de 8 estrelles

Por.

La de veritat. La que fa empal·lidir, la que sembla aspirar tota substància d'un mateix. Terror, paüra, feredat, pànic... el cor que marca el pas... tot vacil·la... pensar és difícil... no és fàcil reaccionar...

Un fracció de segon. Tot això no dura més que una fracció de segon en un guerrer aguerrit fins i tot quan pren consciència de l'amenaça imminent de la mort estenent la seva ombra funesta sobre tot allò més preuat per a ell.

Els guerrers Z ja estaven desbordats enfrontant un assassí amb un poder demencial, però vet aquí que la urgència sonava amb dues alarmes de sorolls diferents. Prendre el risc de deixar en Cold matar en Goku? Aturar aquell sonat d'en Vegeta? Separar-se per aturar el més urgent sobre els dos fronts al mateix temps? Qui? On?

Si la totalitat dels Terrícoles es quedaren paralitzats en l'espant i en la indecisió encara que fos per poc temps, un altre, quant a ell, no tingué cap hesitació. Era cert que era l'únic a no jugar-se res més que la seva vida. La resolució va ser, doncs, molt més rapida!

Ni tan sols el temps per començar un parpelleig abans no s'apagués el so de l'últim mot del Príncep dels Guerrers de l'Espai que el monarca interplanetari ja havia deixat l'infant paralitzat en l'estupor més total.

En Vegeta no havia actuat pas a la lleugera. Havia preparat acuradament la concentració de la seva energia i retardat el millor possible el moment en el que la seva càrrega energètica pertorbaria els elements. Era un procés que no dominava gens a tal nivell. Per descomptat, però, era capaç de provocar tempestes, llampecs i terratrèmols a més petita escala quan volia per tal d’impressionar... però en aquell moment, a fons... no dominava res. Ja tenia prou maldecaps per extreure l’energia des del més profund de les seves reserves per nodrir l'atac més poderós que hauria intentat mai. Val a dir que no li calia fer allò per destruir un planeta. Però per a agafar el monstre d'imprevist li calia donar-ho tot.

No, no havia empès tan lluny els seus límits des d'aquell famós dia en el qual la seva càpsula va crear un cràter d'aterratge a la Terra. Des de llavors, tot havia basculat i el destí semblava prendre un plaer murri posant-lo a prova. Ja havia disputat ardus combats abans d'allò. Per tant, creia saber on situar els seus límits. Elit entre les elits del seu poble, gairebé es trobava situat al cim de la jerarquia guerrera universal. Quina pena! Encara una mica més i el poder del Guerrer de l'Espai de la Llegenda li hauria permès ser a l'única plaça que li era destinada: la primera! Sempre havia sabut que aquella plaça era per a ell... si en Kakarot, un zero a l'esquerra, havia aconseguit ridiculitzar aquell monstre que era en Freezer, ell era capaç de molt més encara. No podia ser de cap altra manera! Quin malbaratament indescriptible. El fet que en Cold desembarqués amb el seu fill sobre aquell planeta li havia tallat en sec les seves esperances. Pagaria per això i per l'aniquilació del poble dels Guerrers de l'Espai. Seria ell, en Vegeta, qui tindria finalment la darrera paraula!

Amb els braços cremant pel poder contingut, en Vegeta va anticipar el moviment d'en Cold. Tan previsible... En l'instant mateix en el qual el Rei desaparegué en un moviment d'aire, una enorme bola d'energia pura empesa per un poderós raig sorgí de les mans nues sense guants del Guerrer de l'Espai en direcció al sòl. La força del flux era tal que el fenomen tingué temps de recórrer força desenes de metres abans que en Cold corregís la seva trajectòria per interceptar-lo. Val a dir que l'odiós tirà havia tingut un petit lapsus de dubte dividit entre les seves ganes d'esclafar d'una vegada per totes aquell Príncep patètic d'un poble de microbis i l'imperativa necessitat d'aturar el seu atac abans que aquest penetrés la superfície d'aquell planeta de degenerats. Amb l'instint de supervivència vencent sobre l'orgull, el Galick Gun trobà en el seu curs el peu del pare d'en Freezer i fou xutat com una vulgar pilota. La perillosa testa explosiva es perdé més enllà de l'atmosfera terrestre.

Boig de ràbia, conscient, amb llàgrimes aflorant els seus ulls atès que la seva temptativa acabava d'ésser avortada, el Príncep dels Guerrers de l'Espai reprengué, malgrat tot, la seva canonada d'energia extraient tot allò de què disposava de còlera i de frustració per nodrir la seva follia. Preferia morir que deixar-se humiliar un cop més!

Va ser amb sorpresa que els guerrers Z miraren el monstre aturar amb una sola mà el furor abocat pel Guerrer de l'Espai que havia estat a dos dits de destruir el planeta. Vet aquí que en Cold, el tirà, en Cold, el botxí, en Cold, l'enterrador de mons, acabava de salvar el seu de mans d'aquell que tots havien considerat un valuós aliat contra ell.

L'enorme alien remuntava tranquil·lament el raig. L'altra mà la tenia ostensiblement posada rere la seva esquena per demostrar la seva superioritat sense el més mínim complex. Enfront d'ell, el seu adversari, contràriament a ell, tenia el rostre deformat i tremolava sota l'esforç tot amarat de suor. Ben mirat, potser només tremolava per la gran quantitat de força emprada?

Amb els ulls clavats en els del monstre que s'apropava inexorablement, en Vegeta llegí en aquella mirada cruel que es submergia en el més profund de les seves pors més amagades, que no tindria pas la mort brutal esperada. Si la reputació de vici d'en Freezer no era pas una broma, aquella que precedia al seu pare era encara més espantosa. La idea li havia passat pel cap realment: fer esclatar el planeta des d'un lloc llunyà, mes l'altre no hauria sabut mai qui l'havia matat... maleït orgull!

Amb els braços i les mans en agonia, va cridar en un últim esforç per projectar el que li quedava d'energia en un núvol de foc contra la cara de l'abominació gairebé prou a prop per tocar-lo. El Guerrer de l'Espai va tocar el dos al mateix instant, reapareixent no molt lluny d'allà i volant a màxima velocitat en una fugida perduda per endavant. Una fugida fútil, tot i que...

La bola explosiva de distracció d'en Vegeta es dissipà ràpidament. En Cold, evidentment indemne, romangué un moment sense moure's per observar amb un aire indiferent el rastre deixat pel vol del renegat estirant-se ràpidament vers l'horitzó. Després, desaparegué al seu torn.

El Príncep fugitiu minorà la marxa lleugerament. Quin imbècil! Fugir així en línea recta era d'una estupidesa flagrant. Maldeia el pànic que l'havia dut a perdre el seu componiment mentre escorcollava el paisatge amb la vista. Hauria d'haver buscat amagar-se al terra més ràpidament! Mentrestant, aquell malparit s'enduia una decepció per no saber cap a on hauria anat. Marxar així com ho havia fet deixava un rastre massa visible i no hi havia cap necessitat d'un dispositiu per seguir-lo. Ràpid, corregir aquest error groller!

BAM!

Estabornit pel xoc, en Vegeta va caure pesadament al sòl abans d'haver-hi arribat. El seu aterratge forçat va fer esclatar el terreny amb tanta força que un testimoni allunyat hauria pogut jurar haver assistit a l'impacte d'un meteorit. Li van caldre uns quants instants per recuperar els sentits. En primer lloc, el dolor era brutal! Allò que l'havia percudit li semblava que li havia trencat la meitat dels ossos del rostre. Fins i tot en Freezer, durant la pallissa de Namek, no li havia causat la impressió que piqués tan fort. Encara grogui, començà a redreçar-se per sortir de la pedregada que havia tornat a caure dins del cràter on estava parcialment enterrat. No tingué temps. Alguna cosa l'atrapà extraient-lo sense contemplacions pels cabells. En Cold!

Va ser sense mostrar el més mínim signe de reacció que el Príncep dels Guerrers de l'Espai es deixà alçar. La diferència de mida entre ell i el monarca era tal que aquest ni tan sols va haver d'elevar-se per impedir que els peus de la seva víctima toquessin a terra. Víctima que llavors semblava un ninot desarticulat. En Vegeta havia apostat i havia perdut... sabia que estava perdut. I també que no disposava de cap mitjà per lluitar. El càstig seria dolorós, mes tota temptativa d'escapar seria a partir de llavors en va i debatre's era inútil. De què serviria ridiculitzar-se encara més?

El got estava ple a vessar. Així, sols quedava empassar-se'l fins a l'última gota.

Obrir els ulls?

No en tenia ganes. Cap necessitat de llegir la seva vergonya, la seva por, la seva amargura en el mirall d'aquell esguard burleta del malxinat. Retenir les llàgrimes que li estrenyien la gola ja era prou difícil. Qui va ser el babau que va dir que allò ridícul no et mata? Ridícul era exactament el mot per qualificar el seu propi poder en comparació al del monstre repugnant. En la seva veu ressonaven la satisfacció i la ironia mentre les seves urpes traçaven molt lentament cinc solcs profunds en el tors de la seva joguina.

—Ni tan sols tens la valentia de mirar el teu miserable destí a la cara? Adona't que no he mencionat "mort"... això ho deixarem per més tard, no passis ànsia... molt, però que molt més tard, i creu-me que quan arribi el moment aquesta ja no et farà por, al contrari. L'hauràs cridada tants cop que li donaràs la benvinguda amb els braços oberts com si fos una vella amiga esperada des de fa molt temps.

Les venes del Guerrer de l'Espai estaven en ebullició. Deixar-se humiliar així era insuportable i la còlera havia ocupat el lloc de la vergonya i de la por. La crispació de les seves faccions li recordà dolorosament que tenia els ossos del rostre trencats. I, a més, mostrar-li a aquell banyut que havia fet diana era fer-li massa honors. Almenys, no tindria aquest plaer! De tota manera una llàgrima se li escapà. Un somriure satisfet estirà el musell del monstre. Poc li importava si aquella perla salada naixia del dolor, de la por o de la frustració d'aquell insecte. Estava ferit i era l'únic que importava, va pensar mentre llepava en primer lloc la sang que regalimava de les seves ungles esmolades. Una lluor furtiva travessà el seu esguard.

—Quina llàstima. La teva raça presentava unes belles qualitats. La vostra resistència anava de meravella amb la vostra condició de carn de canó... a més, la vostra sang és excel·lent. Hauria d'haver pensat abans a tastar-la, però no passa res. Després de tot, encara tindré bastant temps per llepar-me'n els dits.

I, seguidament, fou ple de joia que començà a netejar amb la seva llarga llengua enganxosa les ferides sagnants que tot just havia traçat sobre la pell d'aquella patètica criatura.

En Vegeta tingué un calfred convulsiu. La seva serenitat arribava al límit! Potser era l'oportunitat d'obligar-lo que el matés de seguida?

En una fracció de segon, l'excomandant de l'exèrcit d'en Freezer obrí els ulls i abalançà la seva mà. Però, per molt ràpid que fos, en Cold ho era encara més. Els dits del Guerrer de l'Espai ni tan sols fregaren la llengua bífida. Els d'en Cold, en canvi, es tancaren instantàneament sobre el seu canell. El tirà li estirà molt lleugerament el cap al mateix temps que inclinava la seva mà amb els ulls clavats en els de la seva víctima. Mentre els seus ossos cedien lentament sota el puny despietat d'acer, el Príncep torturat no va poder retenir un crit de dolor. El monstre sols deixà anar la seva presa quan la punta dels ossos de l'avantbraç en angle recte de la seva joguina van esquinçar finalment la carn. Per reflex, en Vegeta va voler dur la seva altra mà a l'auxili d'aquella que llavors penjava al límit de la fractura, mes aquell altre braç es trobà súbitament subjectat.

—Ja n'hi ha prou! Deixa'l anar!

El to de la veu que acabava de ressonar no permetia cap mena de rèplica.

En un crepitar, una silueta aureolada d'or acabava d'aparèixer darrere del torturat lleugerament situat a sobre d'ell per tal que el pare d'en Freezer pogués apreciar el millor possible la seva entrada en escena, sens dubte. Rarament, la mirada d'en Goku havia mostrat una expressió tan seriosa. Era un rostre tan ple de menyspreu com de còlera.

En Cold no va poder evitar mostrar la seva sorpresa. L'altre Guerrer de l'Espai! Visiblement, de nou en plena forma i indemne de l'estovada que l'hauria d'haver deixat fet xixines! Què coi passava en aquell planeta? En Freezer havia parlat sobre un petit Namekià que posseïa aparentment un poder de guarició, però l'havia mort... i, de tota manera, tampoc no hauria sobreviscut a l'explosió del planeta. El seu fill també havia precisat que el Namekià aliat amb els Terrícoles no posseïa pas tal poder, ja que, després d'eliminar el tap de bassa, cap de les seves víctimes no havia pogut beneficiar-se de cap cura. En Freezer havia reconegut el Namekià Terrícola a l'inici de l'enfrontament. Òbviament, era el mateix. Hi devia haver un altre que s'estaria amagant per curar els combatents tan bon punt tingués l'oportunitat. I tant! Era l'única explicació possible.