Capítol 8: Vida de família

Una petita hereva

Traduït per Bardock

Any 778, quatre anys després del naixement d'en Vegeku.

Era una d'aquelles tardes de descans que en Vegeku es concedia a si mateix jaient al sofà de la sala d'estar. Generalment, la Bulma seia en una butaca al seu costat llegint una revista científica o bé una del cor, d'acord amb allò que el seu pare o la seva mare haguessin deixat per allà.

El mot que millor els definia en aquells moments era "tranquil·litat".

En Vegeku esguardava el sostre i va adonar-se, quasi un minut després, que la Bulma l'observava en lloc de llegir. No es mogué i esperà. A continuació, la Bulma va estendre la seva mà i va tocar la punta dels seus dits com si verifiqués que estava bé i no es tractava pas d'una il·lusió. Mentre lliscava els seus dits a sobre d'ell, en Vegeku va comprovar amb tots els seus sentits que ningú no els molestaria durant els propers minuts. Els humans i els animals, nombrosos en aquella casa, eren lluny. Els robots, detectats pel soroll i pel moviment d'aire, estaven desconnectats. Tot rutllava bé.

Va agafar-li la mà i ella s'aturà. Va estirar-lo una mica per incitar-lo a seure en lloc de romandre ajagut. De fet, la Bulma volia parlar:

—T'agradaria tenir un altre fill? —digué ella.

—Un quart fill? —respongué ell, penedint-se instantàniament de la tria dels seus mots.

—Sí... un segon per a mi... o una segona...

En Vegeku va mirar el sostre i la Bulma li va donar temps perquè pensés en la pregunta i reflexionés.

Un fill... o una filla... ni d'en Son Goku... ni d'en Vegeta... un progenitor d'en Vegeku!

Es va alçar, va mirar enfront d'ell i a continuació digué "m'ho he de pensar. Tornaré aviat". Tot seguit, va desaparèixer per aparèixer a la seva habitació utilitzant la teletransportació d'en Kibitoxin. Va estendre la mà i va alçar la carta d'invitació que regnava a la tauleta de nit.

En Vegeku no era un Guerrer de l'Espai, i encara menys un humà. Vivia a la Terra, però era com una gegantesca anomalia universal.

Tenir un fill posaria en perill tot l'univers?

De ben segur que en parlaria, amb els Kaitoxins. Havia promès consultar-los. Però aquella pregunta se l'havia plantejat a si mateix.

Estimava els seus fills, però no havia decidit mai de tenir-los. Aquell beneit d'en Son Goku no havia comprès mai les raons causa-efecte de concebre vida. A en Vegeta tant li feia tenir descendència.

Amb tot, va entendre per què la Bulma li havia plantejat la pregunta. Assoliria aviat una edat en què seria no raonable el fet de tenir un fill. Era el moment ideal. I en Vegeku havia de respondre.

En Vegeku visità diversos indrets. Vet aquí un d'ells.

Era diumenge al dematí a la Kame House. La Maron ja tenia disset anys. Des de l'última vegada que en Vegeku l'havia vist, ella havia crescut uns trenta centímetres. També li havien crescut els pits i les natges, adorava les revistes de xafarderies, duia un pentinat singular, posseïa una energia il·limitada i uns crits aguts, tanmateix mastegava un xiclet.

Va sortir corrent de la casa tota empolainada i satisfeta, evitant plantar els seus tacons immensos a la sorra. Amb un gest expert va llançar una càpsula a la platja i saltà directament a la cabina de l'hidroavió que acabava d'aparèixer. Va partir cap al continent amb un soroll tronador de vent i mecànica.

Vint segons després, en Krilin, amb els ulls closos, va sortir per acomiadar la seva filla amb la mà quan aquesta ja desapareixia en l'horitzó.

—Vé amb cote! —va dir badallant— No palis a gent més febe cal teu are...

Va arrossegar-se fins a l'interior mentre es preguntava com era possible que la seva filla matinés tant. Després va aturar-se bruscament observant l'aire. En Vegeku flotava ràpidament però, discretament, en la llunyania.

En Krilin va acabar d'entrar a la casa gairebé despert. Si en Vegeku no s'havia mostrat directament, significava que...

—Reina, tens visita...

L'A-18, o la "reina", malgrat tenir limitades les seves necessitats de son, mandrejava en el llit del primer pis. Havia escoltat allò que havia dit el seu marit.

—Qui és?

—El teu amant —digué ell estirant-se al llit.

Encara sort que en Vegeku no posseïa la superoïda d'un Namekià, perquè sinó s'hauria ficat a la gola del llop per culpa d'aquella frase. Ell ignorava que, diversos mesos abans, en Krilin havia fet broma amb la seva esposa dient-li que si havia d'enganyar-lo amb algú que fos amb en Vegeku, ja que en Krilin no podria fer-li cap mal al darrer ni a la seva esposa perquè eren més forts que ell i així evitarien la consumació d'un crim passional.

Generalment, ningú no entenia l'humor d'en Krilin, incloent la seva esposa.

En sentir l'al·lusió del seu marit va enrojolar-se i també perquè algú l'esperava a fora i encara duia el pijama.

Totalment desperta, l'androide va enfilar-se veloçment cap a la sala de bany de l'habitació, temorenca que la persona que l'esperava pogués veure-la a través de la finestra. Va rentar-se amb aigua i, amb un moviment hiperràpid, s'assecà instantàneament.

Va pentinar-se els cabells amb dos cops de pinta i es va vestir abans que en Krilin acabés d'incorporar-se al llit.

A continuació, va sortir arreglada com una persona normal i corrent per la finestra.

En Vegeku volava per sobre de la casa. Ella va volar cap a ell:

—Podries haver avisat abans de venir. No t'hem preparat res!

En Vegeku tancà els ulls i es concentrà en la llunyania. No havia perdut el rastre de l'energia de la filla d'en Krilin tot i que n'emanava molt poca. Se n'enorgullia de ser capaç de seguir a la gent des de tan lluny. A centenars de quilòmetres d'allà, notava, a través de les ones d'energia que la noieta desplegava, que aquesta estava molt excitada parlant, segurament, per telèfon.

—Vas reflexionar mai sobre el fet de tenir fills? —va preguntar-li sense moure's, directament al gra i sense embuts.

—Sí. No sabia si biològicament n'era capaç.

—Percebies que tenies el dret de tenir-ne? —especificà el doble Guerrer de l'Espai.

L'A-18 va comprendre que no era una acusació, sinó que tenien un punt en comú. El seu nom i el seu número li recordaven que no era realment una humana. Talment com l'indestructible Vegeku, ella estava apartada dels altres Terrícoles. Sabia que sense l'amor d'en Krilin hauria suprimit la meitat de la humanitat.

—Fins i tot el darrer dels aneguets més lletjos té dret a tenir fills. Fins i tot els pares alcohòlics, idiotes i violents també el tenen. És un dret universal. O sigui que copula i deixa de pensar.

L'A-18 va descendir lentament cap a la finestra d'on ella venia. S'aturà per dir una última cosa:

—Si vols que sigui la teva mainadera, m'hauràs de pagar un milió de zenis per hora. Preu especial per als pares més rics del món amb un nadó superpoderós.

En Vegeku també volia consultar-ho amb un savi, un mestre, un ancià, el pes dels anys del qual indiquessin la seva cultura i el seu ull clínic en totes les situacions.

Pensà durant un instant en el Follet Tortuga, però, el fet de consultar-li el seu conflicte amb una dona, era una mala idea.

El Mixet Murri era un gat. Sí, un gat. No, en Vegeku no li demanaria pas consell a un mixet. A més, malgrat la seva aparença, el Mestre Karin era un mestre en Arts Marcials per sobre de tot.

El Totpoderós ja no existia. Podria haver-li demanat permís a través d'en Cor Petit, però li feia molta vergonya. El menut Dende, el nou Totpoderós, era massa jove.

El Déu Kaito era un referent quant a coneixements. Però preferia no escoltar consells a través de jocs dolents de paraules.

Encara que havia tingut poc contacte amb ell, li podria demanar al Gran Kaito. Un ésser important però excessivament bromista que li restava molta credibilitat.

Per sobre d'ells, hi havia els Kaitoxins. Evidentment, en termes d'edat, eren els més veterans de tots, fins i tot més que algunes serralades muntanyoses. Però ja els tenia com a "mentors", i, de certa manera, volia parlar sense cohibir-se amb algú que no fos gaire conegut.

Un vell indi situat al cim d'una muntanya seria perfecte. Ell era en Vegeku, no un humà perdut. Ell necessitava el millor dels indis veterans de les muntanyes.

Aleshores, només restava...

En Vegeku va trobar en pocs minuts l'emplaçament del nou Planeta Namek. Hi arribà i va començar la xerrada amb en Mori, el cap de la, probablement, població més sàvia de l'univers. Com que només bevien aigua, l'ancià verd li va oferir un te i aleshores s'endinsaren en l'habitatge a resguard dels presents, atès que els Namekians vivien en grup. Després de parlar sobre l'efectivitat dels agricultors que treballaven en el conreu de mongetes màgiques de Last Hope, en Vegeku entrà en el cor de la matèria. En Mori li va demanar que fos més específic:

—Quins són els aspectes negatius de tenir un altre fill?

—És perillós —va dir en Vegeku.

—Et refereixes al fet que els membres de la teva família puguin destruir planetes sense problemes. Quin perill representaria un membre de més?

—Els altres els puc aturar fàcilment. Els fills estan, generalment, predestinats a superar-nos. I, en la nostra família, a sobrepassar-nos de molt.

—Tens por que el teu fill esdevingui incontrolable i destrueixi l'univers sense que li puguis privar.

—Sí.

—Per què faria això, el teu fill? Creus que la crisi de l'adolescència li afectaria molt? Per què creus que tot anirà malament?

—Per diverses raons. Per una banda, els Guerrers de l'Espai són molt violents per naturalesa i són coneguts pels seus actes bàrbars que es remunten a molt abans de treballar per a en Freezer. En comparació amb la resta de l'univers, els Guerrers de l'Espai són molt cruels, dominants i força megalòmans si no són aturats pels seus similars.

—Cap dels teus fills no és així.

—Cap dels fills del mig Terrícola Goku i d'en Vegeta no és així.

—L'educació és més important que no pas la genètica, oi? En Goku i en Satanàs Cor Petit són dos bons exemples.

—Podria ser. O potser va ser gràcies a l'atzar.

—Hm...

El Namekià reflexionà. No havia nedat en la direcció adequada. L'educació no era un problema. El conflicte era un altre. Per què s'havia imaginat, en Vegeku, un futur obscur? En Goku era optimista de cap a peus i en Vegeta no veia les coses de forma pessimista. L'actitud d'en Vegeku li semblava una mica estranya. Els Kaitoxins segurament li havien delegat massa responsabilitats al cap fins al punt de tornar-se paranoic. Aquell guerrer superpoderós no podia ser tan influenciable.

—Per què destruirà l'univers, el teu fill? Cap Guerrer de l'Espai no destruïa planetes per plaer. I voler destruir l'univers no té gens de sentit...

—Alguns ho volien fer.

—Com per exemple... tu?

Havia ficat el dit a la ferida.

—Aquesta idea se m'ha passat pel cap.

—Per què?

—M'avorreixo. Crec que no trobaré mai un adversari del meu nivell. De vegades vull deixar-ho tot enrere per desconnectar. Però no ho faré mai.

—Això només és una idea passatgera que se't passa pel cap. No has d'amoïnar-te pel teu futur.

—No ho he fet mai. Adoro la meva família, tinc la ment sana i tranquil·la i sé que no me n'he de preocupar.

—Però si l'idea passés per la ment del teu fill... no saps si realment seria capaç de fer-ho.

—Sí. Si jo hi he pensat, ell potser també.

—Si tu pots controlar aquesta pulsió, per què ell no?

—Jo tenia impulsos. I alguns d'ells gairebé van destruir la Terra o, fins i tot, l'univers. En Vegeta va ser el responsable del naixement d'en Cèl·lula Perfecte i de la resurrecció d'en Bu. Tot per culpa de les seves pulsions. Quan ens transformem en Superguerrers ens aproximem a l'estat del Saiyà primari. Tenim pensaments estranys, sobretot la primera vegada. Sóc molt poderós, però també sóc vell. He nascut dues vegades amb 60 anys de d'estudi de les meves pulsions. El meu fill, en transformar-se en Superguerrer, estarà força menys preparat. La calma d'en Goku esdevenia molt violenta en Superguerrer. Quan en Vegeta es va convertir estava preparat per delmar tot l'imperi d'en Freezer, però va preferir guardar les seves pulsions per als androides i el seu vell enemic. Amb gairebé la meva força podrien haver destruït el planeta en què vivien per simple inatenció.

—Éreu Saiyans purs. Els teus fills no tenen els mateixos símptomes quan es transformen en Superguerrer.

—És cert, però no són immunes. En Gohan, transformat en Superguerrer de segon nivell, va canviar radicalment.

De nou, el cap dels Namekians va reflexionar per tal de posar ordre en les seves idees:

—Tot això són excuses.

—Disculpi?

—Encara que el teu fill perdi el control, sempre serà el teu fill i serà força menys poderós que tu durant molt de temps. Sabràs fer-lo entrar en raó. El teu proper fill no serà un perill per a l'univers. Ets tu, qui l'ets...

—Li he dit que...

—...saps controlar-te, però tens por, oi? Notes una part obscura molt poderosa al teu interior que t'atemoreix. Insinues que el teu fill també la tindrà.

—Sóc un perill per a l'univers?

—Molt més que el teu fill. Podria ser que algun dia el teu infant t'hagi de posar al teu lloc.

—...

La Bulma no veié en Vegeku durant una bona estona. De fet, no la sorprenia. Mentre teclejava en el seu ordinador, va sentir darrere d'ella el sorollet característic de la teletransportació.

Ella no es va girar. Més aviat, estava una mica angoixada. En Vegeku va envoltar-la amb els seus braços i aproximà la seva boca a la seva orella. Va deixar passar un segon.

La Bulma mirava fixament enfront d'ella.

Els llavis d'en Vegeku es mogueren per dir quelcom a cau d'orella a la seva dona:

—Tens res en contra dels noms d'origen Saiyà?