DB Multiverse

Part 3, Capítol 36.

A l'espai ningú no et sent cridar

Traduït per Bardock

 

La Hanasia volava verticalment.

 

Quan va haver arribat a certa altura, va notar el mal característic a les seves orelles i al seu nas, però continuà cap amunt tot i que cada vegada patia més i més dolor. Es va transformar en Superguerrera, va evitar respirar i tot dolor va esvair-se. Havia arribat allà on cap Guerrer de l'Espai no seria capaç sense ser malferit. Un lloc on el migdia esdevenia més i més fosc. Era de nit. El dia romania a baix, al sòl.

 

Això la sorprengué: el sol brillava tota l'estona encara més fort que abans, però res al seu voltant —a part d'ella mateixa— estava il·luminat, atès que no hi havia res tret del sol situat avall. Amb tot, el dia no podia continuar si no hi havia aire... Va esguardar les estrelles. En realitat, li havien dit que cadascuna d'elles era un sol. Els mons al voltant d'aquells sols eren com illes per descobrir. Potser eren més fàcil de trobar que una simple illa, ja que les darreres habitualment s'amagaven —en la curvatura del planeta, però la Hanasia no ho entenia—. Així, només calia dirigir-se vers el punt lluminós.

 

Evidentment... n'hi havia milers! Però els invasors no devien d'estar gaire lluny. Aniria a l'estrella que més lluís i un cop allà ja se'n sortiria. Va partir a tota velocitat en la foscor tot creient que podria estar una o dues hores sense respirar.

 

 

Sense gravetat per retenir-la, sense aire per alentir-la, la Hanasia continuà accelerant durant diversos minuts engolint distàncies monstruoses. Centenars de milers de quilòmetres més tard, va adonar-se que necessitaria respirar abans no es pensava. Quan ja duia un milió de quilòmetres va pensar a fer mitja volta. Va girar la testa i va veure el seu lloc de partida, el qual era una petita rodona lluminosa aparentment més petita que la lluna plena. Mentre l'observava accelerant, va advertir que disminuïa. Sí, ella es desplaçava molt ràpid. Immensament ràpid en el buit espacial sense que res l'aturés. Va recuperar l'esperança i accelerà vers l'estrella més brillant respecte les altres.

 

Tot el seu cos li demanava amb insistència que respirés i ja no veia el seu planeta darrere d'ella. Amb prou feines hi veia un puntet. Per contra, el punt al qual es dirigia no havia crescut ni un pèl.

 

El seu cos llançà un reflex, va obrir la boca i inspirà.

 

Però no va passar res. Tot el seu instint es va alertar en un pànic pur. Com si s'estigués ofegant!

 

Mentre es dirigia en la direcció inversa, el punt que era el seu planeta no s'engrandia, sinó que continuava reduint-se! De fet, ella no feia res més tret d'alentir la seva acceleració. No havia completat encara la mitja volta considerant la velocitat que havia assolit. Va cercar, il·lògicament, respirar una vegada rere l'altra, fet que només va servir per empitjorar la situació.

 

La Superguerrera moriria d'una forma totalment estúpida.

 

Els Tsufuls, en adonar-se que la Reina dels Guerrers de l'Espai havia partit "pel seu propi peu" cap a altres planetes, primer van caure dels núvols, després dels seus seients i finalment es van esgarrifar.

 

Van decretar una nova situació d'urgència al bell mig de la festa de la victòria. Els seus detectors seguien en tot moment on es trobava la Hanasia. Però durant el temps en què triguessin a trobar una nau i llançar-la, ella ja començaria a deixar aquell sistema solar.

 

Es va decidir que els rebels, que posseïen una nau discreta en els límits del sistema, l'anessin a buscar. Estaven millor posicionats i, a més, un Tsuful estava present a la nau, cosa que reconfortaria a la Hanasia. Estaven feliços de veure en directe i de salvar-li la vida al lluitador més fort de l'univers. Els passatgers de la nau van fer cap a la direcció del presumpte emplaçament de la Guerrera de l'Espai.

 

Quan estaven a punt d'arribar després de nombrosos i feixucs minuts, van trobar el cos inert i no lluminós de la Guerrera de l'Espai. Tots els seus visatges s'enfosquiren, conscients que la seva nova missió seria la de recuperar un cadàver. Tothom sabia que un guerrer poderós només era capaç de sobreviure a l'espai uns minuts més que una forma de vida corrent, però havien tingut esperances amb aquesta Superguerrera.

 

Una maniobra eficaç la va fer entrar a la resclosa. Van omplir-la d'aire i van llançar una descontaminació amb radiacions. En efecte, un objecte estel·lar no està protegit per una capa d'ozó i rep permanentment tots els raigs del sol, els més perillosos del qual són normalment filtrats per l'atmosfera. Potser l'aura de Superguerrera l'havia protegit, però, tan bon punt havia perdut la consciència, tots els perills de l'espai havien recaigut a sobre d'ella. I si el seu cos no havia estat destruït pels efectes del buit era gràcies a l'increïble resistència d'aquella raça.

 

Van carregar el cos lleuger de la Reina sobre el pont després d'enretirar la gravetat artificial i es van afanyar a guarir-la amb els mitjans de què disposaven. Després d'alguns electroxocs, un passatger, amb llàgrimes als ulls, confirmava que el seu cor bategava!

 

El més important ja estava fet. Mentre ella restava inconscient amb la seva pell bullint i les seves nombroses ferides internes a causa del petament dels seus vasos sanguinis, el metge de bord fou alleujat en confirmar finalment que havia sobreviscut gràcies als seus poders.

 

Vosaltres, lectors, no ho havíeu dubtat ni un moment, però imagineu-vos durant un instant el drama afrontat per la tripulació!

 

Un dia més tard, la tripulació va arribar al port espacial Tsuful situat al bell mig de l'oceà. La Hanasia ja estava refeta.

 

—Quina constitució! —remarcà un oficial, ja que ella semblava tan fràgil...

 

Els Tsufuls eren menuts i llargueruts amb músculs suficientment grossos per mantenir-se dempeus en aquella gravetat, encara que per els Guerrers de l'Espai els semblaven increïblement esquifits.

 

La major part de la tripulació romangué a la nau. Sols el més fort d'ells, equipat amb flotadors portàtils que li permetien dividir el seu pes entre quatre, va sortir amb el Tsuful i la Reina. Mentre caminava va haver de lluitar per no esclafar-se contra el sòl.

 

—El seu viatge no ha estat pas bona idea —va dir-li la Chiin-Lee a la Hanasia, la qual tenia migranya i nàusees.— Ha de comprendre, Sa Majestat Hanasia, que els altres mons són lluny, lluny, immensament lluny del nostre. És per això que viatgem amb naus dotades d'aire respirable.

 

—Però jo sóc molt més ràpida que les vostres naus —va respondre la Hanasia.

 

—Sí, però... en resum... no a l'espai.

 

—Aleshores en vull una.

 

—Primer s'ha de recuperar... sisplau! Les seves ferides internes a causa de la radiació són més greus que les ferides del combat que acaba de disputar! És extraordinari que encara continuí viva. Ha de reposar i curar-se, Reina me... nostra.

 

La Hanasia va frunzir les celles al mateix temps que la seva visió esdevenia difusa.

 

—Combatrà els altres invasors abans no arribin aquí. Li prometo que evitarem els combats a casa nostra, ja que és el que tots volem. Però d'aquí a un temps. Sabem que encara no són a prop d'aquí. Accepti la nostra ajuda.

 

—D'acord... d'aquí a un temps... —digué ella mentre abandonava la plataforma.

 

—Dispensi! No se'n vagi a casa seva volant! L'hem de portar!

 

«És indomable. Però la necessitem per afrontar la pitjor de les catàstrofes!» va pensar la Chiin-Lee.

 

 

A la sala del tron, l'anunci de la mort de l'Ice Kurima fou terriblement dolorosa, sobretot per al missatger.

 

Si en Blizzard, amb la seva terrible i poderosa aura, esclafava el cos de l'anunciant però no causava més destrucció, en Frosty, el més gran, va deixar sortir el seu odi sense contemplacions.

 

—Quina colla d'incompetents! —va bramar.— Preparem les millors trampes i enviem el nostre millor exèrcit i no en deixem ni rastre! El general i el nostre germà, eliminats! És delirant!

 

En Frostry estava frustrat perquè les naus almiralls que havia enviat a la batalla s'havien rendit o havien estat destruïdes pel petit exèrcit dels Tsufuls i ja no hi havia cap responsable per despatxar.

 

Només esperava una cosa. Que un dels ocupants de la cort l'interrompés o respongués als seus crits. Aleshores, el polvoritzaria. Però com que tots eren conscients del perill, ningú no va gosar badar boca i tots estaven en posició de retirada contra les parets.

 

 

—On és l'Snower? —vociferà a la sala i també al seu pare.

 

—L'Snower està restablint l'ordre a tota la zona Est de la galàxia —va dir en Blizzard atès que ningú de la sala no hauria estat capaç de respondre aquella pregunta simple—. És a dues setmanes d'aquí.

 

Efectivament. Els governs rebels eren cada vegada més nombrosos. I en aquella zona, l'imperi dels Dimonis del Fred era gairebé com un record fugaç. L'Snower, un contingent de l'exèrcit, i alguns guerrers de la cort havien partit per refrescar-los la memòria. En dos dies havien devastat tres planetes sense miraments. Un quart planeta, gairebé habitat en la seva totalitat, fou destruït des de la distància pel Dimoni. Aquestes mesures van posar al seu lloc aquells nous rebels.

 

L'Snower, a causa de la urgència de les represàlies, podria haver tingut cura a tornar, però trigaria algunes setmanes a arribar. I en Frosty no volia esperar-lo.

 

—Soc més fort que els meus dos germans petits junts —va dir en Frosty calmadament—. Destruirem el planeta i esclafarem aquell Superguerrer a l'espai. Tant se me'n fum si no pot respirar!!

 

Era un pla covard? O, simplement, justificat?

 

—Val a dir, però, que adoptarem totes les mesures de precaució possible enfront d'aquest planeta i tot el que l'envolta, és a dir, trampes i paranys. M'emportaré l'estadi espacial. Així com l'Avoka. I en Yikoum. I... a vosaltres deu.

 

L'estadi espacial s'assemblava a primera vista al petit planeta d'en Kaito del Nord que tots coneixeu. Força més gros però incomparablement més petit en comparació a un planeta habitable. Tenia la seva pròpia atmosfera i es conduïa com una nau. Pocs combatents eren útils a l'espai i un estadi d'aquella mena era el lloc idoni per lluitar entre dos planetes. Des d'allà, l'Avoka podria destruir les naus almiralls. Quant a en Yikoum, podia durar gairebé una hora a l'espai.

 

Van marxar aquella mateixa nit. Amb tot, els exèrcits adversaris no tindrien el temps necessari per organitzar-se ni la Superguerrera el temps suficient per recuperar-se del seu combat.

 

 

—Senyors, l'ocasió que estàvem esperant per fi ha arribat.

 

L'orador estava tot somrient en la nau furtiva que transportava l'elit rebel. Estaven a punt de revertir la situació després de delmar únicament les petites esquadrilles per tal de mantenir la discreció. Sobretot el pla amb l'espasa d'en Krämm els hi donava esperances.

 

—En Blizzard es trobarà sol a la sala del tron. De l'elit més temible només quedarà la Dijicharate. Sens dubte, una adversària poderosa, però res de l'altre món en comparació al nostre gran equip. Els altres guerrers de la cort no us causaran problemes.

 

—Segur que no es tracta d'un nou parany? Algunes persones dubten que ataquem el palau de l'emperador.

 

—Ha, ha. No. Ho hem verificat una vegada rere l'altra. L'Snower es troba a dues setmanes del palau mentre que nosaltres hi som a vuit dies. En Frosty i els altres dos de l'elit de la cort fan via cap a Plant. Hem verificat cada informació a partir de dues xarxes diferents.

 

—Entesos. Quants Bothans han mort per tal de fornir-nos amb aquesta informació?

 

—Disculpa?

 

—Res... res... ho sento.

 

—O sigui que —va intervenir en Kräam d'Istaal alçant el puny—, matarem l'emperador i prendrem possessió de la capital! Aquest serà el cop més gran de tots els temps contra l'imperi! Amb l'excepció, és clar, dels dos combats extraordinaris d'aquell Superguerrer Llegendari de l'Espai, tot sigui dit! Li desitgem molta sort en el seu encontre contra el tercer fill maleït dels Senyors Dimonis!!

 

La tropa ignorava l'estat gravíssim de la Hanasia, ja que era mantingut en secret.

 

Tots van fer un hurra i van partir cap al planeta capital.

 

—On és en Bourgo, el Namekià? —va preguntar un dels lluitadors.

 

—Es va quedar enrere en la nostra darrera escala. Crec que ha pres una nau en algun lloc i ha partit pel seu compte.

 

—Hagués preferit que no anés a la seva... Els Namekians són molt receptius i crec que hauria estat l'actiu ideal contra la Dijicharate. Personalment, em matarà set vegades abans no pugui apercebre la seva ombra. Recordeu que la seva velocitat i la seva discreció li permeten d'eliminar adversari força més poderosos que ella!

 

—No t'atabalis, no podrà amb tots nosaltres. Ja saps que hi ha un heroi en aquesta nau.

 

L'Yshar era anomenat "heroi" en el seu planeta, però en aquell grup es sentia realment minúscul. No perquè temés la Dijicharate. Comptava amb en Krämm i amb d'altres perquè s'ocupessin d'ella, sobretot amb en Bourgo. El que l'espantava eren tots els altres guerrers de la cort! Ningú no obtenia aquell títol així com així.

 

A l'imperi, hi havia els soldats rasos, després els "lluitadors" o "guerrers", hàbils en arts marcials i capaços de disparar boles d'energia, volar, etc. Un combatent així era capaç d'erradicar un poble sencer de gent normal i corrent i generalment comandava una desena de soldats encara que preferís lluitar sol.

 

Per sobre dels lluitadors estava directament l'elit. Aquesta podia assolar amb el revers d'una mà tota una regió. El fet que algunes elits s'haguessin fet matar una a una a Plant contra els Guerrers de l'Espai transformats en monstres gegants, donava una idea del poder que tenia un exèrcit Saiyà. Qui comandés i conquerís aquells éssers seria segurament invencible...

 

L'elit només era superada pels guerrers de la cort. Els seus nivells variaven des d'enfosquir el cel d'un país sencer fins a destruir tot un planeta. Els darrers es comptaven amb els dits d'una sola mà i el seu nom era conegut arreu de l'imperi.

 

L'Yshar no havia tractat mai de destruir un país. No se'n creia capaç. Si més no, havia estat considerat directament d'elit dins la rebel·lió. Tot perquè havia defensat el seu planeta contra un grup d'invasors. Posteriorment, es va assabentar que hi havia hagut dos guerrers de la cort. Els més febles, però.

 

Després de tot, el comando d'en Chili estava constituït simplement per quatre guerrers de la cort. Aquests havien capgirat la batalla de Plant, no? Però al mateix temps, oi que eren ridículs davant d'un Dimoni del Fred o d'un Superguerrer? Sense tenir en compte això, el general Chaterton havia sigut molt més eficaç que tot el comando plegat.

 

L'Yshar es va marejar reflexionant sobre tot això.

 

 

La Hanasia, igual que qualsevol Guerrer de l'Espai, detestava estar estirada sobre un llit.

 

Havia d'admetre que s'havia forçat massa i que quan s'aixecava l'envaïen les ganes de vomitar i el vertigen. A sobre, una pèrdua total de les forces feien que s'hagués de tornar a ajeure's de vegades sobre el sòl.

 

Sospitava que era a causa d'un producte que la feia dormir subministrat pels curadors.

 

En el palau Reial Saiyà no eren els Tsufuls qui la cuidaven. La Chiin-Leedaixonses havia marxat a contracor i el grup l'havia deixada amb uns robots, uns éssers freds i brillants que no parlaven però que eren prou eficaços construint i guarint.

 

Gràcies a la màgia dels Tsufuls, la Hanasia podia veure imatges funeràries de la guerra. La gent ho havia fet força bé mentre ella es perdia en l'espai. Es repetia una vegada rere l'altra que la seva absència com a reina havia estat un gran error. Alguns rumors apuntaven que era morta i no podia contradir-ho presentant-se en l'estat en què es trobava. Es trobava tan dèbil que no guanyaria ni un sol desafiament!

 

Per ventura, la reconstrucció de la capital, el dol pels centenars de morts -el dol era força insòlit per als Guerrers de l'Espai, però amb un nombre com aquell de morts van sentir la necessitat de fer-ho comunitàriament—, els nombrosos ferits i el xoc de la batalla, van tranquil·litzar políticament parlant als Guerrers de l'Espai. Tenien moltes coses a explicar als seus amics, sobretot si havien format part d'aquells "Oozarus diürns", escoltar i curar en lloc de pretendre esdevenir Rei.

 

La Chiin-Lee intentava parlar amb ella diàriament, però la Hanasia preferia evitar la conversa amb aquella persona amb qui no tenia res en comú. Malauradament per a la darrera, que somiava ser la seva amiga.

 

Una setmana més tard, la Hanasia va aprofitar la trucada quotidiana per dir que si ella es seguia sentint estranyament fatigada a l'endemà, sabria que seria la seva culpa i que destruiria tots els robots.

 

Això no va estranyar gens ni mica a la Chiin-Lee, la qual havia demanat dos dies abans que la deixessin de drogar.

L'arribada imminent del més poderós dels Dimonis del Fred feia esgarrifar a tothom i tots els estrategs advocaven perquè un nou pla almenys tan eficaç com el precedent es pogués desenvolupar.

 

Però amb una Superguerrera fora de combat, les possibilitats de victòria semblaven ser força menys elevades. La Hanasia no n'estava al corrent. Els Tsufuls rumiaven. La Tchin va arribar a la conclusió que la inquietud reduiria les seves possibilitats de curació. Era evident que no coneixien el seu temperament, ja que aquest tipus de persona, amb la promesa d'un perill imminent, accelerava la seva recuperació!

 

De moment, però, tothom es rosegava les ungles, les urpes i fins i tot els lòbuls de les orelles, que els hi creixien indefinidament.

 

En una sala de reunió amb dirigents Tsufuls, així com rebels d'altres mons en forma d'holograma i un robot que servia cafè —als hologrames, òbviament, era inútil—, les idees volaven juntament amb l'intercanvi d'informació. Però la solució seguia oculta.

 

—Hem d'atomitzar el seu estadi espacial! El seu escut és tan impressionant?

 

—De fet, sí. A més, els guerrers presents allà poden desviar i/o aturar fàcilment tot atac energètic o míssil provinent de tan lluny.

 

—De totes formes, no tenim cap més sortida. Hem d'enviar el nostre exèrcit al seu encontre.

 

—Lluitar sobre el seu terreny?

 

—El nostre terreny és destructible i tota la població Tsuful hi viu, allà. Aquests dimonis destrueixen planetes per esmorzar.

 

—Però el nostre és força més resistent, oi? He llegit que els planetes habitats de l'imperi són menys densos i tenen una gravetat deu vegades inferior a la nostra! Podria ser que...

 

—Que res, Senyoreta. No hi ha cap diferència tenint en compte el seu nivell de poder.

 

Van ponderar l'idea d'enviar el seu exèrcit a l'espai.

 

—No tenim bucs de guerra per a això? Oi que els nostres caces funcionen per l'espai? —va fer un Tsuful.

 

—Podem transportar tropes, robots i canons... però no, els nostres avions serien inútils. Tots volen gràcies al magnetisme de Plant.

 

—Com podem fer que els Guerrers de l'Espai entrin a les nostres naus? —va demanar el mateix Tsuful.

 

—Què? Confia en ells? —s'indignà un responsable que pronosticava el caos.

 

—Els Saiyans no són carn de canó! —s'exclamà un tercer.

 

—Han d'involucrar-se en la guerra! Sobrepassen el nostre exèrcits amb les seves llunes falses!

 

—No creu que ja hi ha prou morts?

 

—Un moment! Prou d'argumentacions estèrils. De moment, continuarem proposant idees. Ja les debatrem després.

 

—Després de la guerra, és clar! Els nostres fills viuran sobre els cadàvers d'una espècie sencera sacrificada per una causa que no els concerneix, manipulats per...

 

—No en feu un gra massa. Tot el nostre planeta està en perill! La civilització Saiyana val igual que la Tsuful! A més, és normal tenir una preferència nacional. La població està amb mi encara que no gosi dir-ho. No tinc por de donar la cara davant d'una raó políticament correcta!

 

—Em pensava que havíem de deixar de banda l'egoisme, però veig que vostè està fet a l'antiga. El seu discurs em recorda a les hores més nauseabundes de la nostra història.

 

—Quan les clavegueres eren plenes a vessar fa 25 anys?

 

Un so estrident va interrompre el debat fora de to dels Tsufuls.

 

—Ostres, això és el que fa aquest botó —digué falsament sorprès un holograma violeta, els ulls del qual eren difícilment perceptibles. I quan es pensaven que els havien trobat, es tractava de les fosses nassals.

 

Tots es tombaren vers ell. Tret del robot, que no tenia modals.

 

—Estimats Tsufuls. La vostra discussió plena de vida demostra les vostres preocupacions saludables i el perill que us imbueix. Sou molt civilitzats i és un plaer escoltar-vos. He vist les vostres creacions i he escoltat les vostres músiques. Tot plegat és magnífic. Jo i totes les persones que us han conegut en primera persona o de lluny reconeixen les vostres qualitats.

 

Un de dos Tsufuls s'enrojolaren.

 

—Però hi ha una altra cosa que és obvia i que concerneix a tot l'honor de la vostra gent, en pau des de fa tant de temps, i és que no sabeu fer la guerra.

 

Va deixar passar un silenci.

 

—La guerra és bruta, traïdorenca i injusta. No coneix vencedors.

 

La Chiin-Lee va obrir la boca per respondre però la va tornar a tancar. Va comprendre que, si salvaven el seu planeta i eliminaven els Dimonis del Fred, les seves pèrdues serien tan nombroses que seria difícil de veure's com a vencedors.

 

—Continueu enumerant les vostres opcions. I nosaltres ens ocuparem del pla de batalla. Doneu-nos-ho tot. El nostre objectiu també és el vostre: la vostra supervivència i la mort d'ells. Per a dur-ho a terme... caldrà sang.