DB Multiverse

Capítol 8: Amb un pes menys a sobre.

Traduït per Rei Vegeku

En Vegeku no s’ho podia creure. Al llarg de la seva vida havia vist molts paisatges esplèndids, però el que tenia en aquell moment davant dels seus ulls estava a un nivell molt superior. I pensar que tot aquell planeta era seu... En Kibitoxin interrompé el seus pensaments:

—Aquest planeta és perfecte: el sòl és molt ric i fèrtil ja que no s’hi ha cultivat mai res i l’aire és tan pur com el del Regne dels Déus. De fet, som els primers ésser amb ús de raó que hem trepitjat aquest planeta. A més a més, no hi ha perill de ser descoberts. Com pots veure hi ha algunes bestioles, però no són res de l’altre món, són inofensives. Encara que aquest planeta no sigui gaire gran, serà suficient per fer créixer les mongetes màgiques que et fan falta per alimentar-te. Hem calculat que, si fa no fa, podràs cultivar un milió de mongetes a l'any.

—Increïble... —era l’única paraula que en Vegeku podia pronunciar alhora que mirava al seu voltant amb ulls d’admiració. Amb els mateixos ulls d’un nen a qui li acaben de regalar la joguina que feia tant temps que esperava. En Kibitoxin rigué:

—Tornarem més tard. Assegura’t de memoritzar aquest lloc.

En Vegeku assentí, gravà l’espai al seu cervell i finalment van desaparèixer. Quan el Saiyà obrí els ulls ja es trobaven al Regne dels Déus. Li digué a en Kibitoxin:

—Doncs, ja me’n puc anar cap a casa meva?

—Sí —li donà el seu mentor el vistiplau amb un somriure—. Parla el que hagis de parlar amb la teva família, després torna cap aquí i explica’m què faràs en el teu planeta. Aleshores, decidirem què farem, sempre d’acord amb...

—Perfecte!

En Vegeku es col·locà els dits índex i cor al front i pensà en la sala d'estar de la Corporació Càpsula. Va adreçar un últim somriure al seu mentor i va desaparèixer. Quan en Vegeku ja s'havia esfumat, en Kibitoxin sospirà profundament. Apareixent del no-res, el Venerable Kaitoxin caminà cap a ell i preguntà:

—I bé!? Com ha anat?

—Molt bé... Per cert, li he de comentar una cosa molt important...

El Déu ancià arrufà les celles amb un aire molt seriós. Murmurà:

—Crec que sé a què et refereixes. Però digues.

En Kibitoxin s’assegué i oferí al seu superior a fer el mateix, després començà a saturar-lo amb informació. El Venerable Kaitoxin assentia i seguia arrufant les celles mentre escoltava...

La Bulma, estarrufant-se al sofà pensava sobre en Vegeku i el seu futur. Què se’n faria d’ell? Què passaria amb ella? I amb en Trunks, la Chichi, en Gohan i en Goten? Només el temps ho diria. Es girà i va notar una corrent d’aire i, amb molta mandra, aixecà el cap per veure d’on procedia. Els seus ulls es trobaren amb els d’en Vegeku, encara amb els dos dits al front i un somriure als llavis. Li picà l’ullet. La Bulma estava tan feliç que se li tirà als braços.

—Ho has aconseguit! Sabia que ho faries en un tres i no res! Com ha anat? Tens gana?

—Hola! —interferí en Vegeku—. No em facis tantes preguntes de cop. Sí, ja he acabat i tinc moltes coses a dir-te. I sí, també tinc molta gana!

La Bulma rigué i li tornà la picada d'ullet:

—Doncs la xef Bulma prepararà els seus millors plats exclusivament per a tu! I mentre cuino em podries explicar què ha passat durant aquests quatre dies!

Anaren a la cuina i en Vegeku explicà amb pèls i senyals el seu entrenament alhora que la Bulma preparava quinze plats al mateix temps. Dues hores després estaven asseguts per menjar. El Saiyà es decidí a parlar de l'afer que més maldecaps li portava:

—Escolta'm, Bulma. T'he de dir una cosa molt important —digué entre cuixa i cuixa de pollastre.

—Sobre què? —preguntà ella, tot i que podia endevinar de què es tractava.

—Sobre amor. Ara fa uns quants mesos que existeixo, i ja he pogut valorar la situació: què vull, on vull anar, què penso, i... també a qui estimo.

—I doncs? —estava nerviosa per saber la resposta.

—Ja et vaig dir que el petó de l'altre dia no va ser un accident. Em venia de gust. I ara vull viure amb tu i tenir una relació sense haver d'amagar-nos. Et puc assegurar que no és en Vegeta qui expressa els seus sentiments; sóc jo.

En sentir allò, la Bulma va notar com si la felicitat estigués a punt d'envair-la. Ella també s'havia enamorat d'en Vegeku, i no pas del Vegeta que vivia al seu interior. Adorava els seus costums, les seves expressions, i els seus gestos característics. N'estava segura. Li agafà les mans i, mentre les llàgrimes li regalimaven tot i que somreia àmpliament, digué:

—Sento el mateix! Vull dir... Sé que pot semblar un clixé però noto el mateix que tu perquè sento el mateix! També vull que visquis aquí...

—Però... Ja podràs aguantar que marxi un cop cada dos dies? I què passa amb el meu estat de 'casat' amb la Chichi?

—Ja fa temps que ho he superat —respongué la Bulma—. Sincerament, no m'importa. La resta de dies seràs aquí, i això és el que compta!

En Vegeku li somrigué, recordant que en Vegeta no era gaire sovint a casa. Van decidir explicar-ho a tothom al mateix temps; així no haurien de repetir-ho una vegada rere l'altra i no rebrien trucades de gent que acabava de rebre la notícia. Aquell mateix vespre van trucar tota la colla per dir-los que vinguessin. Una hora després, els Guerrers Z ja eren allà. La Bulma els demanà que seguessin a la sala d'estar, com acostumava a fer sempre que havia de compartir notícies importants. En Vegeku començà a parlar i ella s'assegué al seu costat:

—Escolteu, he decidit tenir una relació amb la Bulma. És la persona que estimo.

Tothom va somriure, però ningú no es va sorprendre.

—Bé, era tan evident com tenir un nas al ben mig de la cara! —digué la Chichi, tot llançant una mirada de disculpes a en Krilin, que respongué encongint-se d'espatlles.

—Però hi estàs d'acord, Chichi? —preguntà la Bulma, preocupada.

—Oh, i tant! No estic enamorada d'en Vegeku, s'assembla massa al teu marit! —bromejà ella.

La Bulma sospirà alleujada. Temia que es produís una crisi, com la que va haver d'afrontar quan la Chichi es va assabentar del petó. Però, pel que semblava, la Chichi també havia arribat a un conclusió amb els seus sentiments. La Bulma havia preparat unes broquetes que tothom es va afanyar a agafar abans no se les cruspís l'afamat Guerrer de l'Espai. Fou un vespre tranquil i agradable. Ja al final, en Vegeku reuní els convidats per parla'ls-hi sobre el seu nou planeta.

—Ara, hem d'organitzar quatre coses per al planeta on conrearé les mongetes màgiques.

Va fer una pausa per assegurar-se que tothom l'estava escoltant i continuà:

—Al començament necessitaré ajuda. Chichi, tu podries ajudar-me a delimitar les parcel·les; nois, vosaltres em podeu ajudar a sembrar...

—No et preocupis, Vegeku —digué la Chichi amb un somriure—. Saps què? Aniremt tots al teu planeta per un període de temps indefinit. Un cop allà plantarem les primeres llavors i després ja veuràs si et fa falta tenir gent treballant per a tu...

—Jo em podria encarregar dels sous! —s'oferí la Bulma.

—En qualsevol cas, no et preocupis per això —repetí la Chichi—. Has fet moltes coses per nosaltres. És el mínim que podem fer.

Tothom assentí i digué que tot aniria bé. En Vegeku els somrigué a tots. Se sentia alleujat. Abans de marxar, l'A-18 li picà l'ullet i ell respongué amb un somriure murri i dient-li adéu amb la mà.

Tenia una càrrega menys a sobre. Se sentia com si hagués fet un gran pas endavant.

Quan va ser hora d'anar a dormir, en Vegeku tenia vergonya. La Bulma li preguntà:

—Què et passa?

—Bé... Suposo que dec haver perdut el costum...

—Au, va! No se't menjaré pas —rigué mentre picava l'espai buit del seu costat.

En Vegeku esbufegà, es va treure la samarreta i els pantalons i s'estirà al llit. La Bulma li posà una mà al seu tors i el començà a acariciar. Per algun motiu, el Guerrer de l'Espai estava una mica nerviós. La Bulma tornà a preguntar:

—Què et passa?

—No ho sé. Jo... —balbucejà en Vegeku.

La Terrícola rigué efusivament i lliscà la mà fins a l'estómac d'en Vegeku. Aquest encara es posà més tens. Ella va bufar suaument el seu coll i sentí un calfred. Com eren una parella formal, no passava res si... La Bulma li besà el coll i féu un lleu sospir. Després del coll, pujà cap a l'orella, on també li va fer un petó i un sospir més suau però més intens que l'anterior. Ella va riure maquiavèl·licament. Aparentment, les seves carícies i els seus encants no el deixaven indiferent. Es va posar a sobre d'ell. La mirada del Saiyà estava encesa. En Vegeku tampoc no veia cap impediment en tot plegat. Posà les mans als malucs de la seva esposa i els començà a acariciar mentre ella li besava el pit com si fos una ràfega de papallones. Aquella seria una llarga i intensa nit.

Quan en Vegeku obrí un ull, el tornà a tancar quasi immediatament ja que la intensa llum el molestava. La Bulma tenia un immens finestral que donava a una imponent balconada: no hi havia res millor per permetre l'entrada del sol a la sala. En Vegeku es passà una mà pel front i somrigué en recordar tot el que havia passat feia poques hores. La Bulma encara estava dormint, amb el cap a sobre el pit del seu estimat. En un acte de tendresa, en Vegeku li acaricià la galta i la besà al front. Aquella carícia la despertà. Pestanyejà i badallà abans d'aixecar el cap per fer un petó a en Vegeku. Aquest últim s'aixecà i digué delicadament:

—He d'anar a veure en Kibitoxin...

En Vegeku va obrir els ulls i es posà dos dits al front. Ja tornava a ser al Regne dels Déus. En arribar no hi havia ningú, però podia notar com l'energia d'en Kibitoxin, que s'havia adonat de la seva presència, s'apropava. Pocs segons després ja el tenia plantat davant seu, somrient com sempre.

—Doncs, ja has pensat com t'ocuparàs del teu planeta?

—Sí —respongué en Vegeku amb un petit somriure—. La meva família i jo anirem allà durant un període de temps indefinit per tal de cuidar-nos de les plantes, de les instal·lacions i tota la pesca...

—Quan teniu planejat marxar?

—El més aviat possible. Com més aviat estigui fet, més tard em moriré de gana...

—T'entenc. Perfecte, doncs. Domines la meva tècnica a la perfecció; pots administrar el teu planeta com tu vulguis.

En Vegeku li ho va agrair amb un somriure. Li posà la seva mà a l'espatlla i, mentre els seus llavis formaven un somriure sincer, va dir:

—Mai no et podré estar prou agraït per tot el que has fet per mi.

—No et preocupis, no és res això —respongué en Kibitoxin—. Ja ho saps, comparat amb la mort d'en Bu, això és el mínim que puc fer.

En Vegeku li donà les gràcies un cop més abans de desaparèixer. En aquell moment arribà el Venerable Kaitoxin i digué:

—No sembla malvat...

—Ja ho sé, però... —balbucejà en Kibitoxin que ja no somreia com de costum.

—Ja ho entenc. Et refereixes al seu poder, oi?

En Kibitoxin, amb els punys tancats, assentí.

La Bulma, estava asseguda esperant el seu amor. Sabia que no trigaria gaire, però tot i així temia el que pogués succeir. S'aixecà i començà a preocupar-se, just quan ell aparegué davant seu. Ella li llançà una mirada inquisitiva, a la qual en Vegeku va respondre inclinant el cap. Ja sabia què volia dir. Ja podien marxar...

En Trunks sempre havia estat un noi tranquil i intel·ligent. Quan tenia l'edat que tots els nens es dediquen a córrer per tot arreu i a xutar les joguines que els molesten, ell simplement s'asseia i analitzava els problemes amb el seu cervellet de nen. Va ser ell qui va ajudar en Goten a finalitzar el seu primer trencaclosques de 15 peces; va ser ell qui va trobar les claus que la seva mare havia perdut; va ser el primer en aprendre a volar; també va ser ell qui va tenir la idea de disfressar-se durant el Torneig d'Arts Marcials; i va ser ell el primer en entendre els moviments que requeria la fusió. En poques paraules, era un nen superdotat.

Per tant, sabia perfectament que, per aconseguir informació, havia d'escoltar d'amagatotis els seus pares. Evidentment, després informava a en Goten. D'aquesta manera, els dos nanos van ser els primers a saber el dia de sortida. Quan en Vegeku va tornar, foren els primers en saber que la sortida era imminent. En Goten i en Trunks estaven radiant d'alegria darrere del sofà. El primer que en Vegeku va dir en tornar va ser:

—Vosaltres dos! Ens esteu espiant?

Els dos nanos es van sobresaltar tant que el sofà es va tombar. En Vegeku preguntà:

—No heu pensat que sóc capaç de detectar la vostra energia per molt que l'amagueu, oi?

—Hmmm... —balbucejà en Trunks.

—Doncs, quan marxem? —preguntà tot feliç en Goten.

—De seguida que tothom sigui aquí. Compto amb vosaltres per anar-los a buscar o els aviso jo mateix?

—Compta amb nosaltres! —cridaren els dos a l'uníson alhora que sortien disparats.

En Vegeku sospirà profundament.

—Tindrem un parell d'hores de tranquil·litat...

A fora, els dos nois volaven a tota velocitat a través dels núvols.

—Ei Goten! Tu vés a avisar la teva família, jo aniré a buscar en Krilin!

—Cap problema! Fins ara, Trunks!!

I amb aquestes paraules, els dos homenets van marxar en diferents direccions.

A en Goten li encantava la sensació del vent xocant contra la seva cara. El seu cor estava tan ple d'emoció i de diversió que es transformà per poder volar més ràpid. Després de sobrevolar molts passatges, aterrà davant de casa seva. La Chichi va sortir cap a fora.

—Oh, el meu tresor. Com ha anat el cap de setmana amb en Trunks?

—Mare, el pare ha tornat. Ja marxem!

—D'acord, deixa que em prepari. I, Goten...

—Sí, mare?

—Fes que el teu cabell torni a ser negre. El cabell ros et fa semblar un perdulari.

El cabell d'en Goten es va aplanar, es posà la mà darrere i, rient per les butxaques, digué:

—Ostres, és veritat. Perdona'm...

En Trunks estava volant a tota velocitat cel a través. Durant una estona es va afegir al vol d'uns ocells que circulaven per sobre els oceans fins que va veure l'illot del Follet Tortuga. En aterrar, exclamà:

—Krilin! Follet Tortuga! A-18!

Els tres sortiren cap a fora. L'A-18, que duia la Marron en braços, el saludà:

—Trunks, què hi fas per aquí?

—Ja marxem! El pare ha tornat del Regne dels Déus i ja està tot a punt!

—Perfecte! —exclamà en Krilin amb un somriure d'orella a orella.

—Em sap greu, però jo no podré venir —digué tristament el Follet Tortuga.

—Per què, mestre? —preguntà el pare de la Marron.

—Si marxo, qui cuidarà la tortuga?

—Ella també pot venir —respongué el seu deixeble.

El Follet Tortuga sacsejà tristament el cap.

—De veritat que no puc venir... Que potser l'A-18 desitja que vingui amb vosaltres? —preguntà el vell luxuriós, amb les galtes ben vermelles i amb la sang rajant-li del nas.

L'androide pegà el vell mestre molt fort i digué:

—Ni en somnis, estúpid vell verd!

El Follet Tortuga, tot i que tenia el cap enterrat sota la sorra, aconseguí fer un sospir i digué:

—En aquest cas, marxeu... Ja sé el que penses de mi...

Van fer una última ullada a la Kame House i marxaren volant.

Quan ja no eren més que un puntet al firmament, el Follet Tortuga s'aixecà i entrà cap a casa per engegar el seu nou ordinador.

—Ha,ha,ha,ha... Tindré la casa per a mi sol durant uns dies, la qual cosa significa...

Somrient per sota el nas, inicià sessió al seu lloc web preferit, meeting.ball. Començà a omplir tots els camps amb la seva informació:

Home amb molta energia que busca noietes amb bons pits que vulguin amor vora el mar. Preferiblement que no siguin violentes i que els agradin les tortugues.

El Follet Tortuga esclatà de riure més fort mentre obria la seva bústia de correu.

Al mateix temps, en Trunks, en Krilin, l'A-18 i la Marron estaven sobrevolant l'oceà...

—Creus que el mestre se les podrà apanyar ell solet mentre som fora? —preguntà en Krilin, que sentia pena per ell.

—Fas broma, oi!? Aquell vell està perfectament capacitat —respongué l'A-18 despetadament envers el mestre.

Mitja hora després, aterraren davant de la Corporació Càpsula. En Trunks s'adonà que en Goten ja era allà, però encara faltava algú...

—On és en Gohan? —preguntà.

—No ho sé —respongué el seu germà, que potser no ho era de sang, però sí de cor—. Quan he anat a buscar la mare ell no hi era.

—Em sembla que havia fet plans amb la Videl —aclarí la Chichi.

—I no t'irrita que el teu estimat fill surti amb una noia? —preguntà en Krilin, buscant-li les pessigolles.

Tothom sabia que l'únic motiu pel qual la Chichi acceptava la Videl a la família era pel fet de ser rica. La Chichi va fer com si no hagués sentit res i preguntà a en Vegeku:

—Hauries d'anar a buscar-los.

El Saiyà assentí i seguidament va fer el típic gest que el duria a prop del seu fill. Va detectar-ne l'energia i seguidament desaparegué.

A l'habitació de la Videl, l'ambient feia saltar guspires. En Gohan, a sobre la seva xicota, la besava apassionadament. La Videl li agafà la mà i la posà al seu propi pit. En Gohan s'aturà excitat però avergonyit alhora:

—Vols que... nosaltres... ara?

La Videl es mossegà el llavi inferior i assentí.

—Sí que ho vull! T'estimo, Gohan!

Encès, el mig Saiyà començà a treure la samarreta a la seva xicota just quan notà una presència al seu darrere. Va saltar i va aixecar-se a corre-cuita en notar l'energia del seu pare. Aquest últim els mirava desconcertat. En Gohan exclamà:

—Pa... Pare? Però què pebrots fots aquí!?

—Perdona'm. Mai no m'hauria pensat que us trobaria a punt de... Encara sort que no he vingut 10 minuts més tard!

La Videl es va abaixar ràpidament la samarreta. Estava vermella com un tomàquet. En Vegeku els digué:

—Marxem cap al nostre nou planeta, veniu?

—Hmmm... D'acord —digué en Son Gohan.

—Dóna'm una estona per agafar quatre coses —remugà la Videl, agafant una bossa.

Els dos homes deixaren l'habitació evitant mirar-se. En Vegeku trencà el gel:

—Em sap greu haver-te interromput d'aquesta manera...

—No passa res... —respongué en Son Gohan molt avergonyit.

—Sí que passa... Especialment sabent que era el teu primer cop.

En Gohan va passar d'estar molt avergonyit a voler fondre's. Estava vermell com un pigot i s'adonà que, de cop i volta, les seves sabates s'havien tornat molt interessants. Se les va quedar mirant fins que va arribar la Videl.

—Perfecte, tot a punt. Marxem?

Els dos enamorats posaren les mans sobre el Guerrer de l'Espai, qui els teletransportà davant de la Corporació Càpsula. Finalment tothom havia arribat. En Vegeku va anar a buscar les llavors de les mongetes màgiques que el Mixet Murri li havia donat. Ja podien partir. La Chichi va intervenir:

—Per cert, no has posat cap nom al teu planeta.

—Ostres, és veritat —admetí en Vegeku—. Però tampoc no sé quin nom posar-li...

—Hi cultivaràs mongetes màgiques; podries anomenar-lo Màgic —proposà en Krilin.

—És poc original —sospirà la Bulma—. Anomena'l pel que representa. És més poètic!

En Vegeku es quedà mirant el terra mentre en Krilin matava la Bulma amb la mirada. El Guerrer de l'Espai va aixecar el cap amb un aire de determinació:

—Aquet planeta és la meva única esperança per evitar morir de gana. Per tant, podríem anomenar-lo Last Hope...

—Sona bé —digué la Chichi amb un somriure.

—Sona melodramàtic però sí, és maco —afegí la Bulma.

—Doncs som-hi! Rumb a Last Hope! —exclamà en Krilin, aixecant els braços de les dues persones que tenia al costat.

La Bulma col·locà una mà a l'espatlla d'en Vegeku, qui li somrigué abans de posar-se els dits al front. Va veure la verdor, el cel blau, els arbres majestuosos, la preciositat del lloc on la seva aroma li recordava la primavera...

I desaparegueren.