DB Multiverse

Capítol 9

Traduït per Bola de 8 estrelles

La mà de la Bulma es va quedar suspesa sobre el seu teclat...

L'angoixa palpable del relat del seu estimat Gohan tenia la desagradable conseqüència d'avivar la seva pròpia ansietat.

Estengué un instant el seu índex per fer reaparèixer el rellotge de la seva pantalla. Seguidament, va tornar a aturar un cop més el seu gest tot tremolant lleugerament.

Fou amb un moviment precipitat que atrapà la seva mà dreta amb l'altra mà per aturar aquell testimoniatge físic de la seva angoixa.

El sentiment de malestar que experimentava en aquell precís instant li lacerava el cor. Aquest li recordava una altre angúnia... un altre dolor que li estripava el pit amb urpes de glaç...

L'ombra freda del pressentiment de la mort d'en Vegeta enfosquia el seu front mentre una capa humida li enterbolia la mirada. Reprimia l'onada de sanglots que augmentava en força fent crida de tota la seva voluntat.

Els seus dits es llençaren de sobte per ordenar l'aparició del rellotge fatídic!

Durant un petit instant, que li semblà una eternitat, la sang de la Bulma pareixia cessar tot flux. Seguidament va fondre's, literalment, sobre el seu seient.

No hi havia cap més dubte. L'hora encara no havia passat. Quedaven més de cinc minuts. Havia estat realment toixa de retenir-se per verificar-ho!

Realment no valia la pena submergir-se en un estat com aquell. L'angoixa creixent de l'amenaça latent del relat d'en Son Gohan era, doncs, la culpable real d'aquella espantosa sensació.

La Bulma, de tota manera, no es penedia pas d'endinsar-se en la retransmissió d'aquella historia. El temps havia passat en un tres i no res. Sols cinc minuts més abans de retrobar la tranquil·litzant escalfor de la presència d'en Trunks.

I, a més, els devia bé a tots aquells herois que havien sacrificat la seva vida per a la supervivència de la humanitat. Ella era l'última guardiana de la seves memòries. Era important que les seves històries sobrevisquessin. Realment no mereixien que el poc que restava d'ells caigués en les profunditats de l'oblit.

A treballar!

Vist el poc temps que quedava, no podia distreure's si volia tenir una oportunitat d'acabar abans del retorn d'en Trunks.

Era poc probable. Mes aquest petit desafiament li retornà vigor i alleujament al cor.

Mentre el Guerrer de l'Espai examinava amb calma l'interior dels hemisferis sense denotar ni sorpresa ni por, aturant, fins i tot, l'emissió daurada que l'envoltava, en Babidi va emprendre, al preu d'un esforç laboriós, el fet d'arrossegar-se vers ell amb els globus oberts tot empenyent amb el que quedava dels seus braços mutilats.

Amb curiositat, en Son Gohan observava la penible reptació del que quedava de l'infame gnom que gemia tot progressant lentament:

—Bu? Contesta'm... Sóc en Babidi, el fill del teu creador... sóc jo qui t'ha permès retornar a la vida... Bu... Bu?...

En arribar a prop dels dos hemisferis, en Babidi es va recargolar per arribar a aixecar-se i estirar-se al màxima cap a dalt. Serrà les dents com si es concentrés per estendre el monyó del seu braç dret.

Sorprès, el jove guerrer observava com sofria i transpirava sota l'esforç i comprengué que no tenia l'energia necessària per vèncer la gravetat. Intentava fer bascular les closques per poder mirar a dins.

Mes no tenia prou força tampoc.

Compadint-se, en Son Gohan va fer bascular aquella que era més a prop d'ell. L'actitud de la lamentable criatura li confirmava que no hi havia cap altre perill.

Quan la vora de l'hemisferi era a prop del sòl, una espessa melassa rosa s'esmunyí lentament amb un soroll viscós. Aquella matèria singular emanava una forta olor semblant a una barreja de llaminadures i floridures.

Mentre en Son Gohan prenia cura de no tocar-la, tot elevant-se uns quants centímetres per sobre del terra per evitar que la marea enganxosa no arribés al nivell dels seus peus, en Babidi s'hi submergí amb força i plorant amb el que restava dels seus braços:

—No... És impossible... Per què?!

Encara que no sabés absolutament de què es tractava ni a què s'hauria semblat aquella cosa si tot hagués rutllat, en Son Gohan s'ensumava la resposta: la suma de la força vital dels dos malaurats guerrers sacrificats havia estat insuficient!

Va tremolar retrospectivament imaginant la quantitat d'energia que l'activació del misteriós monstre hagués necessitat en realitat. Potser hauria calgut delmar la totalitat de la població de la Terra quan aquesta era, encara, al seu apogeu!

En Babidi no devia bromejar quan parlava del poder eventual de la criatura... tanta energia concentrada dins d'un sol guerrer... hi havia raons de sobra per tenir-ne por.

Era, doncs, amb alleugeriment que en Son Gohan mirava com l'estranya matèria xaroposa s'estenia per sota d'ell, content també de poder evitar tenir-hi els peus a dins, ja que sols l'abominable pudor que arribava fins als seus narius li estrenyia el cor.

Pel que fa al gnom, semblava haver perdut completament el cap, balbucejant un galimaties totalment incomprensible, empastifant-se la cara i el que restava del seu cos amb aquella vomitiva melassa amb uns gestos bruscos.

En Son Gohan va sospirar. Tot i coneixent la veritable naturalesa del que quedava d'aquell petit ésser, experimentava, en aquell instant, un profund sentiment de pietat.

Va dipositar suaument l'hemisferi que aguantava abans de deixar-lo anar per marxar en direcció al cel sense dir ni un mot.

En Babidi no semblà adonar-se de la seva marxa. Es rebolcava gemegant dins de l'espessa capa enganxosa que recobria el sòl.

Amb el cor moll, el jove Guerrer de l'Espai s'elevava lentament per sobre de l'enorme cràter que desfigurava la vall. Pujava encara més i s'allunyava de la vertical de l'ample forat, tot mirant com s'empetitien els dos hemisferis entapissats de pegament rosa i la silueta reptant que es recargolava, amb prou feines, al fons de l'impressionant excavació.

Es va aturar a l'altitud desitjada i va prendre's, en primer lloc, el temps necessari per admirar lentament els voltants: un petit tros de paisatge d'aquell món que estimava tant. Tancà els ulls per notar les palpitacions d'energia dels ésser vius més pròxims. Seguidament els va obrir després d'haver plegat breument les parpelles.

No li agradava gens ni mica el que estava a punt de fer...

Però no tenia els mitjans per escollir una altra opció!

Va aixecar llavors el cap per perdre la seva mirada a l'infinit del cel...

S'hauria estimat rebre una aprovació, algú que l'animés i l'ajudés a acomplir allò que havia de fer.

Però estava desesperadament sol. Mai no havia pogut establir el més mínim contacte amb el llunyà Kaito, amb qui el seu pare conversava amb tanta facilitat. Abaixà tristament el cap. Tota presència divina semblava haver mort amb el Totpoderós uns quants anys enrere.

Li caldria trobar en un altre lloc la motivació necessària per ajudar-lo a superar aquella horrible sensació de fastig que amplificava les nàusees provocades per la pudor singular de la matèria rosa xiclet.

En Son Gohan tancà els ulls com si pregués...

De fet, es submergia en les profunditats de la seva memòria per anar-hi a buscar uns records, i no pas els més memorables!

Es forçà a reviure la mort de cadascun dels seus amics. Tornà a veure com queien, un per un, en Yamcha, en Chaoz, en Tenshinhan i en Cor Petit davant d'en Nappa i els Saibaman; en Krilin explotant sota el control d'en Freezer; el riure d'en Vegeta quan creia que el seu pare havia mort a Namek; el gran cos inert i pàl·lid estirat sobre el seu llit de mort; el taüt d'en Tenshinhan; els cossos ensangonats del seu avi i d'en Yamcha; el sudari blanc d'en Cor Petit; el pobre Senyor Popo; les cendres del Totpoderós; el rostre d'en Chaoz; el cos torturat d'en Vegeta; i, per acabar, la imatge del seu amic Krilin marcada amb un somriure estrany i congelat eternament a la seva mirada sempre tan feliç.

I les llàgrimes; un altre cop llàgrimes; sempre més llàgrimes; sanglots i tristesa als rostres d'aquells que quedaven; l'espectacle cruel d'assistir impotent a la desesperació dels éssers estimats quan ja era prou difícil de gestionar el sofriment propi!

I cadascuna d'aquestes imatges el travessà fins al més profund del seu ésser com si fossin espasses escalfades a foc roent. El dolor pujava dins seu com una enorme onada inexorable; un tsunami emocional que erosionava el seu esperit, anul·lant qualsevol altre pensament.

Havia après, malauradament, a commutar aquell horrible sofriment en còlera. I amb un nivell com aquell d'emocions, s'obligava a endinsar-se en una ràbia profunda.

Transformar tots aquell anys de pena en odi no era, ni de bon tros, agradable. Però era la clau que li havia llegat en Vegeta durant la seva estada a la Sala de l'Esperit del Temps. Li havia calgut molt de temps per aprendre a servir-se'n eficaçment. A més, l'impossible combat contra els androides era una excel·lent motivació.

No es desesperava pas per superar-se de nou, per progressar encara amb la meta de sobrepassar i vèncer finalment aquells dimonis mecanitzats.

Va ser amb una mirada transfigurada que tornà a encendre la seva aura que crepitava amb intensitat sota la multitud de petits llampecs que saludaven el seu retorn.

Primer, va cridar llargament encorbant-se sota l'esforç i estrenyent els punys per concentrar un màxim d'energia. Després, va estendre directament les mans davant seu sense pausa. Els seus ulls estaven frunzits per una despietada determinació. Va recitar un altre cop les preuades síl·labes amb una veu afònica i implacable que ja no era del tot la seva:

—Kameha-MEHAAAA!!

Aquest cop no deixà anar la seva energia en un flux continu. Més aviat la concentrà en una grossa bola compacta que es precipità a una velocitat vertiginosa propulsada per un potent flux que descendí per extingir-se ràpidament...

Quan la bola d'energia pura tocà el fons de l'immens crater, va explotar brutalment inflant-se en un terrorífic dom encegador que es transformà, ràpidament, en un doble xampinyó tot alçant-se a una altitud insensata en el cel!

En Son Gohan, que no estava directament a sobre del seu atac, reculà protegint la seva cara amb els braços encreuats davant seu per escapar a la ventada incandescent que escombrà amb brutalitat els voltants.

El so de la deflagració estripà l'atmosfera abans de canviar a un impressionant esbronc que semblà fer tremolar la Terra fins a la més profund de les seves entranyes. El propi paisatge semblava sacsejat amb un espasme, mentre el soroll llunyà del tro mudava en un llarg xiulet que anava en decrescendo.

En Son Gohan avançà tot descendint per observar el resultat del seu atac amb una petita fiblada al cor.

No solament allò que acabava de fer l'enterbolia, sinó que a aquell malestar s'hi sumava l'angoixa d'haver calculat malament l'angle de l'atac i la concentració del seu tret.

Un alliberament d'energia d'aquella amplitud no permetia cap estimació. Calia vetllar de no penetrar en l'escorça terrestre pel risc d'uns possibles danys amb unes conseqüències catastròfiques. Fins i tot, aquest mot feia curt!

Una lleugera brisa s'encarregà de dissipar les restes de pols aixecada per l'increïble deflagració.

El cràter havia pres unes dimensions encara més impressionants!

No quedava cap altre rastre d'en Babidi, ni de la melassa ni del singular capoll. Tota la superfície foradada per l'explosió era llissa i neta.

Tanmateix, un relleu estrany va atreure la mirada d'en Son Gohan sobre l'herba carbonitzada que envoltava la ferida fumejant al ben mig de la vall.

Va volar fins aquell detall incongruent per aterrar just al seu costat.

Un tros trencat de closca bruna; l'únic vestigi del pas dels invasors. Havia estat arrossegada per aterrar allà a causa de la ventada de l'enorme atac. En Son Gohan, que s'havia acotxat per agafar-la, la deixà anar precipitadament. Cremava tant que la calor havia aconseguit travessar la seva pell de Guerrer de l'Espai. La superfície marró no tenia cap més indici de matèria rosa.

La Bulma somrigué amb tendresa. Sabia que, malgrat les seves ganes de sortir d'aquell indret que l'enterbolia, el seu jove amic havia esperat pacientment que aquell rar material es refredés per poder-li portar.

Coneixia millor que ningú aquell jove home que havia vist créixer amb tendresa i s'imaginava el coratge que havia hagut de necessitar per sobrepassar la seva naturalesa profunda i trobar la força per rematar el ferit al fons del forat.

Una força que el seu pare, el generós Son Goku, potser no hauria sabut pas tenir. La seva inalterable confiança en la naturalesa humana havia estat a punt de costar-li ben cara més d'un cop.

Però la despietada crueltat dels androides havia sigut una ruda lliçó que havia obligat a en Son Gohan a repel·lir, sense descans, els límits de la seva sensibilitat natural.

Es diu que d'un gran mal en surt un gran bé. En aquest cas, les circumstàncies que havien endurit el tan dolç Son Gohan els havien preservat potser d'un flagell encara més atroç que aquell que feia agonitzar lentament la humanitat.

Era difícil de creure que la situació hagués pogut ser més catastròfica que no ho era. Però l'experiència havia fet aprendre a la Bulma que sempre era possible trobar-se coses pitjors!

Parlant de situacions... el lliscament xiulant de la porta blindada hauria d'estar a punt de precedir, finalment, la feliç veu d'un Trunks impacient d'explicar-li les seves pròpies aventures en el passat.