DB Multiverse

Capítol 16

Traduït per Bardock

Dos personatges rompien el cel a una velocitat fulgurant.

Dos puntets acolorits es submergien en una casa situada a la vora d'un bosc profund.

La petita llar ressonava amb la percussió rítmica d'un martell.

Una silueta imponent estava agenollada al sostre de la primera planta, clavant amb diligència els petits pals de fusta que mantindria la finestra nova al seu lloc.

El barbut amb un casc de banyes va interrompre, de sobte, la seva tasca. Es va redreçar per esguardar el cel amb curiositat.

Aleshores, va començar a descendir la seva vista a través de la seva pitrera, lliscant hàbilment per la seva fisonomia pesant fins aturar-se al sòl per dirigir-se fins a la porta de l'entrada a fi de cridar la seva filla:

—Chichi... tenim visites!

La jove dona, va sortir fora de la casa envoltada d'un davantal de cuina i amb un cullerot a la seva mà. Tot seguit, va alçar la seva mà lliure per col·locar-la en forma de visera davant els seus ulls, fixant la direcció que li indicava el braç estès del seu pare:

—Qui és? En Cor Petit portant-nos de tornada en Gohan?!

En Gyumao no va respondre, però els seus sentits li havien permès de detectar l'aproximació dels viatgers voladors. No obstant això, no era capaç d'identificar-los a tal distància. Tenia els ulls clavats en les dues formes que creixien cada cop més, esperant saber-ne més. Coneixia la seva filla i sabia que si li transmetia la seva ignorància, no faria més que multiplicar la seva impaciència.

Amb tot, ella no hauria d'esperar gaire temps més, atès que aquell parell d'agosarats es desplaçaven frenèticament. Al cap i a la fi, era factible que fossin el guerrer verd i el seu fillet.

La perspectiva d'aquell rencontre va pintar un somriure a la boca de la dona.

No tornaria a permetre que l'homenet que estimava amb totes les seves forces fos segrestat un any més per aquell gran llimac amb capa blanca!

El duo havia arribat durant el curs d'aquella curta reflexió. No eren ni en Gohan ni en Cor Petit, ni tampoc en Krilin, ni en Yamcha ni en Vegeta. Eren dos desconeguts. Un noi i una noia.

Mentre els dos joves s'aturaren una mica per sobre d'ells, examinant en aquell moment el paisatge circular dels arbres despullats al voltant de la llar, el rostre d'en Gyumao va perdre el seu aire d'eixerit que el caracteritzava.

No els coneixia, però el cercle de persones capaces de desplaçar-se d'aquella forma pels aires era força reduït com per dubtar de la seva identitat.

Els batecs del seu cor poderós s'acceleraren en sentir la presència de la seva filla just darrere d'ell.

En aquell moment, els dos androides semblaven realment ignorar l'home i la dona palplantats davant la casa. Van dirigir-se cap on un crater desfigurava la petita praderia darrere de la llar. Una ferida profunda, la circumferència de la qual s'hi alçava una làpida que no havia sofert el desgast del temps.

Tots dos es situaren al centre de la profunda depressió. L'A-17 va clavar un genoll a terra i va recollir una mica de terra entre els dits de la seva mà enguantada.

L'A-18 va llançar una pregunta afirmativa:

—En Vegeta?

El jove es va alçar d'una revolada:

—Qui, sinó?!

La jove noia va caminar per arribar a l'estela i acariciar-la lentament amb la mà al peu del petit monument tot simple. Un petit monticle frescament erigit i florit reemplaçava el sòl recentment llevat per la fúria del Príncep dels Guerrers de l'Espai.

—Va venir aquí...

El seu germà va unir-se a ella. Va atansar una mà però va aturar el seu moviment abans de tocar l'estructura mineral escalfada pel sol.

El puríssim blau dels seus ulls semblava hipnotitzat pel nom gravat al petit bloc de granit.

Va tombar bruscament el cap amb un renec sord:

—Quina murga!

L'A-18 va acotar el cap un instant. La seva mirada semblava perdre's en el gris de la tomba bastida davant d'ells. Tot seguit, va situar una mà reconfortadora a l'espatlla del seu germà:

—Som lliures. Això és el que importa!

Com que l'androide no reaccionava, va prosseguir amb un to més enutjat:

—Sempre ens podem divertit amb aquella petita colla... oi?

Va sonar una detonació. Una bufada d'aire va fer voleiar els cabells dels dos joves mentre un munt de plom s'estavellava contra els seus rostres i els seus torsos abans de caure a terra. Tan sols tenien uns petits forats a la seva roba.

Van fitar, un pèl aclaparats, la presència pròxima de la dona d'en Son Goku. Una Chichi transformada en una espècie de Rambo femenina grandiloqüent. Els seus llavis deixaven al descobert les seves dents similars als ullals d'un monstre furiós. Als seus peus, un gegant consternat intentava aturar-la estirant-la d'un dels seus turmells i mirant amb angoixa les víctimes del cop de sang de la seva filla. Les víctimes que havien entomat el cop de trabuc no havien patit ni la més mínima rascada.