DB Multiverse

Capítol 2

Traduït per Vegeta13

L'ancià va estrènyer els seus punys. Un dolor d'una violència inaudita va apunyalar el seu cos com si fos una fletxa de foc. El final de la seva vida era pròxim. Ho sentia. Ho sabia.

De cop i volta, l'horrible sofriment va desaparèixer tan ràpid com havia arribat. Tot els seus mals s'allunyaven sota la boira bromosa que li havia ennuvolat la vista. Una boira estranya de color turquesa. L'ancià es va relaxar. En aquell moment, esperava la mort com si fos un alleujament.

No podia esperar més per deixar aquell món cobert de pols grisa, un món que ja no era el seu. S'impacientava per retrobar-se amb l'Alba en un món lluminós i acolorit, així com amb els seus amics i veïns. Tota una vida.

Quin sentit tenia seguir lluitant?

Va tancar les parpelles dels seus pobres ulls que no podien suportar la mossegada seca d'aquella satànics pols seca.

En cloure els ulls va sospirar:

—De pressa, que aquest infern s’acabi d'una vegada!

L'únic que desitjava en aquell moment precís era el buit pacífic del no-res i que l'ombra de la pel·lícula dels records de les darreres hores s'esvaís sobre la pantalla de la seva ardent ment turquesa.

Una pel·lícula que havia començat com un somni. La il·lusió de felicitat d'un dia corrent. L'alegria d'un bonic dia d'estiu, una d'aquelles jornades que feia sentir el plaer de tenir la feina feta, el perfum del jardí, l'aroma de la cuina de l'Alba, la seva rialla davant la collita del dia, el plaer de la promesa d'una vetllada amb els amics juntament amb la càlida olor de carn a la graella i els estrèpits de les rialles.

Un somni de felicitat que, de cop i volta, se’n va anar en orris per culpa d’un soroll atroç, el gran estrèpit d'una formidable detonació que no havia sentit mai abans, precedida d'una altra i d’una altra!

Va tenir la sensació que les seves orelles no tornarien a funcionar mai més. Aquell moment no era res més que un forat negre horrible, un abisme que semblava que s'hagués obert sota els seus peus; fins al moment en què el dolor li va fer obrir els ulls un altre cop. El moment en què es va trobar a si mateix sepultat sota aquelles tones de formigó i sota aquella gruixuda capa de pols grisa.

Aleshores, els va veure!

Sí, ell mateix va poder veure el mal encarnat. Dos dimonis sortits directament de l’infern.

Dos monstres que semblaven àngels amb el seu rostre juvenil i els seus grans ulls clars. Qui hauria dit que aquells dos cossos tan fràgils podrien contenir tanta crueltat i brutalitat? Ell no ho hauria pensat mai.

Eren allà, el noi i la noia, el morè i la rossa, tan diferents i tan similars alhora com una reflexió negativa. Eren allà, amb els seus enormes ulls i els seus somriures radiants.

Aquells dimonis reien per les butxaques reflectint una felicitat intensa, ja que, aparentment, s’ho passaven bomba demolint la part inferior d'una paret que encara es mantenia dempeus, esfondrant amb un dit implacable el mínim signe de vida. Uns dits que escopien verí del diable!

L'ancià va deixar escapar un altre sanglot en recordar i veure, encara dempeus i posteriorment desplomant-se sota el foc despietat del duo diabòlic, els seus veïns, amics, la menuda pèl-roja entremaliada, el fill del botiguer, el petit gos del barber i el valent propietari del garatge.

Pel que fa ell, no s'havia mogut. A causa d'un instint tan vell com el món, es va quedar perfectament immòbil sota la capa gruixuda de pols grisa, mossegant-se els llavis fins sagnar per tal de no cridar de terror i de ràbia; resant perquè aquells dimonis no s'adonessin que encara era viu. Maleït instint de supervivència, quina estupidesa!

Tot aquell dolor, tot aquell sofriment, tot allò s'havia d'acabar.

I en comptes d'això, estava condemnat a visualitzar les terribles imatges que la pantalla turquesa li havia imposat.

Per veure com aquells desconeguts arribaven en petit grup pels aires. Sí, aquells desconeguts volaven i tots van arribar així, de forma totalment natural, sense avió, sense vela, sense ales. I, simplement, van aterrar davant de la parella de dimonis somrients.

Era com si viatjar per l'aire fos una cosa totalment ordinària. Tots van aterrar allà. I el més menut, d'aspecte bon jan i calb, vestit amb una roba de lluita de color taronja, simplement va preguntar:

—Per què?

I després de veure que el terreny estava cobert de pols grisa i de cossos, els seus ulls van passar a estar plens d'ira i dolor.

Sentiments que, probablement, eren sincers, atès que l'ancià va reconèixer una mica de por en el lleuger tremolor que havia vetllat aquella veu tot i haver empleat un to dur.

Emocions pures que, en primera instància, van provocar l'eco de dues rialles sonores, unes riotes provocatives i sarcàstiques, el propi riure del diable.

La noia rossa va ser la primera a contestar:

—Per què?

Aleshores, es va girar vers el noi dels cabells tan foscos com la seva ànima per preguntar amb un aire ingenu:

—No ho recordo... I tu?

—Au, no te n'oblidis... aquell estúpid botiguer no tenia ostres.

Ben aviat es trobaren tombats a terra i fets a miques... sota la mirada burlesca d'un home molt jove i d'una noia fràgil sense ni una sola esgarrinxada.