SEGONA PART: AQUÍ HI HA MOLTS VELLS ENEMICS!

Capítol 9

Traduït per Rei Vegeku

L'A-17 de l’univers 14 mirà a la dreta, cap a l'espai de l’univers 15. Allà hi havia una persona dreta. Era una dona, vestida de forma bastant ridícula. Portava una mena de turbant al cap que no combinava amb la resta de la seva roba i una capa que no amagava la cua que li sortia de la seva esquena. I què havia de pensar sobre els seus pits caiguts i flonjos?

Seguidament, l'A-17 va passar a detallar el seu rostre: ‘No és molt millor’, pensà. Ella semblava estar completament atònita. Una piga gegant prop del seu nas la feia més lletja del que realment ho era, els seus ulls amples només tenien dues pestanyes, i els seus llavis eren immensos i oberts...

Un somriure de diversió es dibuixà al rostre de l'A-17: ‘M'ho passaré bé, encara que sigui repulsiva.’

“Em... Ja?”, exclamà l'estrany guerrer.

L'A-17 estava sorprès. Quin era el problema? Potser la guerrera no volia lluitar en aquell moment?

“Però... l'I'K'L no ha nascut encara!”, prosseguí la dona.

‘Nascut?’ El que l'A-17 havia confós amb un ventre gegant... resultava que contenia una criatura, que vagament s'assemblava a un humà. També resultava evident que la mare no era humana, però tot i així era similar (mentre es girava, l'A-17 va poder veure les seves orelles rodones d'alienígena). No obstant, aquesta criatura desenvolupant-se en el seu ventre transparent era completament... horrible.

"Sisplau, concediu-me unes quantes hores més!", reclamà la mare.

"No pot ser...", declarà el presentador. "Això és un abandó."

El públic protestava exaltat perquè els combats eren molt ràpid o ni tan sols es disputaven.

"Bé, ha estat massa fàcil”, fanfarronejà l'A-17.

La mare de l'I'K'L el fulminà amb la mirada.

"D'una manera o altra, s’hauria acabat ràpidament," continuà l'androide. "Tens sort de que no hagi hagut de despatxar el teu descendent."

Amb aquestes paraules, l'A-17 es reuní amb la seva germana.

"Creiu que aquest A-17 és més fort que el del nostre univers?", preguntà en Gohan.

"Tant se val!", remarcà en Vegeta amb la seva arrogància habitual. "Encara que fos tres vegades més fort del que ho era, el faríem xixines.”

"No t'ho sabria dir...", digué en Goku. "No m’hi vaig enfrontar mai."

Després d’un instant de silenci, en Gohan interrompí: "Pare, finalment lluitaràs a la següent ronda contra l'A-17!"

"Ostres sí, és cert! Espero que sigui prou fort..."

"Si no ho recordo malament, en Trunks ens va dir que els nostres androides eren més forts que els seus", digué en Cor Petit, afegint-se a la conversa.

"Sí, exacte", respongué en Gohan, assentint amb el cap. "Fins i tot tenia una teoria sobre això. Deia que no tenien energia infinita."

"Per tant, mentre més temps passa, més dèbils es tornen... Té lògica.", respongué en Cor Petit, desencreuant els braços.

"I què passa amb en Cèl·lula?", demanà en Vegeta, encuriosit.

Els quatre es giraren alhora per observar l'espai de l’univers 17. En Cèl·lula no s'havia mogut ni un sol mil·límetre des de l'inici del torneig.

"Suposo que aquest Cèl·lula és un cas més complicat...", respongué en Gohan. "Ens haurem d'esperar al seu combat per mesurar-ne la força."

"Bé, en qualsevol cas tinc moltes ganes d'enfrontar-me a un dels androides a la següent ronda!", digué en Goku amb un somriure.

"Pròxim combat! En Kaitoxin del Sud de l’univers 1 contra en Burter de l’univers 8”, anuncià de sobte el presentador.

Ambdós guerrers aterraren al ring.

Els dos eren molt grossos, i d'estatura molt similar. Si hagués sigut el Kaitoxin més menut de tots, la diferència d'alçada hauria divertit al públic.

En Burter es posà les mans als malucs, per contra, el seu adversari es mantenia ben dret com un clau, amb els braços als costats. El guerrer de la pell blava de l’univers 8 esperava guanyar aquell combat per tornar l'honor a les Forces Especials d'en Ginew després que en Jeice hagués estat de mala sort... Retrospectivament, en Burter estava alleugerat de no trobar-se en la seva situació, però què importava?! Primer de tot, volia saber la força del seu contrincant. Per a poder-la mesurar, va posar un dit sobre el botó del dispositiu que duia a la seva orella. Unes xifres aparegueren a la pantalla verdosa que cobria el seu ull esquerre. En Burter va riure.

"Només això? 500 unitats!? Haha! Com a mínim sóc cent vegades més fort que tu! Haha! A més, també sóc l'ésser més ràpid de l’univers! Seria millor que et retiressis!", en Burter acabà la frase assenyalant-se amb el dit polze, mentre que l’altra mà seguia al seu maluc.

"Ah sí?", respongué senzillament el seu adversari mentre desapareixia.

En Burter mirà als voltant, en va... En menys d’una dècima de segon, el seu oponent era dret al seu davant.

"Bé", va dir en Kaitoxin davant d’en Burter, el qual acabava de tornar del seu estat de xoc. "Només he donat un centenar voltes pel teu voltant! Encara et penses que ets el més ràpid?"

"Jo... Jo sóc l'ésser més ràpid de l’univers!", tartamudejà el soldat d'elit mentre suava de mala manera.

En Burter no va tenir temps de dir res més, ja que el seu contrincant desaparegué de nou... I va reaparèixer, al mateix temps que el seu puny colpejava violentament l'estómac d'en Burter...

El Déu va deixar fora de combat el seu adversari d'un sol cop, malgrat la seva dura armadura. Òbviament, la força d’en Kaitoxin del Sud no era de 500 unitats...

"El més ràpid, eh?", repetí en Kaitoxin del Sud mentre en Burter queia al terra. "Deurà ser al teu univers..."

A punt de perdre la consciència, en Burter va escoltar el sarcasme i s'enfurismà interiorment. Amb les mans a l'estómac, les cames tremolant, i un fil de bava que li queia per la boca, s'ho va empescar per poder dir les últimes paraules: "Im... Impossible... Massa ràpid..."

En Kaitoxin, encara encarant el seu contrincant, va decidir oferir una última rèplica amb un somriure: "No sóc el més ràpid. La meva corpulència em fa perdre velocitat."

En Burter ja no es podia moure, i al cap d'uns segons quedà inconscient.

Quan fou declarat vencedor, en Kaitoxin del Sud tornà cap el seu espai. Va ser felicitat pels seus companys, tot i que havien estat segurs de la seva victòria des del principi. En Kaitoxin del Sud no hi parà atenció; va preferir centrar-se en la identitat del seu pròxim adversari. Mentre els sequaços d'en Freezer recollien en Burter, els nostres amics comentaven l'actuació del vencedor.

“Haha, l'ha vençut amb més facilitat que jo,” digué en Goku amb una rialla.

“El poder dels Kaitoxin no s'ha de prendre a la lleugera,” digué en Cor Petit. “En Kaitoxin de l'Est va matar en Freezer al seu univers.”

“Així que en realitat era més fort que el tirà?”, preguntà en Vegeta irònicament.

“I en Kaitoxin del Sud sembla més fort que ell,” respongué en Cor Petit.

“M’agradaria saber si arriba al nivell d'un Superguerrer de segon nivell...”, es preguntà en Son Gohan.

“No ho sabrem fins que no disputi un combat de debò”, digué en Goku. “De fet, començo a estar una mica decebut...”

“Sigues pacient, pare”, respongué en Gohan. “Els dèbils han lluitat primer. Però encara queden en Cèl·lula, en Bu, en Bojack, en Broly...”

“Hmm...”

En Goku no estava convençut. En Bojack no era tan fort... En Cèl·lula potser sí. Els poder de regeneració d’en Bu podrien fer el combat interessant... La força d'en Broly dependria del temps que portés congelat... En Goku esperava que el seu increment de poder s'hagués congelat junt amb el seu cos.

“Ei, vés a preguntar-li a en Cèl·lula com va guanyar”, suggerí en Goten, dubtant. “Ens podria donar una pista...”

Mirant per sobre en Cèl·lula, en Gohan s'encuriosí: ‘Em devia matar al seu univers? Això significa que és més fort que un Superguerrer de segon nivell?’

“Que vens, pare?”, preguntà en Goten.

“És clar, som-hi. Vens, Gohan,?”

“No, gràcies, no m’interessa”, digué en Son Gohan, recordant tot el dolor i sofriment que els seus amics havien patit a les mans d'aquella criatura, a més de la mort del seu pare, tot per culpa dels seus errors.

En Goku i en Goten es dirigiren a l'espai d'en Cèl·lula. Una vegada allà, just darrere del mur, en Cèl·lula els mirà directament...

“Cèl·lula,” començà en Goku. “Ens agradaria saber què va passar al teu univers.”

“No tinc res a dir... No penso repetir el que ja he dit abans.”

“Segur que ha parlat amb les nostres contraparts de l’univers 16,” conclogué en Goten, atent.

“Almenys podries dir-me si em vas matar?”, insistí en Goku.

En Cèl·lula somrigué: “Potser...”

“I a mi?”, preguntà en Gohan, finalment apropant-se. La curiositat anava per davant del menyspreu que sentia envers aquella criatura verda...

“Em posaves dels nervis. No eres més que un nen ploramiques.”

Immediatament, en Son Gohan saltà el mur per posar-se cara a cara amb en Cèl·lula a menys d'un metre. En Cèl·lula desencreuà els braços i aguantà la mirada, mentre en Cèl·lula Júnior, que estava entre les seves cames, retrocedia.

“Un ploramiques... eh? Per a la teva informació, jo et vaig matar al meu univers.”

“Hmm... No em sorprèn. El teu alter-ego de l’univers 16 m’ha dit el mateix”, digué en Cèl·lula. ‘No me n’he de refiar’, pensà.

“Et vaig posar a prova matant tots els teus amics...”, continuà dient en Cèl·lula. “Però no va funcionar. Em vas decebre, Son Gohan.”

En Gohan, sorprès, mirà a en Cèl·lula. Això significava que en aquell moment era inferior a un Superguerrer de segon nivell? Els Cèl·lules Júnior devien matar a tothom... El seu pare, en Trunks, en Vegeta, en Cor Petit... I els humans Krilin, Tenshinhan i Yamcha. Això explicaria la presència d'un d'ells juntament amb en Cèl·lula... En Gohan, retenint la ràbia que sentia, intentà per últim cop descobrir el seu poder: “Et vas enfrontar amb un tal Bojack?”

Si el coneixia, significaria que en Goku es va sacrificar, destruïnt el planeta d’en Kaito, amb la posterior alliberació dels pirates espacials Bojack, Zangya, Bujin, i la resta dels seus sequaços... També voldria dir que havia lluitat contra en Son Gohan transformat en Superguerrer de segon nivell, i que havia tornat encara més fort... Però en Cèl·lula arrufà les celles: “Bojack? No n'he sentit a parlar mai.”

“Doncs ens podries dir què vas fer després de matar-nos?” Preguntà en Goku, apropant-se mentre el Cèl·lula Júnior es tornava a unir amb el seu “pare”.

“Oh, recordo vagament destruir la Terra juntament amb els meus “fills””, digué en Cèl·lula mentre donava copets al cap del Cèl·lula Júnior. “Fou prou divertit.”

La família Son estava sorpresa per aquesta actitud tan paternal. Sense saber què dir, tornaren cap el seu espai sense dir ni fava...