DB Multiverse

Capítol 10

Traduït per Bola de 8 estrelles

Una il·luminació de mal averany enlluernà una gran part del firmament al costat de l'anell solar. En Wigner i en Fuller aixecaren els ulls per escrutar alhora el cel i els seus sistemes amb unes mirades inquietes. Fins i tot en Lidar, tot i estar encara greument atordit, intentà llegir en la seva pantalla personal allò que devia estar passant ben bé allà dalt.

Ràpidament, les informacions transmeses pel comandant del Tethor, el creuer que havia intervingut, van desfilar en forma de senyals lluminosos sobre els panells immaterials dels tres Ultres.

L'alleujament fou de curta durada. Per sobre d'uns quants núvols que decoraven el blau del cel, el borinor furiós i els llampecs de les múltiples explosions no trigaren a pertorbar de nou la quietud Heloïta. En Wigner pensà que era preferible revisar la seva estratègia.

En Fuller pogué desxifrar les instruccions silencioses del seu líder entre els paràmetres aportats pels seus captadors.

Sense un mot, ni el més mínim gest que el delatés, el jove Ultra s'enlairà de cop verticalment en un esclat d'espurnes. Mirant cap a dalt, tot sorprès per la maniobra, en Raditz sols tingué temps de llançar-se a un costat per evitar la salva de trets làser disparada pel capità Heloïta.

Tot elevant-se bruscament per continuar la seva ofensiva, en Wigner blasmava en el seu fur interior. Aquell invasor demostrava ser tan ràpid com els seus dos congèneres!

En Raditz no esperà per contraatacar la càrrega de l'Ultra. Les instruccions del seu Príncep havien estat clares. Sense preocupar-se més d'en Wigner, el va deixar plantat allà per llançar-se a la persecució del seu jove company.

En Kiwi encara no s'ho podia creure.

Havia hagut de recórrer a tots els seus recursos per evitar l'ofensiva del renegat. Però això no era el pitjor, no. El pitjor, era, certament, que aquell rostre de simi semblava fallar quasi tota la estona per ben poc... i expressament!

Quant a en Vegeta, evità amb tota tranquil·litat el nou tret del favorit d'en Freezer. El seu plaer no tenia límits! Dominava ben bé aquell miserable amb facilitat. El seu poder d'elit començava a revelar, finalment, el seu veritable potencial i aviat podria ocupar el lloc que li corresponia de ple dret. Diversos símbols van aparèixer de cop en el seu dispositiu de combat. La fletxa direccional apuntava fent pampallugues cap a baix. L'esbarjo s'havia acabat.

Va accelerar tan sobtadament que en Kiwi el va perdre uns instants de vista. Quan l'alien el va percebre de nou fou per menjar-se un cop directe en plena cara. En Vegeta ho volia acabar, cert. Mes no sense oferir-se la satisfacció d'una petita correcció al seu estil amb l'objectiu d'obligar a fer empassar-se l'orgull a aquell merdós inflat de prepotència pels privilegis obtinguts del tirà.

Encara que en Kiwi intentés respondre a l'atac, sols pogué tenir-ne la intenció. L'únic contraatac que va poder llaçar sols va fregar la cabellera tan particular del seu adversari. El cop següent, rebut en ple estomac, el plegà en dos i tingué la impressió d'escopir els budells. Amb el gust de sang a la boca i els ulls exorbitants pel dolor, no va poder fer ni el més mínim gest mentre el simi deslleial li feia un somriure d'orella a orella amb la mà estesa ben oberta. Després d'un últim insult, un esclat incandescent el colpejà de ple, i després...

En Vegeta sols dedicà un breu cop d'ull a les restes fumejants d'en Kiwi disperses per la detonació. Sense més dilació, va llançar-se en picat vers la colina on havia deixat els seus Guerrers de l'Espai sols amb els Ultres.

En Lidar havia recuperat una mica els sentits, i es sorprengué bastant, un cop redreçat, quan clavà la seva mirada sobre la gegantina silueta del guerrer bigotut. El bàrbar, amb la seva alçada, el mirava amb menyspreu amb un somriure ben carregat d'ironia. Amb els braços encreuats, semblava com si esperés que el seu adversari estigués llest per tornar a l'assalt. L'Ultra es preguntava si no havia pas somiat quan creia haver activat els làsers del seu puny dret. Finalment dret, va adonar-se que, evidentment, no. Tres petits orificis ensangonats havien perforat l'armadura de l'invasor, just sota la seva espatllera esquerra. Havia estat tocat! Tot i així, el desconegut gegantí no mostrava pas que estigués gaire incòmode. Però era cert que, de moment, romania immòbil. Sens dubte no es movia per amagar el sofriment i continuar fanfarronejant.

—Ja estàs llest per a la segona ronda, mosquit? Començava a impacientar-me.

El timbre de veu del colós seguia sent igual de ferm i ple d'arrogància.

—Estàs ferit, seria millor que abandonessis —grunyí en Lidar, amb la veu ofegada pel dolor. Encara tenia la sensació de sentir la pressió de l'enorme puny sobre el seu coll.

De braços plegats, la gran muntanya de músculs es llepà els dits de la seva mà dreta abans de fregar les marques de sang de la seva armadura en un gran esclat de riure.

—Parles d'això? Ha, ha, ha! De debò et pensaves que la picadura d'un mosquit podria aturar un Guerrer de l'Espai? Ho, ho, ho...

Seguidament i sorprenentment per a l'Ultra, va formar una bola d'energia al palmell de la mà.

—Ara em toca a mi! Atura això...

En Nappa no tingué temps d'acabar la seva frase ni de llençar el seu atac. Una silueta en posició de combat s'interposà entre ell i la seva presa enmig d'un remolí d'espurnes.

—Jo continuaré el combat en lloc seu, si et sembla bé... el declaro vençut —anuncià amb total tranquil·litat en Wigner.

—No estic pas vençut! —grunyí l'interessat, ben decidit a fer-li pagar la humiliació rebuda.

El seu panell visual es materialitzà de sobte amb el missatge següent: "No discuteixis! Encarrega't de cobrir en Fuller."

La seva ordre mental activà immediatament el propulsor d'en Lidar. L'ordre era clara i precisa. Era inútil d'intentar negociar. De la promptitud de tots per obeir en depenia també l'eficàcia del comando Ultra. I, a més, en Wigner tenia raó: encara no havia recuperat totes les seves facultats. El seu metabolisme, que treballava per reparar tots els danys de la pallissa precedent, li xuclava encara bastanta força. Així doncs, va ser de mala gana, però dòcilment, que s'enlairà tot buscant la firma energètica del seu camarada sobre el seu panell.

L'estat d'en Lidar no era l'única raó d'en Wigner per ocupar el seu lloc. El comandant havia observat deficiències en els escuts de les tropes i de les naus; de tota manera, aquells amb els que s'havia dotat als Ultres estaven fets d'una altra pasta. La versió d'escut amb el qual estaven equipats era massa complex per produir-lo a fi de proveir l'exèrcit en bloc i força inadaptat per cobrir una nau de guerra per complet –atès que era massa inestable passada una certa superfície–. De fet, constituïa el súmmum en la matèria i era concebut per repel·lir tot armament conegut. Els Ultres tenien plena confiança en una tecnologia que havia demostrat en repetides ocasions la seva eficàcia. Però una incertesa, per molt mínima que sigui, no és mai bona en una batalla. El líder dels Ultres preferia provar personalment les capacitats del seu equipament de protecció sobre les formes d'energia singulars dels invasors en lloc d'exposar els seus homes a un risc no controlat.

Ben col·locat sobre les seves cames i preparat per reaccionar, en Wigner intentà, en va, analitzar el condensat incandescent que el gegant desava en mà com si es tractés d'una simple pilota. Encara que els seus sistemes marquessin alguns paràmetres tals com la temperatura de superfície o una part de les fluctuacions de densitat, es revelaven incapaços de definir la veritable naturalesa del fenomen estrany juntament amb el seu grau de perillositat. S'havia de ser realista: aquell tipus de termodinàmica se'ls hi escapava totalment. Era màgia? Difícil de dir. Però... com descriure aquella capacitat de volar sense cap artefacte i el poder de manipular d'aquella manera energia pura amb les seves pròpies mans?

Una ganyota barroera es marcà en el gran calb:

—Hm... canviar de jugador a mitja partida no és gaire correcte —va incidir, amb un inquietant reflex en la mirada.

—Matar civils desarmats tampoc —replicà en Wigner mentre els díodes dels implants de les seves temples pampalluguejaven.

Un rictus cruel dibuixà una parodia de somriure sobre el rostre bigotut:

—La llei del més fort. És així com funciona el món —es divertia en Nappa.

—De quin món parles? —tantejà el líder dels Ultres.

—Aquell en el qual cavaré la teva tomba! —rugí el gran Guerrer de l'Espai amb els ulls sobtadament il·luminats de furor mentre projectava la seva bola d'energia que acabava de doblar en volum.

En Wigner no es quedà enrere. Havia desxifrat la gestualitat del seu adversari fins i tot abans que aquest hagués pronunciat el primer mot. Del seu puny dret sorgiren, una rere l'altra, dues ràfegues d'energia al mateix temps que el colós llençava el seu atac, una dècima de segon abans de cobrir-se amb el seu escut regulat a la màxima densitat.

L'Ultra no tingué el plaer de verificar l'efecte de la seva salva. Encara que una petita part de l'energia del tret del gegant esclatà sobre el seu escut com l'aigua d'una mànega colpejant un vidre, la major part forjà un camí a través del sistema de defensa de l'Heloïta. Cert, l'atac va sofrir un efecte de dispersió cinètic, però, de totes maneres era insuficient per neutralitzar-lo. Tocat de ple per una ona de xoc d'una intensitat fenomenal, en Wigner es trobà projectat a moltes desenes de metres enrere.

Els díodes que testimoniaven l'activitat dels sistemes del líder Heloïta es van apagar. Atordit, va lluitar per no caure en la inconsciència. Tot d'una, respirar era dolorós. Segons va poder analitzar, tenia algunes costelles esquerdades, o potser trencades. El seu cervell repicava dins la seva cavitat cranial, les seves orelles xisclaven de patiment i tota la part del seu cos que havia estat exposada a l'explosió li cremava amb crueltat malgrat la protecció de la seva armadura i del seu uniforme de teixit compost. Sabia que, sense la seva preparació i el seu equipament d'Ultra, hauria estat liquidat instantàniament. El dolor de la seva reconstrucció cel·lular es sumà als seus nombrosos mals. S'havia preparat per a una eventual deficiència del seu sistema de protecció, però no pas a una manifestació energètica de tal potència domesticada com si fos una joguina al palmell d'una mà. En les imatges dels combats que havia pogut visionar durant el viatge, els invasors havien utilitzat uns raigs vastos per causar els desperfectes més grans. Decididament, tenien més d'un as a la màniga! Arrencà un gemec en esforçar-se per engegar el seu sistema de comunicació. Igualment, va intentar controlar la seva veu per avisar el seu equip: no podien comptar amb l'escut contra aquell tipus d'adversaris!

En Nappa es redreçà amb una ganyota. Havia pogut evitar la primera bola explosiva, però no pas la segona. Aquell malparit amb armadura groga havia sabut jugar molt bé les seves cartes. No era gens estrany que li haguessin confiat el comandament de la unitat d'elit d'aquell món! El Guerrer de l'Espai havia reaccionat amb el primer atac sense imaginar-se que un altre arribaria successivament. Va ser solament després d'ajupir-se per evitar-lo que va percebre la presència del segon. Sens dubte, el menut astut havia apostat una possible evasió a la dreta a raó de la ferida de la seva espatlla esquerra. Ben vist! A més, aquelles boletes no semblaven pas diferents a aquelles utilitzades per les tropes combatudes anteriorment. En Nappa es digué a si mateix que ja no se'n refiaria més.

El fet d'haver estat estovat de mala manera per l'explosió de la ràfega d'energia malgrat el reforçament del seu atac no era el seu únic motiu de contrarietat. Mentre s'espolsava per eliminar les desagradables sensacions roents del seu cuir ple d'esgarrinxades, es va adonar, en veure'l ajagut, que s'havia passat una mica de la ratlla amb el líder dels Ultres. Era evident que en Vegeta li clavaria una bona cleca.

El vidre del seu sensor també estava esquerdat però, després de pressionar-lo amb el dit, confirmà que encara funcionava. Va aixecar els ulls. Allà dalt, una estela d'espurnes indicava que "el seu" Ultra acabava de fer mitja volta. Òbviament, s'havia adonat de la derrota del seu capità. Una forta detonació sacsejà l'atmosfera. Segons les indicacions del seu dispositiu, en Nappa sabé que en Vegeta acabava de passar comptes amb en Kiwi i que no trigaria gaire a tornar. Mes valia donar-li un motiu que perdonés la seva badada amb l'individu que li havia demanat d'indultar. Al capdavall, ja coneixien les habilitats per les quals havien esperat tant.

Removent herba i terra, el gegant es va desempallegar de la gravetat del sòl Heloïta.

L'enorme invasor pujava al seu encontre, i en Lidar va haver d'aturar el seu descens. En Wigner no responia a la seva crida, però li semblà veure'l moure's i els seus sistemes s'havien activat de nou. Per tant, era viu! De sobte, enrabiat per no poder-li aportar socors i picat pel foc del ressentiment, es posà a bombardejar el culpable amb una pluja de trets làsers abans que el fanfarró no pogués ni obrir la boca. La broma ja havia durat prou! Però el malxinat tenia bons reflexes. El seu vol era ràpid i les seves fintes tan àgils que esdevingué impossible d'apuntar-lo.

En Nappa hauria pogut jugar encara una estona a fer enrabiar el petit malhumorat, però no tenia pas temps. Va accelerar abruptament. Encegat pel seu atac de ràbia, l'Heloïta no tingué cap oportunitat de comprendre res.

Una fracció de segon més tard, mentre ressonava en les temples d'en Lidar l'advertència d'en Wigner referent als escuts, un impertinent "Hola, hola!" li va fer aixecar els ulls per dirigir la seva mirada darrere seu. Però, llavors, un terrible cop etzibat de dalt a baix amb les mans juntes l'expedí a gran velocitat a l'encontre dels arbres fruiters dels camps de conreu.

Atordit, l'Ultra amb prou feines alçà el cap quan un míssil colossal de músculs i d'ossos caigut del cel li percudia l'espina dorsal de ple. Literalment trencat, no tingué ni tan sols consciència de l'explosió que el va enlairar a instant per deixar el seu cos desarticulat penjant en les branques d'un arbre amb fruits d'aroma de xocolata.