DB Multiverse

Capítol 11

Traduït per Bola de 8 estrelles

A en Fuller li hauria agradat aplicar les consignes del seu líder amb més efectivitat, però el bàrbar que el perseguia no era pas molt cooperatiu. Encara que es desplaçava a màxima velocitat, l'altre se li apropava inexorablement. Com enfrontar-s'hi sense escuts? Tal com s'havia previst, no passaria res! En Wigner havia desviat el seu pla perquè anés socórrer en Lidar... i després... tot havia esdevingut un caos.

En aquell moment, el jove Ultra estava sol, tot sol amb l'alè de la mort seguint el seu rastre! Si sols hi hagués hagut la seva vida en joc no hagués passat res. Un militar, un Ultra, estava preparat per morir. Però ell era l'última defensa, l'última esperança de salvar Helior de més morts, de la ruïna, de la derrota i de tot el pitjor. El jove home no pogué evitar de maldir els Dardanites. Les millors tropes, entre les quals la totalitat dels comandos Ultres, havien sigut mobilitzades per salvar-los, a ells, uns estrangers. I al seu món els seus es trobaven sense defensa en front de la pitjor de les amenaces. Hi havia morts sobre el sòl Heloïta, cosa que no havia passat mai. Això no hauria d'haver passat mai! I, a més, en Wigner, en Lidar...

L'odi feia bullir la sang d'en Fuller, ell, que era normalment tan tranquil. El seu caràcter jovial havia donat lloc a una sensació fins aleshores desconeguda, la d'una bola de ràbia pura que li cremava la gola fent bullir tots els seus sentits.

A tota velocitat, llençà, de sobte, els seus braços cap avall per fer un gir carpat extremadament brusc. Una especialitat de la Nim, molt més hàbil que ell amb el seu llarg cos per aquest tipus d'acrobàcia, però el jove Ultra es sentia abruptament capaç de les audàcies més boges. De tota manera, no tenia cap més opció, el tot o res era la seva última esperança.

Els cops de l'Espasa de Déu tallaven l'aire amb vivacitat i el nivell d'adrenalina d'en Raditz va pujar com una fletxa mentre s'esforçava per esquivar un fil mortal que l'acorralava fent-se més i més proper. El paio menut es mostrava més perillós que no ho semblava! Havia d'aturar allò abans no es deixés tallar en rodanxes com un porc en un escorxador!

En Raditz optà per allunyar-se el més ràpid possible de l'espadatxí làser anant amb compte de no girar-li mai l'esquena. Entre cada cop de fulla es posà a replicar amb uns petits trets explosius que també començaren a acorralar en Fuller.

Estovat per unes deflagracions cada vegada més properes, la concentració de l'Heloïta va fer fallida ràpidament. El ritme dels seus atacs va decaure i el Guerrer de l'Espai, alleugerat, va deixar de sentir l'alè de la fulla de llum que fins aleshores li havia fet pessigolles una mica massa a prop.

Gràcies al seu dispositiu de combat, en Raditz ho sabia tot sobre de les victòries d'en Vegeta i d'en Nappa. Li tocava a ell d'aportar el seu granet de sorra a l'èxit de l'expedició. Un cop arrenquessin als Heloïtes el secret de la curació instantània, ell també podria tutejar la mort per esdevenir invencible! Encoratjat per aquesta perspectiva reconfortant, va desafiar l'Ultra amb les mans encara fumejants per l'energia a la punta dels seus braços parcialment estesos a banda i banda del seu tors.

Un pèl desconcertat, en Fuller sentí la seva còlera vacil·lar. El seu adversari, lluny de tenir por d'ésser tallat en dos, el desafiava amb uns aires de superioritat mai vistos! En els palmells fumejants d'aquella espècie de monstre, dos manifestacions lluminoses s'engrandien a simple vista. Sense escuts, el jove home arribà a la conclusió que si no aconseguia esquivar-les seria la fi.

Esquivar, renunciar, obrir les portes als assassins... ni pensar-ho!

Contra tot pronòstic, dels seus punys sorgiren dues salves d'energia juntament amb una pluja de raigs i es llençà de dret sobre l'amenaça sota una explosió d'espurnes. Era cert que aquell desgraciat havia aconseguit evitar en Wigner amb el mateix tipus d'ofensiva, però la situació era diferent. El líder dels Ultres havia intentat una salva simultània de trets laser... i, després, evidentment per obscures raons, en Wigner no interessava pas a aquell estrany, mentre que en aquell moment estaven immersos en ple duel. Que potser el de la cabellera llarga el volia? Doncs el tindria!

Al principi sorprès per la maniobra, en Raditz no es molestà gaire a evitar les dues primeres bales explosives. A penes va reforçar el seu nivell d'energia. Ja havia tingut experiència amb les altres tropes Heloïtes: aquelles petites cucades com a molt li causaven alguna rascada i no hi havia res que el divertís més que humiliar els seus adversaris demostrant l'envergadura de la seva resistència Saiyana.

Un crit en el seu dispositiu de combat electritzà sobtadament les seves neurones!

En Nappa no era d'aquells que perdia la seva sang freda. Per tant, en Raditz es prengué aquell avís molt seriosament. Augmentat la seva energia al màxim, es va dirigir a tota velocitat vers el zenit.

Era un pèl massa tard per escapar totalment a la sèrie de detonacions. No només aquell babau malparit havia pensat a dispersar els seus trets tot prevenint les esquivades, sinó que a més repetia amb una nova salva que era impossible de passar-hi a través.

Tota la força del Guerrer de l'Espai no fou suficient per resistir a les deflagracions successives d'una intensitat que mai hagués cregut possible per a una tecnologia d'una aparença tan anodina. Seguia viu de miracle encara que fos escombrat com un vulgar figaflor. Sense l'advertència del seu company, segurament hauria rebut la pallissa de la seva vida. Així doncs, l'estatus d'elit dels Ultres potser tenia un sentit, finalment.

Enmig d'una aroma de porc rostit emanada pels seus flocs cremats, en Raditz inspirà a fons per fer desaparèixer la mala sensació d'atordiment que afectava els seus sentits. L'idea d'encarregar-se d'un elit tot sol li retornà el vigor de seguida. Per ventura evità, per un pèl, l'esclat d'un raig de llum blanca que fregà el cim punxegut de la seva cabellera. Va moure's a l'esquerra per esquivar un nou assalt tot consultant el seu dispositiu de combat amb la mirada per retrobar el seu agressor en la immensitat del cel Heloïta.

Tan aviat com va detectar la seva presa, es posà a disparar-li una successió de petits trets traçadors.

En Fuller maldeia entre les seves dents. Havia tocat el bàrbar, mes, aparentment, aquest no estava pas preocupat i tenia més d'un as amagat! Una pluja de condensacions incandescents massa ràpides es precipitava al seu encontre a massa velocitat com per poder-les esquivar. Els dards mortals que toparen amb el seu escut obliquament rebotaren, però uns quants que el colpejaren de ple van aconseguir passar-hi. Parcialment degradats, cert, però perillosos igualment. En pocs instants, cinc impactes ardents apunyalaren el jove guerrer que va estar a punt de mossegar-se la llengua per no cridar de dolor.

Amb la ment enterbolida per l'estat de xoc, tot caient descontrolat i en picat, en Fuller intentà fer un diagnòstic ràpid. Cap arteria tocada. Les seves ferides a les cames o sobre el seu flanc dret no tenien massa conseqüències per a un combat aeri. Aquella que travessava el seu bíceps esquerre i la cremada del seu pulmó dret, en canvi... però res que fos mortal. La seva preparació d'Ultra detindria ràpid les hemorràgies. Això era el principal.

Sense que res li ho deixés presagiar, va interrompre, de sobte, la seva deriva per marxar amb els fotons al màxim de forma horitzontal vers el seu punt de partida. En la seva templa ressonava la veu d'en Wigner i el jove Ultra oblidà gairebé el seu propi estat gràcies a l'alegria i l'alleujament que sentí llavors.

En Raditz observava amb satisfacció la caiguda del seu adversari quan un detall va atreure la seva atenció. El seu peu dret li picava des de feia uns quants minuts amb més i més insistència. Encara que havia ignorat el fet al principi, cada vegada esdevenia més dolorós i la seva mirada es dirigí vers l'element pertorbador... i quasi li donà un infart!

Al principi no gosava creure el que veien els seus ulls. Però l'evidència li glaçà la sang: ja no hi era! Ja no tenia peu dret ! La seva cama havia estat tallada netament just per sota del bessó i un petit fil de sang s'escorria de la carn viva.

No havia sentit res! Com es pot perdre una part del propi cos sense ni tan sols adonar-se'n?!

Maleïda merda seca, ho pagaria car!

En Wigner s'havia quedat una llarga estona estirat sense moure's, acontentant-se de lluitar per seguir conscient. El dolor era insostenible, mes no era el moment de perdre la consciència! Havia assistit impotent a la derrota d'en Lidar i aquest patiment valia àmpliament pels altres!

Afortunadament, un cop acabada la seva tasca fosca, el colós havia tornat vers ell. Un de menys al darrere del jove Fuller.

Quan el líder Ultra va fer l'esforç de seure, el món s'apagà uns quants instants rere una cortina escarlata. El suplici atenyia uns nivells que sols hauria cregut reservats a l'etapa de condicionament del seu organisme. Empès al seu paroxisme, el procés de reconstrucció cel·lular inflamava el seu sistema nerviós més enllà del suportable, xuclant la seva energia vital fins a un punt pròxim de no retorn. I, per tant, calia resistir. Havia perdut un dels seus camarades i la vida de l'altre no valdria molt cara. El gran bigotut era allà, però era impossible saber el que havia passat entre els dos aspirants al comandament. L'enorme explosió que va seguir la del tret del Tethor feia presagiar l'eliminació del perdedor, però no hi havia res cert. D'altra banda, mentre aquells es barallessin entre ells, augmentava les esperances d'en Fuller.

Sota la mirada fatxenda del bàrbar pelat, en Wigner activà la seva banda immaterial. Mentre esperava tornar a tenir prou forces per reprendre el combat, havia de fer balanç de la situació. Començà per un ràpid resum codificat per informar al comandant sobre els últims esdeveniment. A continuació, passà a mode d'escaneig per intentar ajudar el seu Ultra. Després de tot, si els seus sistemes no disposaven d'una firma especifica per identificar els invasors, significava que eren els únics que podien ser localitzats en mig del cel sense cap mena de rastre tèrmic.

Programat per reconèixer cada element de les tropes, el seu radar assenyalà instantàneament la posició d'en Fuller. Alleujat, en Wigner constatà que els seus sistemes semblaven tots operatius. En posició estacionària, a unes quantes desenes de metres del jove Ultra, el símbol corresponent a un hominoide de classe A li permetia de situar el que corresponia al bàrbar de les grenyes llargues. Més a l'est, un altre senyal es movia ràpidament sobre la pantalla. Era el vencedor del duel dels líders, atès que l'altre era introbable. La seva trajectòria indicava que, evidentment, no trigaria a unir-se a ells, ell i l'armari encastat bigotut. Excel·lent.

Merda!

De cop i volta, una alerta pampalluguejà sobre el símbol d'en Fuller! Seguia viu, però prou tocat perquè allò fos transmès. El jove recluta queia en picat.

Sense preocupar-se del seu propi estat o de la vigilància que no li treia del damunt l'assassí d'en Lidar, en Wigner es va aixecar tot animant en Fuller amb la veu per ajudar-lo a recuperar els seus sentits. Li donà l'ordre per missatge escrit de tornar a la colina del punt de trobada. Encara que fos en inferioritat numèrica, serien més forts units que separats. I, a més, el seu vol havia portat l'Ultra més enllà del perímetre protegit. Amb adversaris de tal calibre, era impossible de prevenir danys col·laterals. La zona gairebé deserta al cor de les campanyes de Tregor era infinitament més convenient per a aquella confrontació

En Vegeta rumiava mentre descendia per unir-se a en Nappa i al cap dels Ultres. Tot i que havia resolt l'assumpte amb facilitat, havia cremat força energia en la persecució i execució d'en Kiwi. No és que estigues a punt de quedar-se'n curt, però, després de tres dies de combat i la demostració de força de la nau espacial Heloïta, era convenient tenir el cap fred. Valia més guardar unes quantes bales a la recambra.

Segons el seu sensor, en Nappa havia passat comptes ràpidament amb un dels pallassos de les espurnes, però la caiguda del nivell de força de combat –ja de per si no molt alta– del líder que duia el tors de l'armadura daurat no augurava res de bo. Les seves ordres eren simples! En Raditz i en Nappa eren uns bons guerrers, però es deixaven endur un massa sovint per les seves ànsies d'acció. Cosa que era lògica, al cap i a la fi eren Guerrers de l'Espai. El caràcter bèl·lic de la millor de les races participava en la seva glòria! Però una mica més de disciplina no estaria de més. En Nappa comprendria ràpidament el significat de la paraula "reeducació"!

Més al lluny, enmig del cel, en Raditz havia estat menys expeditiu. Era cert que la seva presa havia tocat el dos apressadament. Quina vergonya! I pensar que aquelles llufes espantaven a en Freezer! Quina llàstima! En Raditz s'havia mostrat massa lent com per atrapar aquell covard. Sempre anava a remolc!

Ah, vet aquí que finalment l'enxampà... Què? Recula?! Ah no, l'objectiu cau en picat. Ja era hora!

Finalment, ja puc abordar les coses serioses, pensà el Príncep amb un somriure d'home satisfet dibuixat als llavis.