DB Multiverse

Part 3, Capítol 45.

 

El sacrifici

Traduït per Skywalker

 

 

Ja feia una bona estona que la seu dels Tsufuls no rebia cap senyal. Havien descobert que en Frosty havia atacat les seves naus i des de llavors s'havien quedat a les fosques.

 

Això els feia estar cada cop més inquiets.

 

—Què es pot fer per restablir el contacte?

 

—Res! Tu què creus? Totes les comunicacions estan destruïdes, no hi ha ni estàtica!

 

—Tenim altres mitjans?

 

—Com què? Estan tan lluny que no els podem veure amb un telescopi!

 

—No hi ha cap rebel telepàtic? Un... un rebel amb... uns auriculars?

 

—Estan combatent. Tenen coses millors a fer que enviar-nos butlletins.

 

—Però... Nosaltres... Director?

 

La Tchiin no havia participat en aquesta conversa frenètica. Va aixecar el cap.

 

—De totes maneres, som inútils. Mirar o no, no canviarà les seves opcions. Hem de confiar en ells. Hem de confiar en la Hanasia —va dir.

 

En Frosty encara no donava cap senyal d'existència.

 

La Hanasia començava a notar-se esgotada. No tenia previst quedar-se sense aire. Ja estava bastant cansada, i el canvi de les condicions ambientals ja havia alterat el seu comportament. Donava l'emergència, el seu cos va reduir la seva ràbia de manera natural, per a concentrar-se en la seva supervivència.

 

Afortunadament, fins i tot en el buit de l'espai, una Superguerrera podria durar una estona. Però un Dimoni podria durar per sempre.

 

L'havia de trobar.

 

Hanasia.

 

Una veu al cap! I també imatges. Li va recordar a quan en Bourgo li havia indicat el camí cap a la bomba. Era el mateix. De fet, era la mateixa persona.

 

Va mirar a terra i va veure el cos del namekià amb un trossos de terra per sobre. Li faltaven algunes... peces importants.

 

Vés per aquí. En Frosty no pot escapar dels meus sentits. Jo et guiaré.

 

La imatge que va veure era l'entrada d'un passadís que donava a la plana. Ella hi va anar.

 

El guerrer verd estava mort i li parlava com un fantasma? Potser li havia dit alguna cosa al Dimoni com: "Si em derrotes, em tornaré molt més poderós del que mai podries imaginar".»?? O potser simplement no estava mort.

 

No estic mort, però no duraré gaire. Ves-hi.

 

Les imatges van canviar a mesura que avançava.

 

Fins i tot amb el poc aire que quedava, el moviment de la Hanasia va crear una mica de so i vent. En Frosty la va sentir venir. Com sabia on era? Va romandre en el procés de meditació, estirat al llit de la infermeria, recuperant forces. Quan es va injectar les medicines, potser es va moure més del compte, però va ser un moment molt curt! S'havia de tenir una percepció increïble per haver-lo detectat en aquell moment...

 

Es va aixecar lentament. Ella va arribar molt ràpid. Es va quedar d'esquena a la paret, just al costat de la porta. Ella entraria, i ell l'atacaria per sorpresa.

 

La Hanasia anava directa cap al passadís final.

 

Passa a través d'aquesta paret.

 

—Mm, per què? —va preguntar en veu alta.

 

En escoltar-la, en Frosty es va allunyar ràpidament de la paret i va llançar un gran atac d'energia a través de la porta. El passadís va esclatar. Només va socarrimar una mica els cabells de la Hanasia, però d'altra banda, tota l'ala de la nau es va fer miques.

 

Però què fas im...!!

 

—No t'obeiré a cegues!

 

El dimoni ja no necessitava sortir de la infermeria, a la qual ara li faltaven una paret i el terra. Es va endinsar entre les runes cap a un altre passadís i va desaparèixer. La Hanasia el va seguir.

 

No es tracta d'obeir sinó de cooperar! Estava darrere d'aquell mur!

 

— Sí, d'acord, està bé.

 

En Frosty va continuar allunyant-se, preguntant-se coses. Per què parlava sola? Després decidir-se a escoltar en totes les ones sonores possibles.

 

En Bourgo va entendre que tot se n'havia anat a norris. Va canviar el seu pla.

 

Hanasia, no l'has de perseguir. Al contrari. S'amaga de tu expressament. Tinc una idea millor. Torna a casa teva.

 

—Què? No ens podem rendir ara!

 

Et falta força i et falta aire. Pots volar al teu planeta. Allà podràs rebre'l a ple rendiment. Hem vist que ets més fort que ell! T'ensenyaré on són les escafandres.

 

—No! No el vull al meu planeta!

 

Caram, confiaràs en mi d'una vegada? Les escafandres són allà!

 

Li va mostrar una imatge d'un lloc concret, que de seguida va reconèixer.

 

—Ah... Bé... Llavors... d'acord.

 

Va fer mitja volta i va seguir el camí que el Namekià li havia indicat per un altre passadís.

 

 

En Frosty havia detectat les ones de la conversa telepàtica. Aquell namekià, evidentment! I què... ara volien fugir? Ah no, no...

 

Era el torn de perseguir la Hanasia.

 

Al cap d'un moment la va veure al final d'un passadís llarg i recte. Va llançar-li un atac energètic. Va destruir diverses habitacions i, una vegada més, tots dos estaven envoltats de runes en el buit de l'espai. En Frosty no sabia on guardaven les escafandres. Però tot el que havia de fer era destruir qualsevol lloc a on la Hanasia pretengués dirigir-se. Mai rebria oxigen. Podia veure que ja s'estava debilitant. Ella es va dirigir ràpidament cap a una zona de la nau seguint les instruccions del seu telèpata. Ell la va seguir.

 

La Hanasia començava a veure borrós. No tenia ni idea d'on anava.

 

Dreta.

 

El Dimoni s'acostava. Ella va fugir cap a la dreta. Aquesta vegada, la confiança era literalment cega.

 

Segona porta a l'esquerra.

 

Va seguir les instruccions destruint la porta en lloc d'obrir-la. Va entrar a una sala gran, amb taules i cadires que suraven. Al costat, taulells i expositors de menjar, ben netejats i buits.

 

Al final, a l'esquerra.

 

Va sortir de l'habitació per la porta indicada quan en Frosty va entrar. Era una gran porta automàtica, però el sistema, apagat de totes maneres, no hauria estat prou ràpid com per a donar-li prou temps. Igual que la porta d'entrada, no havia important gens.

 

En aquesta nova sala hi havia unes grans prestatgeries, el contingut de les quals s'escampava i flotava en les tres dimensions de la sala. Estris de cuina, conserves, caixes de tot tipus, i també aliments que no calia mantenir ni freds ni calents.

 

Passa per l'esquerda de la dreta i per la paret del darrere.

 

Ella va tractar de no enredar-se massa. Va reconèixer aquell tros de paret per la visió que li havia transmès en Bourgo quan es dirigien cap a l'estadi espacial.

 

 

El mur dret estava format per envans desmuntables amb juntes ben visibles. Aquests blocs s'apartaven fàcilment, obrint-se a un espai tancat, utilitzats per a emmagatzemar, per exemple, les racions de retorn. I allà, hi havia emmagatzemada una mercaderia molt explosiva... Una màquina mortal de tres per tres per tres metres, és a dir, de vint-i-set metres cúbics, capaç de destruir un planeta.

 

Va córrer cap a l'envà, fent veure que no li importava, i en aquell moviment breu, el seu braç esquerre es va estendre mecànicament cap a un prestatge per agafar el que semblava una botifarra. L'instint encara funcionava. Esgotada, però no prou esgotada com per no mossegar un bon tros de carn alienígena, i va continuar.

 

No s'havia empassat el seu primer mos quan en Frosty va entrar a l'habitació. Ella es va girar i va deixar d'avançar. El va mirar, com desesperada. Amb odi, amb esperança? No entenia la seva mirada.

 

Ell va aturar el vol immediatament. Alguna cosa anava malament. Per què havia renunciat a fugir ara?

 

En Bourgo no va dir res, però estava furiós. Ho anava a engegar tot a rodar.

 

De fet, tot anava bé. En Frosty no sospitava que fos una trampa. Només li va semblar poc natural i es va dedicar un moment a veure com reaccionava ella davant la seva aparició.

 

La seva reacció va ser empassar-se el tros de carn que estava mastegant.

 

—És repugnant —va dir amb veu acusadora.

 

Ell no va fer cap comentari sobre la presència de plàstic al voltant dels aliments, que cap ésser civilitzat s'hauria oblidat d'eliminar abans d'empassar.

 

—Has acabat de fugir? —va dir assenyalant-la amb dos dits.

 

Ella va entendre que anava a disparar sense apropar-se-li prou, i que tot el que planejaven no hauria sortit bé.

 

—No! —va cridar.— No he acabat! Així que torna al passadís d'allà i tornem a començar!

 

En Frosty va obrir els ulls de bat a bat. Estava completament anada!

 

En resum, sabia que havia perdut i que estava perdent el cap. S'havia acabat. Va disparar.

 

 

El poder d'aquest atac va travessar la clavícula de la Hanasia instantàniament, ja que amb prou feines va tenir temps de moure's una mica per intentar esquivar-lo. Va ser projectada cap enrere i va rebotar contra la paret del darrere amb un crit. Presa del pànic, va agafar una prestatgeria, perquè el seu cos no girés en totes direccions, per poder veure en Frosty. No es va atrevir a posar la mà a la ferida, on faltava completament un tros del seu cos. Es desmaiaria en uns segons...

 

—És... pfff! Arkkk... Això és un atac?! Urrk... no em facis riure, no m'ha fet ni pessigolles!

 

Havia esgotat l'energia que li quedava. La seva mà començava a cedir.

 

Ja no podia veure en Frosty, perquè el seu cap, del qual ja no podia triar la posició, ara li donava una visió completa del sostre. Una visió cada cop més fosca. Primer els racons.

 

Però ella sabia que se li apropava.

 

En Frosty, en veure que ja no podia fer-li res, es va acostar sense preocupar-se, per rematar-la com cal.

 

Si anava directament cap a ella, aniria per la paret.

 

Hi anava a passar per davant, va pensar la Hanasia, que ja només sabia vagament per on anava.

 

Era obvi, anava a tocar la partició.

 

Per què hauria de vorejar-la?

 

La vorejaria? Dins del cap de la Hanasia, tot girava, la paranoia bullia, els possibles resultats es multiplicaven. Si hi hagués universos paral·lels, n'hi hauria un on aniria per l'esquerra, un altre on s'aturaria, un altre on...

 

Clic.

 

 

L'estadi espacial, la Hanasia, en Frosty, en Bourgo, els cadàvers dels dos exèrcits, les runes de les naus aliades, tot allò havia desaparegut.

 

Tot s'havia fusionat amb un precipitat de diverses tones d'antimatèria. No hi havia més àtoms.

 

Només hi havia energia, un petit big bang que escampava la seva llum, la seva calor, els seus raigs de tota mena en totes direccions.

 

Al planeta Plant, un segon sol va aparèixer al cel durant uns segons. A bona part de l'hemisferi que es trobava de cara al fenomen hi havia la llum del dia i gairebé no es va notar. A la banda del capvespre, els éssers pensants van reaccionar. En un continent, la reacció va ser:

 

—Eh? Què és aquesta llum... Encara és de dia? Pensava que... Ei, Hatonek, ho has vist? Ah, ja està. Quina bogeria! Heu vist el mateix que jo, o se m'ha anat l'olla?

 

En un altre, era més com:

 

—Què és...? Què és aquesta llum... Fa un moment era el vespre! Ei, Erika, ho has vist? Oh, ja està. Això és increïble! Ho has vist igual que jo, o estic tenint una al·lucinació inquietant?

 

La llum és el que percebem més fàcilment. Però molts raigs destructius invisibles van acompanyar aquest espectre visible. Al continent Tsuful, les ciutats estaven cobertes de cúpules i no hi traspassava res perillós. Tanmateix, tots els éssers vius que no estaven a l'oceà o en un cau van patir un lleuger trauma radioactiu a la pell. Els càncers van augmentar un 9'87% durant els següents trenta anys.

 

La Chiin-Lee va mirar atònita la pantalla del seu radar espacial que indicava els elements de la batalla espacial. Ja no indicava res.

 

Res de res.

 

La Hanasia era morta.

 

El seu món s'havia salvat.

 

I la Hanasia era morta.

 

 

 

No s'havia trigat gaire a substituir el tron ​​ara destruït del gegant Blizzard per un petit espai al seu lloc, amb el mini seient flotant del Lord Snower incrustat.

 

Sense mostrar la més mínima por tot i que encara hi havia a l'habitació guerrers poderosos que fins aleshores havien estat enemics, el Dimoni del Fred havia canviat de forma per tornar a la "tercera forma de reducció". Aquest aspecte fràgil encara més petit que la seva forma original, que el posava a una centèsima part de la seva força, però també li permetia un molt millor control del seu cos.

 

El petit llangardaix, ara nou emperador de l'univers, es va asseure entronitzat al centre en lloc del seu pare.

 

Però hi va haver altres canvis. Al voltant del seu tron, havia instal·lat, molt a prop, moltes pantalles i estacions de comunicació. Els més estratègics havien entès que l'Snower faria microgestions, mentre que en Blizzard només veia les hores passar.

 

Estava parlant directament amb un representant d'un planeta llunyà. Sense intermediaris.

 

—Bon dia.

 

—Lord Snower, us estem agraïts per concedir la independència al nostre planeta. Però els teus soldats encara ens neguen l'accés a les mines de Katchin.

 

—Per què vols accedir a aquestes mines? No et pertanyen.

 

—Són al nostre planeta. Ens pertanyen.

 

—De cap manera. El vostre planeta va vendre aquestes mines a la meva empresa fa dècades. Si les vols, m'hauràs d'oferir un preu. Aquestes són les lleis interespacials. Tens el govern que vols. Però si intenteu robar-li a una empresa privada, llavors els protegirem.

 

—Va ser el teu govern qui el va vendre a la teva pròpia empresa en aquell moment!

 

—I què? Això forma part del passat. Ara tens les regnes, fes el que vulguis. Sempre que sigui legal. Adéu.

 

L'Snower va tallar la connexió abans que l'horda d'insults del nou líder decebut pogués arribar. Va obrir comunicació amb un altre.

 

—Bon dia.

 

—Lord Snower, us estem agraïts per concedir la independència al nostre planeta. Però ens ha arribat la notícia que s'havia tallat el subministrament de nitrogen...?

 

—Per descomptat. L'imperi us el proporcionava gratuïtament. Però ara sou independents.

 

—És que... no podem sobreviure sense el subministrament constant de nitrogen a l'atmosfera...

 

—És terrible. Potser us agradaria comprar-ne?

 

—Com?! No tenim prou mitjans!

 

—Podeu tornar a entrar a l'imperi com a territori federat si voleu. O demanar un préstec.

 

—Això és una estafa! Ens heu fet dependents dels diners i del nitrogen, som independents només de nom!

 

—Tens el govern que volies. El que facis a partir d'ara serà el que tu vulguis escollir. Us deixaré contactar amb els nostres representants de vendes. O el nostre consolat. Adéu.

 

Va prémer un botó vermell que parpellejava impacient. A la pantalla hi deia "emergència extrema". L'havia fet esperar mitja hora.

 

—Bon dia.

 

—Lord Snower, per fi! És una emergència!

 

—Hola, president Donel Manalsen. M'alegro de veure't fora de la presó i al lloc que li correspon.

 

—Um... —va dir el personatge, preocupat i que recordava que estava parlant amb un Dimoni terrible els germans del qual l'havien empresonat durant vint-i-set anys.— Us estem agraïts per concedir la independència al nostre planeta. Però... estem sent atacats per un exèrcit de pirates espacials!

 

—Això és inacceptable. Vaig prometre pau i justícia a l'univers. Us envio un exèrcit de suport substancial immediatament.

 

—Gràcies, Senyor. No m'esperava que fos tan senzill...

 

—Saps, per descomptat, els càrrecs que això comporta?

 

—...? És a dir?

 

—Bé, una batalla i un moviment, això costa molt. Per tal de prioritzar el benestar de les víctimes, els nostres militars començaran per saquejar els agressors i vendre'ls en esclavitud -un cop jutjats adequadament- tal com preveu la llei interespacial. Però si això no és suficient per cobrir les despeses, hauràs de pagar la diferència.

 

—Però haurem de reconstruir-nos! Ja han destruït cinc ciutats!

 

—Nosaltres també ens podem ocupar d'això. Les nostres empreses constructores s'adapten als gustos i entorns locals. Fins i tot tenim un descompte per a les reconstruccions de postguerra. Una vegada més: prioritat a les víctimes.

 

—D'això... quant suposarà tot això?

 

—De moment és difícil de dir. Només vull recordar-vos que si fossis un territori federat, tot això seria gratuït. Els nostres exèrcits estan de camí. Espero que pugueu aguantar abans que arribin en dues setmanes.

 

—Dues... setma...

 

—Molta sort, i adéu.

 

Va passar a una altra conversa.

 

—Bon dia.

 

—Lord Snower, us estem agraïts per concedir la independència al nostre planeta.

 

—Benvolgut, com estàs?

 

—Estic molt bé, gràcies. Hem matat totes les famílies del teu imperi que encara vivien entre nosaltres. Espero que no t'importi.

 

—Només havien de marxar més ràpid.

 

—També vam massacrar finalment tota la comunitat de Zaône fins a l'últim. Feia temps que no ens aveníem amb aquells nois, amb la seva pell estranya i els seus barrets grocs.

 

—Tu prens les teves pròpies decisions.

 

—Finalment, hem restaurat la llei marcial, la religió és obligatòria, s'han establert classes de criança dels fills i el poder només se li dona als descendents dels nobles, els mascles, és clar.

 

—M'alegro que hagis pogut recuperar les teves petites tradicions.

 

—Per fi som com érem abans que vinguéssiu a esclavitzar-nos.

 

—Aquell era el vell imperi. Et deixem en pau.

 

—Sí, ja sé per on vas! Has agafat pels ous altres planetes amb les seves dependències! Però nosaltres tenim molts recursos naturals i no us necessitem.

 

—Me n'alegro d'això. Per cert, sembla que hi ha un ressorgiment dels pirates espacials. Cuida't.

 

—Espera, que...?

 

—Adéu.

 

Era d'esperar que el període de transició fos llarg i complicat.

 

L'Snower estava ocupat gestionant moltes altres trucades quan va entrar un missatger.

 

—Lord Snower! Està confirmat, l'estadi espacial està completament destruït! No hi ha supervivents! En Lord Frosty ha mort! I... eh... encara no havia signat la meva lleialtat, però això només va ser un descuit, ja està fet, eh!

 

Només els dos éssers més sensibles de l'habitació van detectar algun alleujament real en la respiració de la Snower.

 

—Li donarem una cerimònia amb els majors honors. Els herois de l'antic imperi segueixen sent Herois.

 

—I què fem amb el planeta Plant?

 

—Què fem amb el planeta Plant? Doncs res amic meu, no fem res! Se'ls envien felicitacions, flors i un pacte de no agressió. En ambdues direccions, de fet.

 

I així va començar una pau que va durar diversos segles. Tant a l'imperi com també al planeta Plant entre dos pobles que eren totalment oposats.

 

 

A l'altre món, la Hanasia tenia la forma d'un petit núvol.

 

Estava molestant els seus veïns amb les seves preguntes, començant per: Per què havia de seguir aquesta línia? I si no volgués seguir aquesta línia? I qui era l'Enma?