DB Multiverse

Part 3, Capítol 35.

 

Quan la reina destrueix l'invasor

Traduït per Skywalker

 

Una explosió d'aire concentrada va xocar contra la base de la cua de la Hanasia. Llavors la vora de la mà va colpejar amb un poder enorme.

 

El dolor va traspassar per tot el cos de la reina. Dolor pel cop, no pel tall. Perquè ho havia aconseguit. Contraient tots els seus músculs al màxim, havia enfortit prou la zona.

 

El general Chatterton la va mirar atònit mentre la seva mà adolorida es recolzava a la cua sense tallar.

 

Va preparar un segon cop, però aquesta vegada la Hanasia va tenir temps de reaccionar. I la cua groga es va allunyar mentre la resta del cos s'hi va acostar. Amb el colze, va aixafar el general a terra i el va enterrar allà mateix.

 

En veure que el Dimoni del Fred encara estava en procés d'aixecar-se i d'entendre el que havia succeït, la Hanasia va escopir una gran bola d'energia molt concentrada al forat on hi havia el general.

 

El terra va tremolar i es va esquerdar, però els danys es van ser locals.

 

Ara la Hanasia tenia avantatge. N'estava segura. L'altre era mort o a punt de morir, i ella era superior, amb aquesta doble transformació, al Dimoni del Fred.

 

Per cert, per què la va atacar?

 

L'Ice Kurima estava encorbat. Estava mirant a terra. I es va concentrar. Cada cop projectava més energia del seu cos. I els seus músculs van créixer.

 

 

—Oh no! Una altra transformació! —va adonar-se la Hanasia.

 

Va volar directament cap a l'enemic. En un instant, ella es va posar sobre ell i li va llançar un cop de puny mentre estava concentrat. El cop va fer esclatar el terra i trossos de pedra van sortir volant per tot arreu. Però ella va entendre, pel tacte, que no havia aixafat el seu cos com havia previst. Va aturar el puny amb les dues mans.

 

L'Ice va volar a una velocitat sorprenent. No s'havia transformat, era el mateix, però els seus músculs eren molt més grans. Ja no era un llangardaix prim i brillant, sinó un llangardaix corpulent i brillant. I sobretot, estava envoltat d'una aura esfèrica que demostrava que estava al cim del seu poder.

 

 

La Hanasia volia enganxar-lo en mig del vol, però ràpidament va evadir-lo. La va rodejar i es va llançar contra ella carregant com un toro. Va sentir dolor en el cap, i gairebé li va poder trencar una costella. Però no havia acabat. La va tornar a vorejar i la va colpejar a un altre lloc. Una vegada i una altra, tan ràpid que ella no va poder seguir el ritme, i cada vegada colpejava molt més fort que a l'inici del combat.

 

 

Va acabar amb una gran bola d'energia que ella no va poder esquivar. La Hanasia va caure a terra. No s'havia imaginat ni per un moment que la pogués posar contra les cordes d'aquesta manera.

 

Però no es podia quedar així. Es va aixecar de nou i es va enfrontar al dimoni. Aquest últim estava cobert de ferides, probablement per primera vegada a la seva vida, però aquest combat li estava agradant clarament. Ara somreia, segur de la seva victòria. El seu poder pur era clarament superior...

 

Molt lluny, darrere seu, la Hanasia va veure molts puntets estranys. Ella va entendre, sentint el flux d'energies, que era un gran grup de Guerrers de l'Espai, tots volant en el mateix pla, i molt lluny els uns dels altres. Una formació molt estranya, sobretot perquè quan es van aturar. Estaven pensant fer el que ella creia?

 

També va sentir en Mahissu al seu cap. No van fer res. Estaven a l'espera i ella entenia per què: era massa gran.

 

Els hi havia de dir. Però com? Va intentar entrar a la ment d'en Mahissu. Malgrat la pèrdua de discerniment que comporta la transformació en un Oozaru, va poder-ho compensar amb la precisió que li atorgava la seva transformació en un superguerrer. Molt ràpidament, ho va percebre perfectament. Ella estava ja al seu cap.

 

—Mahissu... Mahissu!

 

—Hanas... La meva reina? —va respondre en Mahissu en veu alta.

 

—Dispareu, dispareu! No em fa por!!! —va cridar pensant.

 

— ---------------------------

 

—Chiin-Lee Sapindaceae Rosids —va dir un oficial mentre entrava.— Estic al capdavant de l'exèrcit i tinc el poder de portar les nostres naus al combat si ho considero necessari.

 

—Ho sé —va respondre la Chiin-Lee.— Però no ho facis.

 

—La superguerrera és una soldat excepcional, però acaba de quedar mig fora de combat i ja no té cap manera de prendre el control. No ens podem arriscar a perdre-la. Hem de disparar, en el millor dels casos això el distraurà.

 

—No te n'adones que els teus trets només crearan fum. El nivell de tots dos estan molt per sobre dels nostres exèrcits. D'altra banda, ara mateix tenim un grup de Saiyans preparats que poden igualar diverses de les vostres armes d'una manera molt concentrada.

 

—No dispararan a la seva reina. Fins i tot aquests bàrbars tenen sentit de...

 

— ---------------------------

 

—Mireu les llunes! —va cridar en Mahissu. Ell, mirant el mur de tiradors preparats, d'esquena al camp de batalla, no va fer el mateix.

 

Els Guerrers de l'Espai, tots separats els uns dels altres, van créixer en totes dimensions, i després d'això, es van trobar enganxats els uns als altres, amb els peus d'uns tocant les espatlles dels altres, formant com una piràmide d'acròbata, excepte que no feien equilibris, simplement estaven volant. De sobte semblava com si hagués aparegut una enorme paret marró.

 

—Dispareu! Dispareu! Ho ordena la Reina!

 

I no van dubtar ni un segon. Potser la petita vacil·lació que tindrien al respecte de posar en perill a la seva reina va desaparèixer per la pujada d'adrenalina de transformar-se en goril·les gegants. Un centenar de boques es van obrir i van llançar centenars de megatones de destrucció pura cap al camp de batalla.

 

L'Ice Kurima va veure com aquestes boles de foc venien cap a ell. No anaven rectes, no, totes anaven cap a ell, seguint trajectòries corbes. Va tenir por, després va riure. Va riure intensament. Perquè darrere seu, hi havia el seu oponent gegant. La supernosequè rebria tot l'impacte. Es va girar per riure-se'n a la cara, però no la va trobar. Sense saber sentir les energies, la va haver de buscar amb els ulls. Era absurd. Un ésser amb aquest volum no podia desaparèixer així com així...!!

 

Una lluentor a sota d'ell li va cridar l'atenció. I una mà li va agafar el turmell. Va recordar aquell cos humanoide amb el qual va lluitar abans que ella es convertís gegant. La diferència era que ara era tota rosa, i ja no tenia la cua marró. Se l'havia arrencat.

 

A causa d'una curiositat estúpida, i ni tan sols motivada per motius perversos perquè als Dimonis del Fred no els interessa el sexe, volia fixar-se bé en com es veia el seu oponent sense roba. I en comptes de contraatacar, va perdre un moment mirant.

 

La Hanasia el va arrossegar amb força i la seva aura va explotar de poder. El va arrossegar, fins al punt que va aconseguir fer-lo girar al seu voltant. I les boles de foc dels Oozarus es van endinsar cap a ells.

 

Va ser allà on van perdre la vida en Peronipé i el seu líder Chili. Les boles de foc van formar una mena de mur que avançava lentament, però que era enorme, i algunes ones d'energia van xocar contra ells. Aleshores, quan van caure al terra per la gravetat, van estavellar-se contra dues boles de foc més que venien d'una segona onada.

 

Els tiradors estaven esgotats. Però seguien disparant i disparant.

 

La Hanasia es va llançar cap els atacs i va enviar el seu oponent contra cada raig que tenia al seu abast. El va utilitzar com si tingués a les mans un bat de beisbol amb el que girava i colpejava cada bola de foc com si fossin boles que calia retornar. L'Ice Kurima va patir quatre atacs frontalment, després es va intentar protegir amb els braços, abans de ser aixafat contra dos més. Llavors va començar a moure les cames i la cua, però només va tocar l'extrem del braç que l'agafava.

 

La Hanasia va seguir movent-se amb una precisió aterridora per evitar les boles d'energia, apropar-s'hi i colpejar-les amb el seu bat.

 

L'Ice va engrandir la seva aura quan la novena bola de foc va xocar contra ell. Desequilibrada, la Hanasia també va rebre una bola d'energia, però no el va deixar anar i va continuar. Ella va aconseguir dominar la seva energia una estona més, però després que aconseguís fer-li rebre nombrosos atacs més, va anar perdent força i el va haver de deixar anar finalment. Ell immediatament va reprendre el seu vol, encara lliscant sobre boles d'energia.

 

Els dos rivals van passar el minut següent esquivant les ràfegues que van continuar fins que els tiradors es van quedar sense força.

 

Molt lluny, al mar, centenars d'explosions van produir uns impressionants sismes submarins.

 

Tant l'Ice Kurima com la Hanasia estaven sense alè.

 

 

—Estàs acabada —va dir el dimoni entre dents.

 

—Ja no tens ni un gram d'energia —va respondre la reina.— He guanyat.

 

I va col·locar les dues mans al costat, doblegant lleugerament els dits cap avall, els palmells al mateix costat. Es va dir a si mateixa que aquesta posició era interessant per carregar la seva energia.

 

Per darrera vegada, amb els seus últims recursos, la Hanasia va concentrar tant poder com va poder a les seves mans. Allà va néixer una bola d'energia poderosa, sota la mirada atònita de l'Ice.

 

—Mico impertinent! —va cridar, estenent el dit enlaire i creant-hi una bola d'atac energètic.

 

Però va sentir dolor al realitzar aquest gest tan senzill. Llavors va entendre, sense evidenciar-ho, que feia massa temps que havia estat a tota potència i que havia rebut masses atacs. Fer servir el 100% del seu poder l'havia esgotat.

 

Tanmateix, la transformació en Superguerrera donava un impuls d'energia molt més estable i permanent. La Hanasia no havia arribat al màxim nivell del seu rival, però aquí tenia l'avantatge en resistència. I per ser clars: aquest Dimoni havia tingut una vida tranquil·la i mai havia hagut de fer un esforç tan durador en tota la seva vida.

 

 

—Jo, un Dimoni del Fred, no perdré davant d'un mico despullat!

 

—Tu també estàs nu —va dir la Hanasia amb un somriure, i va apuntar les dues mans cap endavant, mantenint la mateixa posició.— Canó Garick!!!

 

El dimoni va enviar el seu braç cap endavant i va llançar la seva bola d'energia electrificada, però el raig d'energia de la Hanasia va passar a través d'ell i va tocar directament contra el cos de l'Ice. La Hanasia va augmentar el seu poder, posant-hi tot el que tenia, i el torrent d'energia va travessar el pit d'en Kurima.

 

Un estrany sonall metàl·lic, un soroll que ningú s'imaginava poder escoltar de la boca d'un ésser orgànic, va acompanyar la caiguda del Dimoni, que es va estavellar a terra.

 

La Hanasia s'hi va acostar i va seure al seu costat, esgotada.

 

—Ésser... inferior... —va dir el dimoni amb els músculs tremolosos, l'estómac esquinçat i els ulls fora d'òrbita.— No tens dret...

 

—Encara vius... és impossible! Et donaré puntades de peu al cap fins que s'aturi el soroll repugnant que surt de la teva gola!

 

De sobte, l'Ice va escopir sang porpra i, semblant adonar-se que s'acostava el final, una llum terrible va lluir als seus ulls. La por a la mort.

 

—Perdona'm... jo...

 

—Què?

 

—Perdona'm la vida... Si us plau...

 

La Hanasia va mirar la cara suplicant i moribunda del seu oponent. Malgrat la diferència de forma i estructura que separava els dos éssers, va veure que realment tenia por de morir i va sentir la seva consternació. Se li va fer un nus en algun lloc profund de l'estómac. Va ser una sentiment de llàstima que la va atacar, un sentiment sentit massa poques vegades, teòricament present en totes les formes de vida... però absent en l'actual generació de Dimonis del Fred, inexistent entre les espècies animals menys evolucionades, oblidat en algunes espècies pensants aquí i allà a la galàxia, però no necessàriament bèl·lic, i no observat entre els Guerrers de l'Espai, evidentment.

 

La Hanasia, i un tal Son Goku, van ser i seran els únics Guerrers de l'Espai que van experimentar aquest sentiment de manera natural.

 

Es va adonar que fins i tot un monstre que va llençar el seu exèrcit sobre un poble innocent i que avui era responsable de molts milers de morts, podia inspirar llàstima.

 

Aleshores, la Hanasia va aixecar el peu i li va colpejar el cap dotzenes de vegades, durant dos minuts complets, fins que ja no va fer el més mínim so.

 

Els cabells de la reina es van tornar negres i va fer uns quants passos abans de caure sobre una pila de terra. Aquest lloc de descans improvisat era el resultat d'un dels nombrosos cràters que embrutaven el terreny. Altres s'haurien assegut en un braç o un dit d'Oozaru mort estès a terra, però ella preferia no fer-ho.

 

A la llunyania, la tropa de tiradors transformats va volar cap al camp de batalla, cridant bravos per la seva Reina.

 

Va somriure perquè havia guanyat el seu combat (encara que s'hagués hagut de valdre per alguns elements externs que van fer del duel una mica esbiaixat), però els seus ulls també expressaven una immensa malenconia davant la realitat dels seus nombrosos companys difunts.

 

El General Chatterton no anava a cedir a la malenconia.

 

Havia escalat pel seu forat fent servir els peus i les mans. Les seves costelles trencades i el seu cos completament adolorit, a causa del simple cop de colze del mico daurat, li van recordar el món de diferència que hi havia entre ell, el guerrer més poderós de la cort, i els Dimonis del Fred, així com l'únic ésser capaç d'afrontar-los.

 

Aquest ésser estava cansat, segurament molt més que ell, en Chatterton. Es va enfilar al cos d'un simi, amagant la seva energia, i va buscar amb els ulls, ja que tenia el seu dispositiu d'escolta i d'exploració trencat, el simi gegant. No hi havia rastre d'ella. Però el general no era cap ximple.

 

A més del grup de micos que es precipitaven cap a la zona, i els que havien fet retirada que ara tornaven al centre de la lluita, només una Guerrera de l'Espai descansava, just al costat del cos d'en Kurima. Com havia sospitat, aquesta Guerrera havia aconseguit matar-lo. La meitat dels prínceps del Fred ja havien caigut sota el seu puny!?

 

El general encara tenia molta energia. Va posar les dues mans davant seu, i va apuntar a la persona a eliminar. Es va concentrar i va utilitzar una tècnica de modificació d'energia extremadament rara per carregar-se al màxim. En un instant, en va tenir prou per disparar una bola de foc, que destruiria aquesta Superguerrera i mataria tots els supervivents del voltant. En pocs moments, aquest lloc seria el llit d'un nou mar.

 

Però el seu objectiu havia desaparegut.

 

Va entendre que ella estava darrere seu. Va sentir el petit so del vent groc que envoltava la guerrera. Va sentir que la palma de la mà de la Saiyana es recolzava a la part posterior de la seva armadura. Es va quedar paralitzat un moment i, sense ni tan sols poder aturar el seu atac, ni dir una paraula, va ser traspassat per la Hanàsia.

 

En Chatterton va caure sobre una catifa de cabell castany, que va tenyir amb la seva sang vermellosa. No estava sorprès, ni decebut. Era el General Chatterton i sabia que moriria al camp de batalla. De la mà del guerrer més poderós de l'univers, realment no tenia res de què queixar-se.

 

 

—Senyoreta Chiin-Lee Litchi Chinensis Sapindaceae Rosids. Soc l'encarregat de dir-te que has estat ascendida —va dir en Tchin somrient. L'èxit d'aquesta batalla, les lliçons que hem après, la mort d'un segon Dimoni del Fred i molts altres elements, es deuen en part a tu. En gran part a tu. Heu desenvolupant el paper de coordinadora en cap d'armes relacionat amb la Superguerrera Hanasia, així com el paper de corresponsal privat d'aquesta última, a més del vostre lloc com a Cap adjunt del Departament d'Afers dels Guerrers del Mil·lenni. Aquest últim es transforma en el Departament de Guerres Saiyà en el programa contra els invasors i l'Imperi dels Dimonis Freds.

Ja no formes part del Departament de Guerra. Tanmateix, segueixes sent consultora i hauràs de respondre a qualsevol sol·licitud si es refereix a aquest període. També s'aixequen les vostres altres responsabilitats, per donar-vos, a petició vostra, el paper de contacte principal i responsable de la presa de decisions, dels afers reials de Saiyans, a través dels següents Guerrers de l'Espai: la reina i l'assessor. També ets directora del pressupost, i coordinadora de totes les operacions militars, sigui per l'actual invasió, o no, des del moment que afecta als Saiyans. Segons la titulació, tindreu entre 1 i 19 vots sobre el tema. Finalment, rebeu el grau de super-ajudant de grau 2.

 

—Així que ara soc la teva superior.

 

—Correcte, excepte quan siguem al mar.

 

—Evidentment.

 

—Quina serà la seva primera acció, General?

 

—Aniré a la capital reial Saiyana en persona.

 

Va sortir de l'habitació davant la mirada de sorpresa del seu interlocutor.

 

Els goril·les gegants s'havien transformat de nou en Guerrers de l'Espai nus i morts a terra. Al cel, febles restes de llunes brillaven dèbilment, però fins i tot els Guerrers vius amb cues ja no eren sensibles a elles. La capital era només un munt de roques i cràters, com tota la regió. Però tant se valia.

 

Si habitualment cap Guerrer de l'Espai sentia fortes emocions davant la mort dels seus companys, era perquè no s'havien trobat encara amb aquesta situació completament nova, que els va impactar molt a tots. Centenars i centenars de morts. El mateix dia. Famílies senceres devastades. Altres, quedant nens orfes o vells sense sense descendència. En aquesta massacre general, l'habilitat i l'edat van tenir poca influència en la supervivència.

 

 

Seguint el costum, alguns ja havien començat a llençar els cossos dels seus amics, i els havien destruït amb una o dues boles d'energia, amb l'ajuda d'altres supervivents. Però la Hanasia els va demanar que paressin.

 

—Hi ha massa morts i no som prou els vius per honrar-los. Que vinguin els Guerrers dels altres pobles, farem el funeral de tots alhora en un dia.

 

La Hanasia va caminar entre els cossos. Ella havia vist aquest al palau. Ai... Nizouki. Almenys aquest vell sàdic no li jugaria més males passades... Però aquell pensament no la va alleujar. Algun Guerrer se li va apropar per dir-li alguna cosa... I un altre del seu poble també. L'emoció la va aclaparar. Però volia abstenir-se de plorar davant dels seus súbdits, que cada cop eren més nombrosos al seu voltant. I la Hanasia va arribar finalment a la Cetinia, que lluïa el somriure d'un àngel en mort. A la part superior de l'estómac, un petit forat profund va ser la causa de la seva mort. Aquest petit forat havia sigut la Hanasia qui l'havia provocat. Amb aquest pensament, es va sentir culpable, i després enfadada. Serrant les dents i enrabiant-se, va sentir espurnes elèctriques travessant-la i es va preguntar si no es transformaria en Superguerrera sense voler.

 

Llavors va veure els cossos de diferents invasors i es va assegurar que eren morts.

 

En Mahissu, que s'havia convertit en el nou conseller de la reina, es va acostar a ella. Al principi es va esgarrifar perquè ell i ella, com la majoria dels Saiyans presents, estaven completament nus. Els Guerrers de l'Espai no eren molt modestos i estaven més que acostumats a aquest tipus de situacions, generalment després d'una nit de lluna plena, però entre ells dos, era una mica diferent.

 

 

Ell es va avergonyir estava coberta de ferides i ja no tenia cua de mico, però a ella no li importava. Ell, com molts altres, encara la tenia perquè va desfer la transformació quan les boles del cel es van enfosquir.

 

En Mahissu va voler felicitar la reina. També va voler dirigir-li alguna paraula tranquil·litzadora, perquè va veure que estava profundament tocada. Volia dir-li moltes coses, com que l'estimava, que estava orgullós que fos reina, que l'admirava, que l'estimava, que va trobar que fins i tot coberta de sang, sense cua de mico, amb els cabells cremats i despentinats, i els ulls vermells, la va trobar la Saiyana més bonica, que tenia una força formidable i que l'estimava.

 

—Tindré una història increïble per explicar —li va dir.

 

—Mah... Mahis...

 

—Mahissu —va xiuxiuejar confús i en veu baixa.— el Saiyà amb qui has dormit diverses vegades.

 

—Mahissu, no vull que se t'escapi cap dels noms dels Guerrers que han mort aquí. Aquesta història ha d'estar completa. Fins i tot es podria escriure, o el que sigui, no sé. Però aquí tothom és un heroi. El que els Tsufuls anomenen batalla no és més que una sèrie de milers de duels o baralles en què participen diverses persones. Aquesta és gran perquè hi som tots. Cal anomenar-los i recordar-los a tots.

 

—Però... —va dir el contacontes, mirant al seu voltant, mirant la infinitat de persones implicades, tantes que el marejaven.— Hi ha tantes...

 

—Vine aquí —va dir la Hanasia, ignorant el seu comentari, i puntualitzant la seva ordre amb una agafada del braç que el va obligar a seguir-la de totes maneres.— Aquesta és la Cétinia, és la meva amiga. Era molt forta. Va matar molts invasors, però la batalla va ser tan confusa i tan terrible que va ser assassinada per la seva pròpia reina. Vaig ser atacada, Mahissu, per una força que mai havia conegut. L'invasor que em va fer això va ser terrible. Vaig matar la meva amiga. Et puc dir que ell ja és mort. Oh sí, molt mort, i mort lentament. He trobat trossos d'ell al camp de batalla. M'hi he pixat a sobre. Però si venen altres com ell, potser també tindran el seu poder. Això no ha de tornar a passar mai més, ho entens? Els Saiyans no hem de tornar a suportar els atacs d'uns invasors capaços d'ennuvolar les nostres ments mentre maten els nostres germans i germanes a dotzenes per minut.

 

El narrador seguia com podia els pensaments de la seva reina.

 

—Així que aniré al cel, on hi ha el seu país, i els envairé. Els trobaré i els mataré a tots. Tots aquests Dimonis del Freds. No n'hi ha gaires. Els mataré a tots.

 

Els Guerrers de l'Espai que acabaven d'arribar havien portat menjar i roba a la Hanasia. Havien passat diverses hores des de la fi del seu combat i ja no se sentia cansada, tot i que realment encara estava esgotada. Va enlairar-se uns quants decímetres.

 

—Demaneu als Tsufuls que construeixin un poble per a totes les persones que són aquí, i alguna cosa que et permeti parlar amb les multituds, per organitzar un funeral massiu. Ho pots fer sense mi, quan torni tot s'arreglarà.

 

I va marxar cap al cel.