DB Multiverse

L'exèrcit del Fred en moviment

Traduït per Bardock

La tensió en la gran sala del Tron de l'Emperador era tan forta que alguns guerrers capaços de convertir en cendres tot un país d'un sol cop miraven el sòl tremolant.

Era estrany i no era una bona notícia el fet de veure diversos prínceps al mateix moment en aquella sala amb el seu pare.

Tothom havia vist, a través d'unes còpies il·legals del vídeo, el combat d'en Chilled contra un ésser d'un nivell superior. I les imatges no havien estat pas manipulades.

Tots havien escoltat i vist els esdeveniments recents sobre les diverses revoltes. Alguns, fins i tot, havien deixat enrere un món en guerra en mans dels rebels.

No tenien cap raó per estar-ne orgullosos.

És clar que alguns havien afegit petites victòries al seu haver, però l'estat general de la situació era negatiu. Feia segles que l'Imperi no patia atacs d'aquella magnitud.

Es rebien informes de totes bandes. Cadascuna de les parets de la sala mostrava informació variada amb mapes de la galàxia i una desfilada de notícies breus. Certs fragments mostraven persones parlant a través de videotrucada, unes altres participant des de la distància, d'altres fent cap al planeta on residia el palau de l'emperador, i unes altres estaven massa ocupades per les batalles com per desplaçar-se.

La gent entrava i sortia contínuament. Alguns guerrers eren enviats a defensar una part de l'univers o bé a reunir-se amb un exèrcit. Els consellers de guerra feien breus declaracions de tant en tant.

Enmig de tot, l'Emperador Blizzard romania totalment en silenci. El més actiu era el seu fill Snower, qui manegava, amb mestria, la logística i l'estratègia de la seva defensa.

Allò durà hores i hores. L'Snower, qui no havia descansat en cap moment, no mostrava cap signe de fatiga, i el seu pare el menor senyal d'avorriment. Encara no havien revertit la situació, però l'exèrcit Imperial havia reprès, triomfalment, el domini en nombroses parts de l'univers. Moltes batalles guanyades i planetes rebels contrarestats. Un detall que pocs havien advertit era que en gairebé cap batalla no s'havien topat amb guerrers rebels poderosos.

«Entre les nombroses naus que aterren i s'enlairen des d'aquí, una d'elles estarà farcida de guerrers rebels molt poderosos —pensà la Dijicharate en les ombres—. Atacaran la cort per simbolitzar la degradació del poder de l'exèrcit i pertorbar el centre d'operacions.»

La guerrera assassina continuà escorcollant al voltant d'ella cada ésser present i es desplaçava pel sostre dels passadissos a fi de cercar tot índex traïdorenc de la presència de l'enemic. No podia pas confiar en la guàrdia. Al capdavall, la vorejava en tot moment.

«El grup rebel es farà massacrar, considerant que la majoria dels Dimonis del Fred ronden per aquest castell. Saben que el seu objectiu és totalment suïcida. Tractaran de matar el major nombre d'homes de confiança possible. Poden arribar perfectament avui, demà o d'aquí a una setmana. No puc relaxar-me.»

Tots els guerrers i els propis Dimonis del Fred estaven representats per punts etiquetats sobre un gran mapa interestel·lar en 3D. La majoria es desplaçava cap als o des dels camps de batalla. Quant a en Frosty, va tornar al castell acompanyat de l'Avoka. Tot solets havien esclafat dos exèrcits a l'espai i havien posat ordre en un planeta tot destruint un continent.

L'Ice Kurima estava representat per una nau que partia vers una batalla que segurament començaria en uns dies. Dins l'embull de punts i en la complexitat de tota aquella logística, calia estar concentrat i ser molt intel·ligent per adonar-se que era absurd i que cada punt era totalment fals.

L'emperador es va girar vers el seu fill, qui va advertir-ho. Miraren altres punts que es desplaçaven per la paret.

—Que tot l'exèrcit canviï de direcció —va dir l'Snower als altres consellers—. Tenim noves instruccions per als comandants. Poseu-nos en línia amb ells.

—Ens tenen. Ens han ben enxampat.

Havia estat un general rebel qui havia parlat, fent que el comitè Tsuful no es sentís gens còmode.

—Aquest exèrcit es dirigeix clarament vers un altre sector per tal de donar un cop de mà a una avantguarda que ho necessita. Però, de fet, parteixen de dret cap al vostre planeta tot abandonant el seu lloc. Arribaran en 16 hores i nosaltres en 35. Haureu de lluitar sols durant un temps considerable.

La Chiin-Lee va experimentar un sentiment que no havia patit des de... potser mai. Es tractava de la por de morir, de veure el seu món arrasat.

—Dóna'ns més informació —respongué el ministre dels exèrcits Tsuful—. Tenen guerrers poderosos?

—Sí. Una desena d'ells són molt poderosos i comanden diversos esquadrons d'elit. Pel que fa a les seves naus i a les seves armes, el vostre exèrcit serà... llargament inferior. Quant al cos a cos, necessitareu l'ajuda dels vostres Saiyans. Si són deu contra u segurament estaran igualats amb els esquadrons d'elit. Respecte als guerrers de la cort... Només la vostra Superguerrera els podrà enfrontar.

—Però... per què no destrueixen el nostre planeta amb un esclafit de dits? —va dir una tremolosa Chiin-Lee.

—Volen estar segurs respecte a allò que ataquen i destrueixen. Si la Superguerrera toqués el dos amb una nau i destruïssin el planeta, no sabrien mai si s'han desempallegat d'ella o no. A més, volen investigar-vos.

—Bé... millor... —mormolà la Chiin Lee sense adonar-se'n. Aleshores, va llegir en diagonal les fitxes que desfilaven en la seva petita pantalla sobre els diferents guerrers poderosos que arribarien.

—Pel que puc deduir en aquest informe de força —va fer el ministre—, nosaltres podrem retenir els exèrcits i si mantenim una bona simbiosi amb els Guerrers de l'Espai, les seves naus seran convertides en pols fàcilment. De fet, podem resoldre-ho atorgant-li a la Superguerrera la missió de destruir tota sola l'exèrcit terrestre, el d'elit i el dels guerrers. Crec que ella en seria capaç.

—No —va dir la Chiin Lee.

Tothom es va tombar vers ella. Estava esguardant la vora de la taula, és a dir, la seva petita pantalla.

—La Hanasia no prendrà part en aquest combat, i si ho fa serà sense transformar-se. No hi ha d'haver cap Superguerrer en aquesta batalla.

Tothom es va quedar de pedra.

—Vam decidir... juntament amb algunes tropes rebels... que la Superguerrera ha de romandre el màxim temps possible com un misteri. L'imperi no ha de saber on és i han de sospitar i témer que es troba vagant per l'espai en plena busca i captura per tal d'eliminar un altre Dimoni del Fred.

—No tenim cap més sortida —digué un Tsuful—. Em sap greu per aquest pla, però...

La Chiin Lee va somriure. Era un somriure cínic, gairebé una rialla forçada, que li donava una impressió estranya al seu visatge recobert de suor.

—Massacrarem aquest exèrcit sense la mínima dificultat —digué ella —. Però haurem de revelar una de les nostres armes secretes. Ni tan sols tindrem la necessitat de sortir dels nostres bucs militars.

La Chiin Lee va trobar de seguida el responsable del projecte que freqüentava des de feia anys els passadissos del seu laboratori científic. Li va donar immediatament un equipament i l'ordre de desplegar l'arma que havien estat preparant durant tant de temps.

—Setze hores? És massa poc! —va dir el responsable teclejant el seu ordinador per contactar amb els seus antics col·legues i fer-los venir urgentment.

—No hi ha cap més alternativa. És la guerra. I ells no ens esperaran. Probablement a l'hora de la seva arribada, a la capital, serà de dia. I així successivament durant set hores en la més vasta part del continent Saiyà. Hi ha cap problema?

—No del tot amb el nostre sistema.

—És redundant?

—Ho serà. Hem instal·lat diverses màquines i haurien de ser capaces de disparar diverses vegades. Espero que no estiguin rovellades. Ja he enviat un equip tècnic per al manteniment.

—Entesos. Mentrestant, previndré a la Reina dels Saiyans.

La Hanasia tocà amb el tou d'un dit la pantalla que brillava en la sala secreta rere la sala del tron del castell. Travessava la imatge de la Tsuful que parlava, lliscant el seu dit entre les orelles de l'holograma, tota perplexa en veure algú que no era allà.

—No li interessa? —digué la Chiin Lee amb un aire moix.

—Sí, sí... però no me'n sé avenir... —i la Hanasia retirà la seva mà.

—Les naus que s'aproximen a nosaltres no només són naus de guerra, sinó que també són transportadores de guerrers. Seran molt més nombrosos i més poderosos que aquells que van acompanyar el Dimoni del Fred la primera vegada.

La Hanasia, el Conseller i en Nizouki, qui era temporalment el cap de l'exèrcit de la Reina, comprengueren que es disputaria la primera batalla a gran escala.

—Per fi una mica d'acció contra els invasors —va dir la Hanasia—. Hi haurà un altre Dimoni del Fred?

—No ho sabem. Però alguns guerrers superen amb escreix els vostres millors guerrers en termes de força, tret de vostè. La seva armada és d'elit. Si voleu combatre-la, perdreu molts dels vostres membres. A més, no esteu acostumats a lluitar contra l'armament de les seves naus. Nosaltres no volem una massacre.

—Nosaltres no tenim por de la mort —va dir el Conseller—. Som més nombrosos que ells, oi? Una gran part del poble Saiyà podria presentar-se al camp de batalla en setze hores si els envieu un missatge màgic directament.

—I suposo que la Reina podria comparèixer al camp de batalla uns minuts després i exterminar l'exèrcit sencer tota sola —digué en Nizouki.

—Precisament, preferiríem evitar això —respongué la Chiin Lee abans d'explicar-los l'interès d'amagar la seva presència i els seus poders.

—Se me'n fum el vostre pla —va dir la Hanasia—. No deixaré que els meus Guerrers de l'Espai morin per complaure-us. Em transformaré de tota manera.

—Esperi, Reina meva —va intervenir la Chiin Lee—. Encara no ho he explicat tot. Tenim una arma secreta i estic segur que el vostre poble guanyarà la batalla amb els ulls tancats i sense que vostè actuï.

—De debò?

La Chiin Lee explicà detalladament als Saiyans el pla que durà a terme en el proper capítol, encara que m'afiguro que tots vosaltres ja ho heu intuït. Foren impressionats i la Hanasia va acceptar romandre distanciada i sense transformar-se en Superguerrera, però aquesta li recordà que ho faria tant sí com no si era necessari.

La reunió va finalitzar i els missatgers Saiyans partiren a tota velocitat vers tots els pobles per anunciar el pla dels Tsufuls. Els darrers tenien mitjans per parlar amb tots els pobles en un tres i no res amb alguns robots proveïts de televídeo disseminats arreu del continent, ja que desconfiaven dels vilatans. A més, revelar que els Tsufuls es trobaven escampats pertot arreu no els hauria agradat gens.

—Serà increïble —va comentar la Chiin Lee a un camarada un cop finalitzada la comunicació—. Una aliança magnífica entre Tsufuls i Saiyans.

—Dispensi, Senyoreta Sapindaceae Rosids —respongué el col·lega enrojolant-se—, ho he somiat o de debò li ha dit "reina meva" a la Guerrera de l'Espai?

A l'espai, ningú no us sentiria compadir-vos.

—És realment frustrant —digué en Bourgo—. Som a una setmana vista de la que serà segurament la batalla més important de totes.

—Confia en ells, Senyor Namekià. Guanyaran. A més, nosaltres passarem inapercebuts sempre i quan l'Imperi fixi el seu punt de mira en Plant.

—Però nosaltres no estem fent gairebé res. Dos o tres atacs a prop —va fer l'Yshar—. En Frosty ha tornat al castell i hi tornen a haver 3 Dimonis del Fred junts. Quan podrem atacar-los?

—Ja arribarà el moment ideal. Si seguim sent discrets, acabarem prenent-los la cort.

—L'esquadró Hot s'està dirigint cap a Plant, oi? Són increïblement temibles.

—Sí, justa la fusta... I m'hi jugo el coll que aquell planeta serà la seva tomba.

—Sempre he volgut lluitar amb en Chili.

—Per bé que ho has desitjat, però no ho has fet mai perquè encara segueixes viu. Seria capaç de posar contra les cordes un Dimoni del Fred gràcies als seus poders paranormals.

—De cap manera.

—Au, va, tant se val la força i la resistència quan algú és controlat.

—El control mental només funciona sobre els éssers febles. En Chili pot controlar a la gent amb el seu poder, però és cert que no rutlla sobre la gent tan poderosa com un dimoni. I per això crec que no podria controlar la Superguerrera.

—Tant de bo.

L'exèrcit dispers de l'Imperi va arribar finalment a l'hora estimada en el sistema solar de Plant.

—General —va fer un membre de la tripulació de la nau almirall—, hem detectat una petita nau que s'ha dirigit a Plant amb una hora d'antelació respecte a nosaltres. Es podria tractar d'una ajuda rebel, o d'una nau que ha vingut a buscar... la guerrera.

—No —va dir el general—. És una sonda que hem enviat nosaltres. Ignoreu-la.

—Una sonda? No consta cap missió d'aquesta mena en els nostres registres. Podria ser...

—Una sonda —el tallà el General—. No l'heu detectada. Entesos?

—Sí, general.

La falsa sonda aterrà lentament en un desert del continent Saiyà. Dos éssers en sortiren. Normalment, el segon hauria d'haver estat immens, però era diminut, atès que s'ho havia hagut de manegar per poder viatjar en aquell espai exigu.

En efecte, l'Ice Kurima romania en la seva forma original. Era conegut en una forma de dos metres i mig d'alçada amb una testa allargada enredera i unes espatlleres que sobresortien com una armadura. En aquell moment només feia un metre i seixanta centímetres d'altura. El seu cos era llis i brillant al sol. L'única cosa que contrastava amb la seva aparença eren dues enormes banyes que sorgien dels seus avantbraços.

L'Ice Kurima, el més jove de la família, era, a priori, el més feble dels germans dimoni. De fet, amb aquesta transformació era més poderós que el Chilled que va combatre la Hanasia.

—Per fi hem arribat! Quin corcó de pla. No havia viatjat mai tan incòmode des que m'escapolia del pare en capses de mercaderies. Sempre que trobava capses enormes m'hi plegava a dins. Val a dir que quan en Frosty et busca, les opcions són limitades. Encara sort que hi ha transports clandestins per escapar-me'n. El que s'ha de fer per una ressaca a Blizzard 8.

—Recordo les seves fugides. Vostè apareixia als titulars. El seu pare estava previngut en cadascuna de les seves arribades, però, durant el temps en què us cercàvem, vostè ja havia saquejat el planeta.

—Eren bons temps. Fa anys que no poso a prova les meves capacitats màximes. Em temo que aquest guerrer serà eliminat en un obrir i tancar d'ulls. Per cert, hi ha notícies noves?

—Portem una hora d'avantatge a l'exèrcit. No hem estat detectats pels habitants del planeta. Tenim temps de sobra per posicionar-nos, trobar el guerrer i eliminar-lo en el fragor de la batalla.

—Oli en un llum... M'afiguro que en aquest planeta de salvatges ple de secrets i trampes, es pensaran que podran rivalitzar amb l'exèrcit. Però es decebran molt en veure que el seu guerrer màgic serà eliminat per mi mentre tu delmes els altres.

—Sí, tan bon punt despleguin les seves armes per enfrontar-se a l'exèrcit, nosaltres dos els reemplaçarem.

—Chatterton, no t'espanta que diversos milers de salvatges hagin estat equiparats al nivell d'un guerrer d'elit?

—En absolut, senyor. A més, estic segur que vostè desitjarà prendre part en el combat abans no em fatigui.

En Blizzard i l'Snower no eren d'aquells que enviaven enemics més i més poderosos per permetre al seu adversari que els enfrontés un a un i progressessin.

Les naus almiralls estaven envoltades de creuers i d'embarcacions petites. La quarta part d'aquell exèrcit faria agenollar a la flota mundial dels Tsufuls. Menys d'una meitat seria suficient per liquidar la població íntegra dels Guerrers de l'Espai.

En algunes naus s'hi trobaven els soldats i, a més, els guerrers. Aquests éssers vius marcaven més la diferència que no pas els millors artefactes. Els guerrers es trobaven dispersos en una jerarquia de força molt evident.

Els soldats prenien una formació de combat i generalment una arma de foc. També podien pilotar les petites embarcacions. Tenien les mateixes febleses psicològiques i físiques que qualsevol ésser vivent. Encara que s'haguessin entrenat, no tenien res a pelar contra un algú tan extraordinari com... un Saiyà adolescent.

L'exèrcit de guerrers estava format per combatents aguerrits que difícilment acceptaven ordres. La seva força sobresortia d'allò ordinari i no estaven sota les ordres dels dimonis i regnaven per la força sobre un país oblidat. Un guerrer d'elit equivalia a un Guerrer de l'Espai adult. Hi havia excepcions en termes de força que feien que un guerrer pogués rivalitzar amb deu alhora, al contrari dels Guerrers de l'Espai. I l'exèrcit que estava a punt d'arribar tenia un centenar en reserva i era suficient per eliminar, encara que fos amb dificultats, tota la població de la capital o de fer parar boig tot l'exèrcit de la reina Saiyana.

Per sobre d'ells, es trobaven els singulars guerrers de la cort. Eren vuit. Era massa. Cadascun d'ells podria destruir la capital d'un sol atac i aniquilar tot l'exèrcit Saiyà. Tots ells podrien sembrar la mort i la destrucció sobre sistemes sencers sense poder ser aturats.

Quatre d'aquests guerrers eren unes bèsties independents que obeïen des del dia en què s'havien trobat amb un Dimoni del Fred. Es deien Talon, Micer, Igmar i Tokerras. Malgrat la seva aparent invencibilitat, malgrat el fet que es trobaven en força en el top 0,0001% de l'univers, no insistirem gaire en ells, atès que els quatre restants els sobrepassaven i formaven un grup molt conegut.

Es tractava dels guerrers de la cort particularment poderosos. Estaven en el top 10. A més de les seves respectives forces demencials, s'avenien tot i la seva diferència d'estatura, d'estil de combat i d'elocució. S'aplegaven per a les missions crítiques. L'esquadró Hot havia nascut i tenia motius de sobra per ser temut pertot l'imperi. Constituir un comando amb guerrers de la cort dotats d'una força especial era una tradició que perduraria durant molt de temps.

En total, podríem afirmar que aquest exèrcit posseïa entre deu i vint vegades la força per destruir totes les forces Saiyanes i Tsufuls.

Però tot això no tenia cap mena de sentit si un ésser de força equivalent a un Dimoni del Fred era allà. Els rebels com els Tsufuls haurien d'adonar-se. Era evident que un Dimoni del Fred podria destruir aquell exèrcit de l'Imperi fàcilment. I el seu adversari de cabells groguencs, també.

Amb tot, l'Ice Kurima fou enviat secretament. Desplaçar un dimoni requeria d'esforços logístics, ja que l'indret que havia d'abandonar esdevenia instantàniament milers de vegades més desprotegit. I desplaçar-ne dos d'ells els costava un terç dels planetes del seu imperi. I si el guerrer groguenc ja no es trobava en aquell planeta suposava una o dues setmanes de pèrdues dels dimonis als confins de la galàxia.

Però van constatar que aquell guerrer hauria estat vençut per en Chilled en la primera forma de reducció en lloc de la segona. Un dimoni sol sense restricció seria enormement suficient.

Però enfront d'una crisi, el terme suficient no era mai suficient. Una armada força vasta proveïda del doble de guerrers de renom i de la cort per a aquella tasca era insuficient. Un sol dimoni no era prou. Un darrer reforç secret també implicava l'arribada dels guerrers de la cort més poderosos segons els diversos rumors.

Tal com hem vist, les jerarquies de força podien ser colossals. Per una banda, l'esquadró Hot era capaç d'esclafar la majoria dels guerrers de la cort. No obstant això, en Chatterton podria fer a miques l'esquadró Hot. Segurament, aquest podria estovar l'Avoka, en Yikoun i la Dijicharatte. En Chatterton posseïa una força pura mai vista en segles en un ésser vivent que no fos un Dimoni del Fred. La seva mutació des que va néixer, la seva concepció del dret i de la justícia, la seva passió per superar-se i la seva qualitat d'escoltar els seus mestres, l'havien convertit en un guerrer únic i indestructible. La majoria dels observadors creien que en Chatterton havia esdevingut massa poderós i que un dia acabaria essent considerat una amenaça per als Dimonis del Fred i aleshores l'eliminarien. També es deia que la seva lleialtat sense precedents era la raó de la seva supervivència. Però el que ells ignoraven és que el gran Chatterton havia comprès que encara era molt lluny de ser un perill per a un dimoni quan en Blizzard es va aixecar del seu tron.

El Planeta Plant i tots els seus habitants estaven ben fumuts.